Torno a obrir els arxius familiars i trobo un únic missatge de la Nèbula. Segur que ella em farà oblidar la nostàlgia que em corprèn. Observo amb deteniment la imatge entretallada que m'ha enviat. Semblen gravacions molt antigues, com d'una altra època. M'adono que tota l'estona es repeteixen les mateixes escenes, amb diferents persones, però amb el mateix patró de gravació. Cada escena comença amb un primer plànol d'algú que porta un ram de flors a les mans. Cada persona de la gravació s'apropa al mateix nínxol i hi deposita les flors, i roman en silenci uns instants, a contrallum del Sol. Després, mira a càmera i fa una mena de pregària antiga, o explica alguna anècdota viscuda amb la persona que hi ha a dins del nínxol.
De vegades em costa d'entendre el que diuen, ja que el català, com totes les llengües, ha anat canviant amb el pas del temps. Aquestes imatges deuen ser de fa com a mínim cinquanta anys, doncs el lèxic és ben diferent de l'habitual, i la pronunciació sembla molt més arcaica segons l'edat de l'interlocutor.
No conec cap dels rostres, i a més, tota aquella gent ja deu ser morta. No acabo d'entendre per que m'ha enviat això la Nèbula. Reinicio la visualització per intentar esbrinar la seva intenció . Per més que observo el seguit de seqüències repetitives, no li acabo de trobar cap sentit.
De sobte, m'adono del que estic veient. No ho havia reconegut, per que les imatges que n'havia vist mostraven un indret llòbrec, brut i fosc, a les profunditats del subsól. I el que apareix a la gravació és un nínxol sota la llum directa del Sol. Quan els cementiris encara formaven part de l'entramat urbà.
És el nínxol de l'amiga de la meva rebesàvia. I les imatges són els records i condols dels seus coneguts, allò que es veia a la pantalla del nínxol. La Nèbula me n'havia parlat. Qué pretén amb això?
Continuo observant les imatges i escoltant-ne els testimonis. El repertori no varia en cap moment, excepte al final. La veu de la Nèbula es filtra per sobre de les altres veus:
-"Recordes que vaig comentar que hi havia un codi per obrir el nínxol? Crec que hi ha un missatge amagat en aquesta gravació... però estic molt perduda. Potser el codi està aquí i jo no el sé veure....Tu t'has llegit tots els diaris de la rebesàvia, i les cartes de l'Alba. Les coneixes millor que ningú. Si hi ha algú que pugui destriar el gra de la palla en això, ets tu, Ona. Escolta bé cada paraula i observa atentament cada detall. Si trobes res sospitós, connecta't a la xarxa i explica-m'ho. Estaré esperant la teva resposta. Em moro de ganes de desvelar el misteri!"
Seria molt estrany que algú hi deixés cap missatge per que algú altre el descobrís en un futur, només mirant les imatges. Trobo que s'ha flipat una mica amb aquest tema, però qui sap, coses més estranyes s'han vist!
Torno a visualitzar-ho tot des del principi. Les cares continuen sent desconegudes, i la majoria són gent gran. Em fixo en tot el que fan, en tot el que diuen, fins i tot en la roba que porten i en cada punt on fixen els ulls. Imagino que en aquella època devia ser curiós veure avis plens de tatuatges i pírcings. O potser no. Potser ja feia molt temps que la gent envellia plena de marques de joventut. Segons com, fa una mica de mal veure. Els tatuatges, que en els seus anys joves devien ser ben definits i marcats, a la vellesa es veuen com aqüarel·les diluïdes. Sobretot quan no es cuida el cos i es deixa que les carns flàccides esdevinguin visibles només per lluir els tatuatges.
Aprecio, sense gairebé adonar-me'n, un lleu canvi en alguna cosa d'un dels avis. No sé ben bé que és el que m'ha cridat l'atenció, però congelo la imatge a l'instant i l'analitzo fins a trobar la raó del meu interés per aquell home. No porta cap ram de flors a les mans, com la resta, sino un llibre de tapes fosques sense títol. Examino amb atenció la fesomia d'aquell desconegut. El reconec! És un dels avis que va enterrar la càpsula del temps alhora que els nostres rebesavis. Apareixia a les fotografies. Qui deu ser? Bé, això no importa, excepte si ens pot conduir a la resolució del misteri. Torno a reiniciar la gravació d'aquest home, per si ja d'entrada m'he perdut algun detall.
Les mans del senyor tremolen una mica, i tot el cos se li sacseja lleument amb cada tremolor. Segurament patia una malaltia, potser pàrkinson. Ara per ara ja no existeix, però fins fa poc encara no s'havia perfeccionat la cura. El senyor s'apropa al nínxol i tracta d'asseure's al banc de pedra que hi ha per les visites.
El llibre li cau i s'afanya a agafar-lo, fent un gest de dolor en ajupir-se. Apropa la tapa a la càmera dissimuladament, com inconscientment. Qualsevol altre que mirés això ni s'hi fixaria d'aquell gest com descuidat, però jo sí. Per que m'ha semblat un moviment totalment calculat i premeditat. Congelo la imatge just en el punt que la tapa està més propera a l'objectiu de la càmera. A la tapa s'hi pot percebre una mena de dibuix esgrafiat amb molta cura. Cada pocs centímetres hi ha un punt marcat en blanc, i examinant tot el conjunt, no hi ha lloc per dubtes, s'endevina el traçat d'una constel·lació. Però quina? No l'havia vist mai. Tot i que jo no en sóc cap entesa, la veritat. Com m'agradaria poder pujar al sostre de la Casa de Demèter per utilitzar un d'aquells aparells identificadors d'astres i sistemes planetaris... Però de totes formes, no tindria cap sentit. Des de la Terra, les constel·lacions són totalment diferents. Però que hi té a veure una constel·lació en tot això? Ves a saber, potser estic malinterpretant aquest senyor, i hauria de buscar un missatge diferent a la gravació. Però quelcom dins meu em diu que és això, que estic sobre la pista correcta.
La resta de la gravació no té cap interés. El senyor no diu res en tota l'estona, i marxa a poc a poc, sense deixar de mirar cap a la càmera amb una mirada molt intrigant.
Això només ho pot resoldre la Nèbula. Però com li ho puc dir? No em puc connectar a Extranet. Tractaré de contactar-hi el dia D, abans que sigui massa tard. Si moro, el misteri mai es resoldrà. La nostra familia mai sabrà per que van desaparèixer els rebesavis. I jo no puc morir sense saber-ho. He dedicat massa temps a aquest assumpte i ja és una qüestió personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada