Nit d'aullones

M'envolta la nit. El cel s'ha enfosquit amb un to verd ombrívol i els estels brillen més fort que mai. La Lluna Nova està diluïda al zenit del planeta, i només se li endevina la silueta desdibuixada contra el fons negre de l'espai. Sento el suau xiuxiueig del vent despentinant els meus cabells, i la fressa d'un estol d'ocells nocturns sobrevolant l'altiplà. Pels seus udols, puc reconèixer l'espècie de criatures que fendeixen l'aire. Són aullones.

És una sort que la darrera nit que passo aquí dalt apareguin aquestes magnífiques aus. Casualitats del destí, que em regala aquesta oportunitat de gaudir de l'invisible vol d'un dels éssers més misteriosos d'aquest món. No les vull espantar, i per això em mantinc en absoluta foscor, sense encendre cap focus de llum, sentint la seva cadència de vol suau i monòtona. Escolto en silenci, i m'imagino planant entre elles, sent una més, estenent les meves ales de vellut i alçant-me més amunt fins a tocar el firmament. Seria tan fàcil ser un animal! Si existís la reencarnació, voldria ser una aullona.

De sobte, una llum m'il·lumina per darrera i les aullones embogeixen. L'espetec d'ales trencant la quietud es fa ensordidor. Al cap d'uns segons es fa el silenci de cop.

El meu relleu acaba d'arribar. I les aullones han marxat.

En Pòl·lux s'apropa a mi amb la llanterna enfocant al cel.

-Que hi fas a les fosques?

-No alertar cap patrulla, això faig. -dic irritada per la seva inesperada irrupció.-Has foragitat les aullones.-Li etzibo en to recriminatori.

-Ho sento. He encès la llum per que no et veia i no et volia espantar.

-Tranquil. Sento el to emprat. És que ...estava gaudint d'un moment de pau i reflexió. Necessitava estar sola.

-Si vols puc marxar i tornar més tard.

-No, Pòl·lux... No passa res. Ja marxo. He de descansar per estar al cent per cent quan arribi l'hora.

-Estàs segura que vols participar, Ona?

-Es clar. No m'he preparat durant mesos per quedar-me de braços creuats justament ara.

-Saps que no et deixariem al marge. Faries altres tasques igual d'importants, com vigilar l'Invictus i tenir-lo a punt per si hem d'avortar la missió, o ajudar a la Inger a allunyar-se de la base quan nosaltres hi entrem. Necessitarà algú que la cobreixi i que conegui el terreny. Si la cosa va malament ja no podrà tornar a la colònia. Pots ser-nos útil a la rereguarda.

-Ho sé. Però no em faràs canviar d'idea. Vull estar allà per gravar-ho tot. Algú n'ha de deixar constància del que farem i del que trobarem. Qui millor que jo?

-Podries enviar el botcàmera amb la Tau o amb qualsevol de nosaltres.

-I si el destruissin? Sóc la única que té implants d'alta definició als ulls. La resta no podrieu fer captures visuals del mateix nivell.

-No ho entens... És pel vostre bé. Pensa en la teva criatura. Si us passa alguna cosa, en Píter es tornarà boig, i farà alguna bogeria. Es culparà del que us passi. Ens culparà a tots per no haver evitat que vinguessis.

-És això el que et preocupa? Sentir-te culpable si em maten? No sóc responsabilitat teva. Ni d'ell. Sé cuidar de mi mateixa i prenc les meves pròpies decisions. Us hi podeu posar de cara o de cul, però no em deixareu enrera.

-Es inútil raonar amb tu. No escoltes. No vols entendre res.

-Tant t'importa el que em passi? -dic, desafiant-lo amb la mirada.

En Pòl·lux m'aguanta l'esguard uns segons. M'adono que té uns ulls molt bonics, i que mai l'havia vist mirar-me d'aquella forma. Resta callat, i el silenci es va tornant més incòmode cada segon que passa. Desitjaria no haver formulat aquella darrera pregunta, que ni tan sols l'havia pensat abans de pronunciar-la. Era només un intent d'evasiva, i no n'esperava cap resposta.

-Sí. M'importes.

Em quedo petrificada davant d'ell. Noto com el rubor conquereix el meu rostre i un pessigolleig em recorre d'amunt a avall.

-Més del que et penses. -Diu, apropant-se a mi i deixant uns centímetres entre el seu rostre i el meu. Una onada de calor s'expandeix per tot el meu cos.Quelcom desconegut que no havia sentit mai, ni tan sols amb la Venus, em revolta el cor i el fa bategar fort.

-Pol...

Els seus ulls se'm claven a l'ànima. Tanco els ulls, esperant un petó que no arriba, i que no sé si desitjo rebre. Estic atordida per les seves paraules, hipnotitzada pel que m'està fent sentir. Encara amb els ulls closos, entreobro els llavis, expectant.

Aleshores sento que m'agafa una mà i m'hi posa quelcom sòlid. Obro els ulls i veig que m'ha donat la llanterna, i que s'allunya somrient.

-Bona nit, Ona. Que descansis.