divendres, 9 d’agost de 2013

Altiplà

El silenci regna a la gran cambra. En Pòl·lux dorm en una postura tensa, totalment recte i panxa amunt, com si fins i tot en somnis fos soldat. Deu ser per que s'apropa la misió que l'haurà d'enfrontar als seus antics companys d'ofici. Sembla inofensiu quan dorm. Té quelcom que em fa entendrir. Potser per que al principi, durant molt temps, vaig pensar que era el típic tio que va de dur per la vida. I amb el temps he descobert que té un gran cor  i ho donaria tot per la gent que estima. I també per la gent que ni coneix. Si salvem la colònia, serà considerat un heroi.

En Píter ronca suaument al seu costat, en posició fetal. M'agradaria despertar-lo per dir-li que serà pare de dues criatures en comptes d'una. Però deuen haver caminat tant com nosaltres i no vull destorbar el seu descans.

Deixem tota la càrrega, les armes i el botcàmera al G-Wagon i ens treiem els uniformes. Acompanyo en Dzeko i la Ghost cap a l'Edèn. Anem molt bruts i suats. Ells es banyen primer, i jo grimpo corda amunt cap al forat del sostre.

El vent acaricia el meu cos quan arribo a l'altiplà, i em porta els sons d'una cançó que no conec. La Tau està asseguda a tocar de l'abisme, envoltada de llum, retallada contra el Sol naixent de l'horitzó llunyà. Canta distreta alguna melodia de la seva terra, i s'espanta quan nota la meva presència al darrera.

-Coi, Ona! Podries avisar!

-Ho sento, no volia interrompre't. La cançó era molt bonica.

Ella em somriu amb ulls cansats i se'm recolza al muscle.

-Fa molt que heu arribat? -pregunto.

-Estic fent la tercera guàrdia. Hem arribat amb les primeres estrelles. Com ha anat?

-Hem portat el potabilitzador i he aconseguit un nou botcàmera. I t'he portat un parell de coses que necessitaves.

-I heu tingut problemes per entrar-hi?

-Hem tingut algun enfrontament directe, però bé. Estem vius.

-Hi havia soldats?

-Sí, uns quants. La Ghost se n'ha carregat tres ella soleta.

-És un bon fitxatge, doncs.

-Això sembla. Però de vegades fa una mica de mal rotllo. Si veiessis com ha quedat el terra de la meva antiga habitació...

-Té molta sang freda. Ens calia algú així al grup.

-N'estàs segura? Fa feredat!

-Bé, i les proves?

-La Ghost no se'n sortirà sense una intervenció quirúrgica. En Dzeko està bastant fotut, i ella sembla força afectada.

-Quina putada. I que faran?

-Quan aconseguim sortir de Demèter, marxaran a la recerca d'algun neurocirurgià.

-Si és que en sortim...

-No siguis catastrofista, Tau. Potser tot va rodat i surt com ho vam planejar.

-Tracto de ser l'optimista del grup, però està clar que ja no sóc la que era.

- Ho tornaràs a ser. Ara tens molta pressió. Tot això és un terrible maldecap, però aviat acabarà. Ja ho veuràs.

La Tau es deixa caure enrera i es queda mirant el sostre de Demèter, que ja té aquell to blau-verdós dels matins d'aquest món.

-I a vosaltres com us ha anat? -li pregunto.

-Hem deixat l'Invictus ben amagat, a prop de la base meteorològica. I hem recol·lectat una mica de resina incendiària per si la necessitem per sabotejar els laboratoris.

-No us heu trobat amb cap soldat protegint la zona?

-No, només bèsties de la mida d'un mamut. No n'haviem vist mai. Ens hem amagat entre els matolls dels aiguamolls per si de cas, però no ens han atacat. Semblaven hervíbores, però més val no jugar-se-la per si fossin omnívores. Les he fotografiat per al teu documental.

-Gràcies! Quin detall!

-I he caçat la meva primera punga. També n'he fet una captura visual. No serà de gran qualitat, ja saps que el meu sistema és menys sofisticat que el teu.

-No passa res, segur que són unes imatges fantàstiques.Com t'ho has fet? Són molt ràpides! Jo mai n'he enxampat cap.

-L'hem encerclat als aiguamolls entre els tres i quan tractava de fugir l'he travessat amb la punta de la sarbatana.

-Aviam? Vull veure-la. És molt gran?

-Era una cria. Avui dinarem punga a la brasa.

La Tau em mostra una imatge per missatge telepàtic. La punga és més petita que les que es solen veure solcant les aigües, però també sembla més tendra i serà més fàcil de cuinar. Té l'aparença d'una gran mantarrai marina, com les de la Terra, però té dits als extrems del cos, com un ratpenat, i pot viure a la superfície. De vegades n'hem vist camuflades als arbres, ben arrapades als troncs, mimetitzant-se amb l'escorça. Suposem que és un amfibi, però té una mena de mugrons a sota de les brànquies, i això ens fa dubtar. Potser és un híbrid de mamífer amb peix. Ens faria falta un biòleg al grup per saber-ho amb certesa.

-I les teves proves com han anat?-em pregunta ella.

-Uf...

-Què passa? No està bé la criatura?

-Sí, sí. El que passa és que ja no és "la" criatura. Ara són "les" criatures.

-Com? Que vols dir?

-Es veu que ja estant embarassada, vaig tornar a quedar en estat.

-Però com és possible?

-Bé, ja saps com. No cal que t'expliqui com funciona el sistema de reproducció humà, no?

-Així doncs, tindràs dos fills de cop! Això és meravellós!

La Tau m'abraça amb tendresa i em posa una mà a la panxa.

-Bé, de cop no els tindré. Primer neixerà un, suposo que en Nyx. I al cap d'un temps neixerà la seva germana. És tot tan inesperat!

-Els bessons són una benedicció. Ets molt afortunada i n'has d'estar feliç de la teva sort.

-Ho sóc, sols que... si ja patia per un de sol...imagina't ara.

-Li has dit a en Píter?

-No encara. Em sabia greu despertar-lo.

-Vull veure la seva cara quan li diguis.

I riu. M'encanta quan riu. La Tau és de les poques persones en tot l'univers que em pot contagiar el seu humor, ja sigui bo o dolent.

-Bé, ara que ja sou aquí em prenc un descans. Em substitueixes?

-M'agradaria dormir una mica. Fa vint-i-quatre hores que sóc desperta i estic que caic de son.

-Està bé, despertaré a en Pòl·lux per que faci guàrdia fins que en Dzeko o tu us desperteu.

La Tau m'acompanya a la cambra. En Dzeko i la Ghost ja dormen, arraulits l'un contra l'altre. En Pòl·lux es desvetlla amb un parell de copets de la Tau, i marxa badallant cap a l'altiplà. Ella s'apropa al G-Wagon i en treu un bidó que regalima sang. A dins hi ha la punga, macerant-se amb aigua i càpsules cítriques. La observo mentre cuina el seu trofeu de caça. És una bona peça. Avui tindrem un àpat de gurmets.

M'acomodo contra en Píter, i ell, adormit, em passa un braç per sobre. Feia molt que evitava aquesta mena de situacions, pel seu bé. Però avui necessito una abraçada. Especialment la seva, malgrat que ell ni se n'adoni. Em perdo en els meus somnis, esperant que no esdevinguin malsons.

2 comentaris:

  1. Yaaa!!! uaaa uaa uaa sempre hem sorpreeens!!! Ezta inteeressaanntiiissiiimm vull mees!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dit i fet, acabo de publicar un nou capítol. :)

      Elimina