dijous, 8 d’agost de 2013

Superfetació

En Dzeko està comprovant si funciona el botcàmera que ha trobat als magatzems. Mentrestant, jo tracto de trobar informació a l'ordinador central. La Ghost m'ajuda consultant un pad de dades sobre ginecoobstetricia que ha trobat en un dels arxivadors del laboratori mèdic.  Ells estan tan sorpresos com jo. Mai havien sentit a parlar d'un cas com el meu.

De sobte la Ghost em planta el pad al davant i n'assenyala un paràgraf. El llegeixo en veu alta.

-"Superfetació: Fecundació de dos òvuls que té lloc en dos coits en períodes d'ovulació diferents. És la concepció d'un segon fetus en el curs d'un embaràs. "

-Així doncs, ja havia passat abans-diu en Dzeko.-Aleshores no t'has de preocupar de res. És quelcom natural.

No sé si això m'alleuja o no. Si abans l'embaràs era un problema, ara encara ho és més. I per altra banda tinc una mena d'emoció continguda a dins. Seré mare per partida doble. Em costa fer-me a la idea.

La Ghost ens fa llegir un altre paràgraf fent cara de preocupació.

-"Els fetus engendrats en diferents periòdes, acostumen a nèixer amb un temps de diferència l'un respecte l'altre. Hi ha casos de criatures nascudes setmanes, fins i tot mesos, després del seu germà bessó. "

Oh, Gaia! Això no m'ho esperava. Pot ser perillós per la salut, això. Com ho faré sense cap metge a prop? El cap em comença a donar voltes i la Ghost m'ajuda a seure en una cadira reclinatòria. Però en Dzeko m'agafa d'un braç i m'aixeca amb cura al cap d'uns segons.

-Hem de marxar d'aquí. A fora ja és fosc. Si hi ha cap patrulla a la vora, tornaran per passar la nit. I no sabem quants són. No ens podem quedar més estona.

-Tens raó. Anem.

Tot i que em trobo bé, em sento afeblida. Hem passat moltes hores de camí i molts moments de tensió. Tantes emocions fortes em passaran factura.

Ens carreguem els estris a l'esquena. En Dzeko i la Ghost fan torns per portar el potabilitzador d'aigua. Jo porto la resta de coses bàsiques que hem trobat, i faig surar davant meu el botcàmera, que funciona tan bé com el seu predecessor. Sortim per la porta que comunica els magatzems amb la gruta subterrània. Està tan fosc com sempre, i amb prou penes podem il·luminar més enllà dels nostres peus. No haviem previst que se'ns faria fosc, i els focus dels nostres cascs estan força descarregats. A més, amb la tempesta, no hem pogut recarregar les bateries amb llum solar.

La humitat condensada de les parets fa que es senti un degoteig constant al nostre voltant. La sortida està ben a prop, però se'ns fa llarg per la foscor. De dia, la llum de l'exterior s'escola dins la cova i sembla que sigui un camí més curt. Ara, no tenim ni una ombra que ens indiqui que hi ha claror més enllà del túnel.

La Ghost camina confiada al davant de tot. La seva blancor ens serveix de referència enmig de la negror. Al cap d'uns minuts per fi albirem els primers arbres, i més enllà, la clariana de la roca negra. En reconèixer el paratge respiro alleujada i guio els meus companys cap a les coves. Encara ens queden unes hores, però el fet d'haver enllestit la feina ens fa caminar amb ganes.

Deixem enrera el bosc i arribem als aiguamolls. No hi ha cap núvol al cel, la tempesta ha mort. La Lluna encara és alta quan passem per la zona de l'observatori. La Ghost es posa tensa de cop i apunta amb malfiança cap a l'estructura on fa temps van intentar violar-la. Roman quieta i fa una ganyota estranya, no sabria dir si somriu o apreta les dents amb ràbia. Potser està recordant com va gaudir matant a en Groff. En Dzeko s'atura per esperar-la. Ella el mira, li agafa la mà i estira d'ell per continuar endavant.

Jo m'els miro amb certa enveja. No tinc ningú que estiri de mi per tirar endavant.

I per fi, quan les primeres clarors de l'albada es perfilen a l'horitzó, veiem aparèixer els grans penya-segats on s'amaguen les coves.

 

2 comentaris:

  1. Aaaaiiii estaaa mooolt intereessaannt!!! Quines gaanes d saber com anirá tot!

    ResponElimina