Superfetació

En Dzeko està comprovant si funciona el botcàmera que ha trobat als magatzems. Mentrestant, jo tracto de trobar informació a l'ordinador central. La Ghost m'ajuda consultant un pad de dades sobre ginecoobstetricia que ha trobat en un dels arxivadors del laboratori mèdic.  Ells estan tan sorpresos com jo. Mai havien sentit a parlar d'un cas com el meu.

De sobte la Ghost em planta el pad al davant i n'assenyala un paràgraf. El llegeixo en veu alta.

-"Superfetació: Fecundació de dos òvuls que té lloc en dos coits en períodes d'ovulació diferents. És la concepció d'un segon fetus en el curs d'un embaràs. "

-Així doncs, ja havia passat abans-diu en Dzeko.-Aleshores no t'has de preocupar de res. És quelcom natural.

No sé si això m'alleuja o no. Si abans l'embaràs era un problema, ara encara ho és més. I per altra banda tinc una mena d'emoció continguda a dins. Seré mare per partida doble. Em costa fer-me a la idea.

La Ghost ens fa llegir un altre paràgraf fent cara de preocupació.

-"Els fetus engendrats en diferents periòdes, acostumen a nèixer amb un temps de diferència l'un respecte l'altre. Hi ha casos de criatures nascudes setmanes, fins i tot mesos, després del seu germà bessó. "

Oh, Gaia! Això no m'ho esperava. Pot ser perillós per la salut, això. Com ho faré sense cap metge a prop? El cap em comença a donar voltes i la Ghost m'ajuda a seure en una cadira reclinatòria. Però en Dzeko m'agafa d'un braç i m'aixeca amb cura al cap d'uns segons.

-Hem de marxar d'aquí. A fora ja és fosc. Si hi ha cap patrulla a la vora, tornaran per passar la nit. I no sabem quants són. No ens podem quedar més estona.

-Tens raó. Anem.

Tot i que em trobo bé, em sento afeblida. Hem passat moltes hores de camí i molts moments de tensió. Tantes emocions fortes em passaran factura.

Ens carreguem els estris a l'esquena. En Dzeko i la Ghost fan torns per portar el potabilitzador d'aigua. Jo porto la resta de coses bàsiques que hem trobat, i faig surar davant meu el botcàmera, que funciona tan bé com el seu predecessor. Sortim per la porta que comunica els magatzems amb la gruta subterrània. Està tan fosc com sempre, i amb prou penes podem il·luminar més enllà dels nostres peus. No haviem previst que se'ns faria fosc, i els focus dels nostres cascs estan força descarregats. A més, amb la tempesta, no hem pogut recarregar les bateries amb llum solar.

La humitat condensada de les parets fa que es senti un degoteig constant al nostre voltant. La sortida està ben a prop, però se'ns fa llarg per la foscor. De dia, la llum de l'exterior s'escola dins la cova i sembla que sigui un camí més curt. Ara, no tenim ni una ombra que ens indiqui que hi ha claror més enllà del túnel.

La Ghost camina confiada al davant de tot. La seva blancor ens serveix de referència enmig de la negror. Al cap d'uns minuts per fi albirem els primers arbres, i més enllà, la clariana de la roca negra. En reconèixer el paratge respiro alleujada i guio els meus companys cap a les coves. Encara ens queden unes hores, però el fet d'haver enllestit la feina ens fa caminar amb ganes.

Deixem enrera el bosc i arribem als aiguamolls. No hi ha cap núvol al cel, la tempesta ha mort. La Lluna encara és alta quan passem per la zona de l'observatori. La Ghost es posa tensa de cop i apunta amb malfiança cap a l'estructura on fa temps van intentar violar-la. Roman quieta i fa una ganyota estranya, no sabria dir si somriu o apreta les dents amb ràbia. Potser està recordant com va gaudir matant a en Groff. En Dzeko s'atura per esperar-la. Ella el mira, li agafa la mà i estira d'ell per continuar endavant.

Jo m'els miro amb certa enveja. No tinc ningú que estiri de mi per tirar endavant.

I per fi, quan les primeres clarors de l'albada es perfilen a l'horitzó, veiem aparèixer els grans penya-segats on s'amaguen les coves.

 

Ecografia

És el meu torn. Durant mesos he estat esperant aquest moment. He perdut la noció del temps i no sé quant temps de gestació em queda. Però sé que el fetus deu estar molt desenvolupat doncs cada dia se'm fa més omnipresent. Puc notar els seus moviments, els seus copets de peu i els seus canvis de posició. Tinc ganes de saber el seu sexe, de saber quin article va davant el seu nom. Tant de bo en Píter fos aquí. M'agradaria compartir aquest moment amb ell. Però ara deu ser a l'altra banda de les muntanyes, amb la Tau i en Pòl·lux. Potser ja han deixat el vehicle a prop de la base meteorològica i estan de tornada cap a les coves. Espero que sigui així i que no hagin tingut problemes amb cap patrulla de l'Aliança.

En Dzeko i la Ghost han marxat del laboratori principal. M'imagino que volen estar sols una estona, després d'haver sapigut que això de la Ghost no té remei, si més no, ara per ara. Els he demanat que vagin a la sala de comunicacions i busquin alguna eina que em serveixi per gravar en temps real. Un botcàmera seria ideal, però ja me'n vaig endur un i no sé si n'hi hauràn més. Ara més que mai necessito tenir un botcàmera per deixar constància de tot el que passi el Dia D. Hem de demostrar la nostra innocència i mostrar els aberrants experiments que estan fent els "Ultrahumans" als laboratoris de la colònia. Esperem que aquest bot em duri més que els anteriors. El primer me'l va sostreure la Inger i el va destruir mentre jo estava inconscient per culpa de la seva Toboe. El segon, el va destrossar a cops una bèstia monstruosa que intentava matar-me. Potser aquest tampoc sobrevisqui. Potser nosaltres no sobrevisquem. 

Em trec l'uniforme i em quedo en roba interior per facilitar-li la feina a la màquina. Miro a dins els prestatges del despatx mèdic. Ha d'haver-hi algun pot de vaselina o d'alguna altra substància semblant per aquesta mena d'exàmens. Trobo una cosa que sembla gelatina, tot i que no sé ben bé què és, i me l'aplico a sobre del ventre. Està fred, i la sensació és una mica desagradable. Em fico dins la cabina de diagnòstic, m'estiro a la superfície flonja i activo el programa d'ecografiar des del panell interior. Tanco la mampara a poc a poc i premo el botó d'inici.  

Les ones sonores d'alta freqüència reboten contra el meu cos. No noto res, però suposo que les primeres dades ja deuen estar apareixent a la pantalla exterior. Reviso les opcions del panell de comandament i veig que hi ha la possibilitat d'activar el so. Selecciono la opció i a l'instant sento el meu propi cor, bategant amb força, i un batec més suau, que va a un ritme estrany, com arrítmic. Això em deixa sobtada, però mai havia escoltat el cor d'un nadó, així que no sé si és normal o no. Em quedo una estona allà dins, comunicant-me amb la meva criatura en silenci, a través de carícies a la meva panxa. 

Veig aparèixer els meus companys al fons de la sala. Obro la cabina i m'aixeco amb dificultat. M'apropo al monitor per mirar les imatges de l'ecografia. Al principi no entenc gaire el que estic veient. Veig quatre braços. O són quatre cames? I les constants vitals estan per duplicat. Em comencen a tremolar les cames. Tinc una criatura deforme a dins meu? Que és això que he engendrat? Per que no vaig avortar quan era a temps de fer-ho? Un munt d'idees terribles em passen pel cap. Em recolzo a sobre del monitor. Em sento afeblida i marejada, i l'angoixa no para de crèixer. Aleshores m'adono que hi ha un informe detallat a sota de cada imatge. Els llegeixo amb els ulls emboirats. 

" Setmana 36 de gestació. Signes vitals de la criatura 1: estables. Sexe: Varó. Signes vitals de la criatura 2: estables. Sexe: Femella. "

Torno a llegir aquelles dades amb els ulls esbatanats, sense poder creure'm el que acabo de veure. Criatura 1? Criatura 2? Tinc dues criatures a dins!!!??? 

Però com pot ser? A les ecografies que em vaig fer al principi de l'embaràs, només hi havia un fetus! Això ha de ser quelcom antinatural. Una mutació. Una desviació. No és possible, no ho és a la raça humana. O si? Necessito informació al respecte. He d'entrar als arxius mèdics i consultar si hi ha més casos d'aquesta mena. Espero que l'ordinador central dels laboratoris encara estigui operatiu. 

Localització de la I.A.

La base està totalment buida. Els soldats que s'hi havien instal·lat deuen estar patrullant la zona. I tres d'ells ja no són cap problema.  Ens movem per les habitacions amb cautela, però sense por de ser sorpresos, doncs ja fa estona que hem comprovat cada racó de la base.

Fa poc ens vam quedar sense aigua potable i hem estat bebent directament del rierol que travessa l'Edén. No sabem si això afectarà al nostre organisme a la llarga, així que ens endurem un potabilitzador elèctric per si de cas. Pesa molt i l'haurem de carregar a pes, però si continuem vivint a les coves (si sobrevivim a la misió) ens serà de molta utilitat. Triem algunes coses que no vam pensar a agafar quan vam fugir. Com coberts (mai havia trobat tant a faltar una forquilla!) i un parell de copes menstruals (per la Tau i la Ghost, ja que a mi de moment no em cal). 

La Ghost sembla tenir pressa per arribar als laboratoris. Deixem les coses a l'entrada de la gruta subterrània que connecta el bosc amb els magatzems, i tornem cap a l'interior de la base. Accedim als laboratoris amb molta facilitat, no han canviat els codis i piratejar el panell no és tan difícil un cop li agafes el truc. 

Un cop a dins, anem per feina. En Dzeko ajuda a la seva companya a acomodar-se a la cabina de diagnòstic, mentre activo el programa d'escaneig cerebral i craneal. La Ghost sap que és la seva única esperança. Si tot va bé, la màquina ens dirà la posició exacta de la placa intrusa. Si la Intel·ligència Artificial que li han implantat està a prop de la medula espinal o del cervell, no hi podrem fer res. No ens podem arriscar a extreure-li a la força, la podriem matar o deixar-la tetraplègica. Si no podem desactivar la I.A., és possible que a la Ghost li quedi molt poc temps de vida. El sistema d'autodestrucció deu tenir un compte enrera, o potser el poden executar des de la Terra. I el que més em preocupa, malgrat tot, és que continui endavant amb el seu objectiu. Trobar i eliminar la Venus, per arrencar-li la seva pila cortical. Per esborrar la Venus de la meva vida, tot i que ja no sé ni si significa quelcom per a mi. 

L'escàner s'engega de cop i comença a il·luminar amb una llum molt potent cada centímetre del cap de la Ghost. Els seus cabells blancs fan reflexos iridescents contra les mampares de protecció de la cabina. Sembla un espectre, tan pàl·lida, amb els ulls tancats i els llavis entreoberts. En Dzeko la observa intranquil, amb les mans recolzades contra la superfície transparent, seguint el raig de llum amb la mirada inquieta. 

La pantalla de diagnòstic fa unes pampallugues i comencen a aparèixer les primeres dades de l'exàmen. La veu robòtica de l'aparell les va dictant:

 "Activitat cerebral normal, estructura craneal normal. Ciber-cervell en perfecte estat. Cos estrany fusionat amb les vertebres Atles i Axis, connectat al cervell a través del forat raquidi. "

La Ghost obre els ulls i ens mira. La seva expressió és de por i de consternació. En Dzeko es porta les mans al cap i fa un crit de ràbia, de pura impotència. No som entesos d'anatomia humana, però sabem què significa allò. La placa està connectada al cervell des de les vertebres cervicals, i travessa un punt molt delicat. No podrem extreure-la. Si hagués estat a la superfície del crani, o sota la pell del coll, sense estar en contacte directe amb la columna vertebral, podriem haver-ho intentat. Però qui va fer-li aquesta putada a la Ghost devia ser un metge professional. Qui va pagar la operació devia estar molt interessat en que la Ghost mai es pogués desfer de la seva influència sense passar pel mateix quiròfan. 

La Ghost surt de la cabina a poc a poc, i m'adono que tota ella és frustració. Al principi, era tan inexpressiva! I amb les sessions de memòria amb en Dzeko, i els intents de hackeig d'en Júpiter, ha aconseguit relacionar-se amb normalitat amb la resta, a excepció de la parla. És com la Inger, però a diferència d'ella, la Ghost no ha triat mantenir-se en silenci per sempre. Li ho han imposat. 

En Dzeko agafa la Ghost per la barbeta i la fa aixecar la mirada fins que els seus ulls es creuen.

-Quan tot això acabi buscarem un neurocirurgià. Em sents? No t'has d'amoinar per res. Ens en sortirem. 

Assassina

Arrosseguem el soldat mort cap al canyissar, no fos cas que el trobés algun company seu. En Dzeko ha renyat a la Ghost. Voliem immobilitzar l'enemic, no matar-lo. Ella fa cara de no comprendre la raó dels seus renecs. Li ha salvat la vida, i ell la reny per matar aquell tio que li anava a disparar. 

Entenc  les objeccions d'en Dzeko, però ara mateix li estic molt agraïda a la Ghost. Si el soldat hagués arribat a disparar, en Dzeko seria mort, i estariem envoltades de soldats disparant-nos. 

Això de causar baixes humanes és molt dur. El problema és que sabem que en algun moment hem tingut contacte amb aquestes persones. Alguna vegada ens els haurem creuat dins la colònia, ja sigui quan feien la ronda, o quan hi havia un esdeveniment social dins la Casa de Demèter. Voliem estalviar-nos aquesta mena de morts. No calia matar aquest soldat, i la Ghost podria haver-lo estabornit en comptes de travessar-lo de banda a banda. És això el que ens preocupa d'ella. Mata sense compasió, sense ni immutar-se. Fins i tot sembla que li agradi. Quan va matar aquell home, ni parpellejava. Ni ulls humits, ni rostre fastiguejat, ni mirada esporuguida. Com si fos una màquina programada per matar i no es qüestionés l'assumpte ètic i moral del fet d'assassinar.

Ens netejem el fang al riu, i ens posem els cascs per si de cas. El casc de la Ghost té un sistema de visió d'ull d'insecte. Se'l sol anomenar "Wasp's Eye" (ull de vespa), tot i que  està inspirat en els ulls compostos de les formigues. Serveix principalment per detectar canvis en la llum, moviments imperceptibles per l'ull humà, alteracions en la densitat de l'aire (això és molt útil per quan hi ha gasos invisibles), i radiacions de tota mena. Creiem que poden haver-hi trampes o detectors amagats a la base, i l'única que ho pot comprovar és la Ghost, per que el casc està dissenyat per ajustar-se al seu cap. 

Avancem ajupits cap a l'entrada de la base. No sembla haver-hi moviment. La Ghost va davant, escanejant amb la visera de vespa tota l'estructura del complex científic. Assenyala un punt concret. Ha detectat un corrent d'aire fred escolant-se per una finestra oberta. 

-"Allò és la meva antiga habitació."-Dic.-" Està a la primera planta i no hi ha forma d'arribar-hi sense cap escala."

-"Ha d'haver-hi alguna forma. Enfila't a sobre meu. I que la Ghost s'enfili als teus muscles i t'ajudi a pujar. Jo esperaré aquí a que m'obriu la porta principal o em llenceu alguna corda. "

Fem el que ha suggerit en Dzeko. Ell suporta estoicament tot el nostre pes, recolzant les seves mans a la paret de la base, per descarregar una mica la pressió de les seves espatlles. Grimpo pel seu cos com si fos una enxaneta, i un cop dempeus, i recolzant les meves mans contra la paret, imitant en Dzeko, sento com la Ghost comença a grimpar la nostra precària columna i es posa dreta sobre els meus muscles. Em tremolen les cames de suportar el seu pes, especialment quan agafa impuls per saltar cap a la finestra oberta.

Tot seguit sentim un xiscle, un cop sord, i un terrabastall d'alguna cosa trencant-se en mil bocins. 

-" Que collons està passant allà dalt?! " -em crida en Dzeko telepàticament.

-"La teva amigueta s'està muntant una festa".

Al cap d'uns segons veig la Ghost mig abocant-se per la finestra, amb un braç estirat cap a mi. Li agafo l'avantbraç amb totes les meves forces i estira de mi cap amunt, fins que puc agafar-me a la lleixa de la finestra i entrar a dins l'habitació pel meu propi peu. 

Només trepitjar terra, m'adono que està més relliscós del que recordava. Miro al meu voltant amb la boca oberta i el cor encongit. El que veig és una escabetxina com no n'havia vist mai. Una catifa de sang s'estén per tota la cambra, rajant a borbolls dels colls degollats de dues dones soldat que devien estar dormint ( o fent altres coses ) al llit. Una d'elles encara té espasmes post-mortem. M'angunieixa la sola visió del seu cos tremolós, però sé que ja no és viva, que els moviments són causats per constraccions musculars. M'apropo a les soldats amb por de descobrir-hi a la Bintou. Respiro alleujada. No és cap d'elles.

-"Per que les has matat? No calia!"-li xiuxiuejo amb to emprenyat. 

Ella em respon amb el seu silenci i amb aquell posat impertorbable de sempre. M'angoixa la seva sang freda. Tinc ganes d'abofetejar-la per ser com és, per matar com a primera opció, sense buscar més alternatives, i per fer-ho d'una forma tan inhumana. Per la seva manca de respecte per la vida dels demés. Com la hem pogut acceptar al nostre grup? És un monstre! Però... I si tot això és producte del seu adoctrinament ciber-cerebral? I si la seva IA la obliga a actuar d'aquesta manera? Aleshores, ens hauria d'haver assassinat també a nosaltres, no? Mata a voluntat? O està programada per fer-ho? 

Sento la veu telepàtica d'en Dzeko.

-"Afanyeu-vos!"

Busco alguna cosa que pugui servir per ajudar a en Dzeko a pujar on som. Obro els armaris de bat a bat i en llenço el contingut a terra. Uniformes nous de dona soldat, i llençols de l'Aliança. Tot queda amarat de sang en un instant, mentre regiro les bosses de les mortes i els calaixos de les tauletes de nit. Res de res. I els llençols no són prou resistents per aguantar el pes d'una persona. Aleshores recordo que el llit no està fixat a terra. Té una estructura prou gran i sòlida com per poder grimpar-hi, si està recolzat en vertical contra una paret. 

Faig senyes a la Ghost per que m'ajudi a treure el matalàs de sobre. Mentre el deixem a terra, recordo els bons moments que havia passat en aquell llit, quan encara gaudia de la companyia íntima d'en Júpiter. Em trec els records del cap amb un suspir, i arrossego l'estructura del llit cap a la finestra. La Ghost m'ajuda a enlairar-la. 

-"Aparta't de sota la finestra, Dzeko!"

I deixem caure el somier daltabaix. Hem fet prou soroll com per que algú sospiti que n'està passant alguna aquí dins, però no ve ningú. Potser aquelles dones acostumaven a fer soroll a l'habitació i ja ningú s'hi amoinava. 

-"Encara no hi arribo"-Diu ell. 

Treiem mig cos per la finestra i estenem els braços per intentar agafar-lo. En Dzeko fa un salt cap a nosaltres i l'engrapem per l'uniforme i pels braços. Estirem amb totes les nostres forces i l'arrosseguem habitació endins. Quan veu el que ha fet la Ghost, la mira astorat.

Ella s'arronsa d'espatlles i li dedica una mirada innocent. Ell se li apropa i li neteja amb les mans la sang que li esquitxa la cara.

-No tens remei...-Xiuxiueja. I li fa un petó al front, com qui perdona una malifeta a un infant. 

Tornada a la base científica

La sensació d'humitat s'ens arrapa als cossos, malgrat dur l'uniforme aïllant. De lluny s'albira la silueta del complex científic en desús. No sembla haver-hi ningú. Ens ajupim darrera d'una gran roca plena de molsa negra. Si hi hagués cap franctirador a la base, ens podria veure, ja que de la roca fins a la base hi ha una gran esplanada llisa sense obstacles visuals. L'únic camí per apropar-nos sense ser detectats és el rierol que passa per davant l'edifici.  En Dzeko porta l'allargavistes que vam endur-nos de l'observatori. Amplia el zoom fins a x200. No estem tan lluny com per utilitzar la lent d'x500. Al cap d'un minut repassant cada racó de l'horitzó, ens fa un gest a la Ghost i a mi per que avancem. Ens posem en fila, la Ghost davant apuntant cap a la base, i jo apuntant cap a la dreta. En Dzeko va al darrera, vigilant la nostra esquerra i la nostra rereguarda, per si de cas.

A només vint pases de la base, la Ghost s'atura i agita la mà esquerra amunt i avall per indicar-nos que ens ajupim. Ha vist moviment a la base. No la qüestionem i ens tirem cos a terra. La seguim, arrossegant-nos entre els matolls de ribera. Aviat no semblem més que bèsties de fang, i em costa distingir la silueta dels meus companys, que es fonen amb el paisatge del seu voltant.

Un soldat fa la ronda per la llera del riu. Porta l'uniforme net. O fa poc que fa la guàrdia, o està vivint a la base científica. Encara no ens ha vist, així que el podem agafar per sorpresa i immovilitzar-lo. Potser no caldrà eliminar-lo. El podriem lligar i deixar-lo a la base fins que el vinguin a buscar. Al cap i a la fi, és el darrer cop que vindrem aquí. En Dzeko i jo ens comuniquem per telepatia.

-"Aprofitem que no ens pot veure. Ves arrossegant-te per darrera seu i atura't si es gira." -Li dic.

-"No crec que estigui sol. Tu intenta envoltar-lo per davant. L'hem de neutralitzar abans que alerti els seus  companys. "-Respon.

Veig que la Ghost observa en Dzeko amb atenció. Es deuen estar comunicant. Ella fa cara d'estar en desacord amb el que li està dient el seu company. Al cap d'uns segons, es fica a l'aigua i es queda quieta enmig de la corrent. El fang comença a desaparèixer del seu uniforme. Aleshores en Dzeko li fa una senyal i ella es deixa arrossegar per la corrent en direcció al soldat. Sembla una morta, tan pàl·lida i amb els cabells blancs surant com anèmones a la superfície del riu.

-"Això cridarà l'atenció del soldat i ens donarà temps d'arribar a ell. Esperem que no li dispari i alerti a la resta."

-"I si li dispara què? No t'amoina el que li passi a la Ghost?"

-"Em referia a ella. Esperem que ella no li dispari a ell. Ja saps com és... "

Enmig del fang se li dibuixa un somriure blanc que el podria delatar. Inconscientment se'm contagia el somriure i he de fer un gran esforç per contenir una rialla.

El pla d'en Dzeko funciona. El soldat es fixa en aquell cos que sura a prop de la riba i s'hi acosta a poc a poc, apuntant el seu fusell làser cap a la cara de la Ghost, que es manté immòbil, fent el seu paper de cadàver ofegat.

Aleshores en Dzeko s'incorpora una mica, ho just per atansar-se a ell fins que el té a menys d'un metre. Jo m'arrossego sobre la meva carregosa panxa,  i m'amago darrera d'un canyissar amb l'arma a punt per disparar. Si en Dzeko és ràpid i silenciós, no caldrà que gasti munició.

El soldat toca amb la boca del canó el cos de la Ghost. Ella ni s'immuta. Sembla ben bé que s'hagi ofegat de debò i em començo a amoinar per ella. En Dzeko s'incorpora del tot i fa un pas més cap al soldat, que està d'esquenes i ni s'adona del sigilós moviment del "gòlem" que té al darrera. Aleshores veig que està passant quelcom que no estava previst. El soldat reacciona espantat i fa una passa enrera, xocant amb en Dzeko, que estava a punt de colpejar-lo al cap per estabornir-lo. En Dzeko, que no s'esperava que el soldat tirés enrera, s'entrebanca i cau a terra.  Miro cap a l'aigua i no hi veig la Ghost.  Tot passa tan ràpid que gairebé no tinc temps d'actuar. Apunto al cap del soldat que, ara apunta cap a en Dzeko i crida quelcom en una llengua que no entenc, potser mongol o alguna altra llengua asiàtica.

En Dzeko també apunta al soldat. Sembla que l'única opció possible serà disparar-li, i això alertarà a tot el campament, si és que hi ha més soldats a la base.  El soldat continúa cridant com un histèric, fins que alguna cosa el fa callar de cop. Una canya afilada li sobresurt del pit, i els únics sons que es senten en aquell silenci sobtat, són els borbolleigs de sang de la seva boca. Encara no és mort, i es mira a en Dzeko amb cara de no entendre res, amb els ulls esbatanats. Se li afebleixen les cames fins quedar plegat de genolls, i cau endavant com un sac de pedres, mentre la vida se li va escapant del cos.

I darrera d'ell hi ha la Ghost, dempeus, impassible, amb un extrem de la canya ensangonada encara a les mans.

El nínxol

Ja no plou, però vull acabar d'examinar els missatges.

Torno a obrir els arxius familiars i trobo un únic missatge de la Nèbula. Segur que ella em farà oblidar la nostàlgia que em corprèn. Observo amb deteniment la imatge entretallada que m'ha enviat. Semblen gravacions molt antigues, com d'una altra època. M'adono que tota l'estona es repeteixen les mateixes escenes, amb diferents persones, però amb el mateix patró de gravació. Cada escena comença amb un primer plànol d'algú que porta un ram de flors a les mans. Cada persona de la gravació s'apropa al mateix nínxol i hi deposita les flors, i roman  en silenci uns instants, a contrallum del Sol. Després, mira a càmera i fa una mena de pregària antiga, o explica alguna anècdota viscuda amb la persona que hi ha a dins del nínxol. 

De vegades em costa d'entendre el que diuen, ja que el català, com totes les llengües, ha anat canviant amb el pas del temps. Aquestes imatges deuen ser de fa com a mínim cinquanta anys, doncs el lèxic és ben diferent de l'habitual, i la pronunciació sembla molt més arcaica segons l'edat de l'interlocutor.  

No conec cap dels rostres, i a més, tota aquella gent ja deu ser morta. No acabo d'entendre per que m'ha enviat això la Nèbula. Reinicio la visualització per intentar esbrinar la seva intenció . Per més que observo el seguit de seqüències repetitives, no li acabo de trobar cap sentit. 

De sobte, m'adono del que estic veient. No ho havia reconegut, per que les imatges que n'havia vist mostraven un indret llòbrec, brut i fosc, a les profunditats del subsól. I el que apareix a la gravació és un nínxol sota la llum directa del Sol. Quan els cementiris encara formaven part de l'entramat urbà.

És el nínxol de l'amiga de la meva rebesàvia. I les imatges són els records i condols dels seus coneguts, allò que es veia a la pantalla del nínxol. La Nèbula me n'havia parlat. Qué pretén amb això?

Continuo observant les imatges i escoltant-ne els testimonis. El repertori no varia en cap moment, excepte al final. La veu de la Nèbula es filtra per sobre de les altres veus:

-"Recordes que vaig comentar que hi havia un codi per obrir el nínxol? Crec que hi ha un missatge amagat en aquesta gravació... però estic molt perduda.  Potser el codi està aquí i jo no el sé veure....Tu t'has llegit tots els diaris de la rebesàvia, i les cartes de l'Alba.  Les coneixes millor que ningú. Si hi ha algú que pugui destriar el gra de la palla en això, ets tu, Ona. Escolta bé cada paraula i observa atentament cada detall. Si trobes res sospitós, connecta't a la xarxa i explica-m'ho. Estaré esperant la teva resposta. Em moro de ganes de desvelar el misteri!"

Seria molt estrany que algú hi deixés cap missatge per que algú altre el descobrís en un futur, només mirant les imatges. Trobo que s'ha flipat una mica amb aquest tema, però qui sap, coses més estranyes s'han vist!

Torno a visualitzar-ho tot des del principi. Les cares continuen sent desconegudes, i la majoria són gent gran. Em fixo en tot el que fan, en tot el que diuen, fins i tot en la roba que porten i en cada punt on fixen els ulls. Imagino que en aquella època devia ser curiós veure avis plens de tatuatges i pírcings. O potser no. Potser ja feia molt temps que la gent envellia plena de marques de joventut. Segons com, fa una mica de mal veure. Els tatuatges, que en els seus anys joves devien ser ben definits i marcats, a la vellesa es veuen com aqüarel·les diluïdes. Sobretot quan no es cuida el cos i es deixa que les carns flàccides esdevinguin visibles només per lluir els tatuatges.  

Aprecio, sense gairebé adonar-me'n, un lleu canvi en alguna cosa d'un dels avis. No sé ben bé que és el que m'ha cridat l'atenció, però congelo la imatge a l'instant i l'analitzo fins a trobar la raó del meu interés per aquell home. No porta cap ram de flors a les mans, com la resta, sino un llibre de tapes fosques sense títol. Examino amb atenció la fesomia d'aquell desconegut. El reconec! És un dels avis que va enterrar la càpsula del temps alhora que els nostres rebesavis. Apareixia a les fotografies. Qui deu ser? Bé, això no importa, excepte si ens pot conduir a la resolució del misteri. Torno a reiniciar la gravació d'aquest home, per si ja d'entrada m'he perdut algun detall. 

Les mans del senyor tremolen una mica, i tot el cos se li sacseja lleument amb cada tremolor. Segurament patia una malaltia, potser pàrkinson. Ara per ara ja no existeix, però fins fa poc encara no s'havia perfeccionat la cura. El senyor s'apropa al nínxol i tracta d'asseure's al banc de pedra que hi ha per les visites. 

El llibre li cau i s'afanya a agafar-lo, fent un gest de dolor en ajupir-se. Apropa la tapa a la càmera dissimuladament, com inconscientment. Qualsevol altre que mirés això ni s'hi fixaria d'aquell gest com descuidat, però jo sí. Per que m'ha semblat un moviment totalment calculat i premeditat. Congelo la imatge just en el punt que la tapa està més propera a l'objectiu de la càmera. A la tapa s'hi pot percebre una mena de dibuix esgrafiat amb molta cura. Cada pocs centímetres hi ha un punt marcat en blanc, i examinant tot el conjunt, no hi ha lloc per dubtes, s'endevina el traçat d'una constel·lació. Però quina? No l'havia vist mai. Tot i que jo no en sóc cap entesa, la veritat. Com m'agradaria poder pujar al sostre de la Casa de Demèter per utilitzar un d'aquells aparells identificadors d'astres i sistemes planetaris... Però de totes formes, no tindria cap sentit. Des de la Terra, les constel·lacions són totalment diferents. Però que hi té a veure una constel·lació en tot això? Ves a saber, potser estic malinterpretant aquest senyor, i hauria de buscar un missatge diferent a la gravació. Però quelcom dins meu em diu que és això, que estic sobre la pista correcta.

La resta de la gravació no té cap interés. El senyor no diu res en tota l'estona, i marxa a poc a poc, sense deixar de mirar cap a la càmera amb una mirada molt intrigant.  

Això només ho pot resoldre la Nèbula. Però com li ho puc dir? No em puc connectar a Extranet. Tractaré de contactar-hi el dia D, abans que sigui massa tard. Si moro, el misteri mai es resoldrà. La nostra familia mai sabrà per que van desaparèixer els rebesavis. I jo no puc morir sense saber-ho. He dedicat massa temps a aquest assumpte i ja és una qüestió personal. 

Iona

-Sembla que ja remet la tempesta... Esperem deu minuts i marxem. Ja no debem ser gaire lluny. 

En Dzeko i la Ghost escolten les meves paraules però no responen. Estan connectats en alguna mena de realitat virtual d'aquelles que acostumen a crear per ells sols. De tant en tant em fan enveja. A mi també m'agradaria desconnectar de la realitat per una estona i oblidar tot aquest merder.

Continuo revisant els meus missatges, ja que amb deu minuts crec que podré enllestir la visualització dels més importants. Em centro en els de la familia. Potser hi ha alguna bona nova de la Nèbula. 

Començo pels dels pares. Com sempre, rebre notícies d'ells m'encongeix el cor. El que veig a l'holomissatge no és altra cosa que la meva habitació, on he viscut la meitat de la meva vida, fins que vaig deixar la llar familiar per anar a estudiar a l'universitat. Res sembla diferent de com la vaig veure el darrer cop. La meva col·lecció de postals hologràfiques de les colònies del sistema solar, les imatges de constel·lacions i nebuloses reflectint-se a les parets i al sostre, el llit plegat verticalment contra la paret, imitant el sistema d'estalvi d'espai de les cabines de les naus de l'Aliança. Des de petita m'havia atret aquell món d'allà dalt, era màgic i misteriós. Ara sóc més enllà del món que havia somiat, i malgrat haver fet realitat un somni, ho donaria tot per tornar al meu planeta natal. 

Al costat de la finestra que dona al jardí hi veig un detall diferent, una cosa que abans no hi era i que em sorprèn. Una cosa es gronxa en suspensió, levitant suaument sobre terra. Aleshores l'holomissatge es fa més nítid i els meus pares s'apropen a l'objecte flotant. 

-T'agrada el bressol que li hem comprat al nostre net, Iona?- pregunta la mare. 

Tot d'una em salten les llàgrimes. La mare no m'anomenava així des que era petita. Iona, la seva forma d'escurçar Oriona. 

Fa tant que els hi vaig enviar el missatge explicant-los-hi que estic embarassada, que gairebé em sento com si mai ho hagués fet, i veure els meus pares tan feliços, esperant un net que potser mai coneixeran, em trenca l'ànima. Tanco l'holomissatge amb els ulls plens de llàgrimes i tracto de tranquilitzar-me. Intento apartar del meu cap la idea de que la meva vida ha esdevingut un drama. 

Trec el cap fora de l'aixopluc de la lona impermeable i deixo que la pluja esborri les senyals del meu plor.