dimecres, 5 de juny del 2013

Iona

-Sembla que ja remet la tempesta... Esperem deu minuts i marxem. Ja no debem ser gaire lluny. 

En Dzeko i la Ghost escolten les meves paraules però no responen. Estan connectats en alguna mena de realitat virtual d'aquelles que acostumen a crear per ells sols. De tant en tant em fan enveja. A mi també m'agradaria desconnectar de la realitat per una estona i oblidar tot aquest merder.

Continuo revisant els meus missatges, ja que amb deu minuts crec que podré enllestir la visualització dels més importants. Em centro en els de la familia. Potser hi ha alguna bona nova de la Nèbula. 

Començo pels dels pares. Com sempre, rebre notícies d'ells m'encongeix el cor. El que veig a l'holomissatge no és altra cosa que la meva habitació, on he viscut la meitat de la meva vida, fins que vaig deixar la llar familiar per anar a estudiar a l'universitat. Res sembla diferent de com la vaig veure el darrer cop. La meva col·lecció de postals hologràfiques de les colònies del sistema solar, les imatges de constel·lacions i nebuloses reflectint-se a les parets i al sostre, el llit plegat verticalment contra la paret, imitant el sistema d'estalvi d'espai de les cabines de les naus de l'Aliança. Des de petita m'havia atret aquell món d'allà dalt, era màgic i misteriós. Ara sóc més enllà del món que havia somiat, i malgrat haver fet realitat un somni, ho donaria tot per tornar al meu planeta natal. 

Al costat de la finestra que dona al jardí hi veig un detall diferent, una cosa que abans no hi era i que em sorprèn. Una cosa es gronxa en suspensió, levitant suaument sobre terra. Aleshores l'holomissatge es fa més nítid i els meus pares s'apropen a l'objecte flotant. 

-T'agrada el bressol que li hem comprat al nostre net, Iona?- pregunta la mare. 

Tot d'una em salten les llàgrimes. La mare no m'anomenava així des que era petita. Iona, la seva forma d'escurçar Oriona. 

Fa tant que els hi vaig enviar el missatge explicant-los-hi que estic embarassada, que gairebé em sento com si mai ho hagués fet, i veure els meus pares tan feliços, esperant un net que potser mai coneixeran, em trenca l'ànima. Tanco l'holomissatge amb els ulls plens de llàgrimes i tracto de tranquilitzar-me. Intento apartar del meu cap la idea de que la meva vida ha esdevingut un drama. 

Trec el cap fora de l'aixopluc de la lona impermeable i deixo que la pluja esborri les senyals del meu plor. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada