dimarts, 13 d’agost de 2013

Voyeur

Les llàgrimes s'aturen quan arribo a l'Edèn i veig que no estic sola. En Pòl·lux s'està banyant sota el saltant d'aigua. Tracto de passar de llarg sense que em vegi, però és una tasca difícil, així que m'amago darrera d'una falguera gegant i espero pacientment a que marxi.

 No puc evitar observar-lo, allà dret, totalment nu, amb l'aigua colpejant el seu cos amb violència. M'adono que mai l'havia vist sense roba, ni tan sols sense samarreta. I per això mai havia pogut veure que té el cos ple de tatuatges. El més gran li recorre tota l'esquena, i és una autèntica obra d'art. Tot ell ho és.

M'avergonyeixo dels meus pensaments, però no puc aturar la meva imaginació. Fa un moment estava trista per no poder estimar en Júpiter, i ara estic fantasejant amb algú amb qui no tinc res en comú, excepte l'idioma i la procedència.

Encara no he parlat amb ell des que vam estar sols a l'altiplà. En Pòl·lux m'ha buscat amb la mirada cada cop que hem coincidit, però l'he estat esquivant. No entenc el que va passar allà dalt, no sé el que van significar les seves paraules. Va marxar deixant-me amb la mel als llavis i des d'aleshores cada cop que el miro penso que m'estava prenent el pèl. Que s'estava rient de mi a la meva cara i vaig ser tan ximple com per caure en la seva provocació.

Veig que en Pòl·lux s'asseu en una roca i es frega els braços i el tors amb una mena d'esponja improvitzada feta de molsa tova. Quasi inconscientment activo el zoom del meu sistema de captura visual per veure els seus tatuatges de prop, especialmente el de darrera. Té una esquena molt ben treballada, pur múscul sota la pell colrada pel Sol. El tatuatge és fosc, la tinta antiga, color cendra de foguera extinta. És un au fènix. Les ales li recorren les espatlles, obertes de bat a bat, i la cua li baixa per la columna vertebral fins perdre's per sota de l'esquena, just on hi hauria d'haver els pantalons. El cap de l'animal s'escapa cap al clatell, i queda amagat pels cabells del seu amo, que fa temps que no se'ls talla. Les plomes de la cua semblen desfer-se en flames de roig roent. La pintura sembla moure's sola, doncs s'adapta perfectament a cada moviment del seu cos. Activo l'estabilitzador d'imatges i el fotografio. Sé que no està bé, que fins i tot és il·legal fotografiar a algú despullat sense el seu permís. Però vull conservar aquesta imatge dins meu, per sempre. Si fos per mi, no sols el miraria. M'encantaria resseguir el contorn del seu tatuatge amb els meus dits, i comprovar si l'efecte visual de les ales movent-se és real o imaginari.

En Pòl·lux s'aixeca de la roca, i s'asseca al Sol, que ja comença a omplir l'Edèn de llum i escalfor. Es vesteix a poc a poc i es disposa a marxar, deixant-me amb un desfici forassenyat. Quan passa per davant d'on estic amagada, sense deixar de caminar, mira cap a mi i em pica l'ullet.

Em moro de vergonya! Ha sapigut que estava aquí tota l'estona i ni s'ha immutat. Ha deixat que l'observés com una voyeur. Em sento ridícula. Per que ho fa? Per que no m'ha dit que sabia que estava aquí? Ara sí que no sabré ni com mirar-lo a la cara. Que coi em passa?

En Pòl·lux desapareix per l'entrada de la cova. Sort que no he fet res encara més vergonyós, tot i que n'he estat temptada.

Torno a la cambra amb la mirada baixa i les galtes enceses. I tothom ja està preparant-se per marxar. Ens posem els uniformes de combat, triem armes, i agafem provisions pel camí. És l'hora d'encarar el destí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada