Tornada a la base científica

La sensació d'humitat s'ens arrapa als cossos, malgrat dur l'uniforme aïllant. De lluny s'albira la silueta del complex científic en desús. No sembla haver-hi ningú. Ens ajupim darrera d'una gran roca plena de molsa negra. Si hi hagués cap franctirador a la base, ens podria veure, ja que de la roca fins a la base hi ha una gran esplanada llisa sense obstacles visuals. L'únic camí per apropar-nos sense ser detectats és el rierol que passa per davant l'edifici.  En Dzeko porta l'allargavistes que vam endur-nos de l'observatori. Amplia el zoom fins a x200. No estem tan lluny com per utilitzar la lent d'x500. Al cap d'un minut repassant cada racó de l'horitzó, ens fa un gest a la Ghost i a mi per que avancem. Ens posem en fila, la Ghost davant apuntant cap a la base, i jo apuntant cap a la dreta. En Dzeko va al darrera, vigilant la nostra esquerra i la nostra rereguarda, per si de cas.

A només vint pases de la base, la Ghost s'atura i agita la mà esquerra amunt i avall per indicar-nos que ens ajupim. Ha vist moviment a la base. No la qüestionem i ens tirem cos a terra. La seguim, arrossegant-nos entre els matolls de ribera. Aviat no semblem més que bèsties de fang, i em costa distingir la silueta dels meus companys, que es fonen amb el paisatge del seu voltant.

Un soldat fa la ronda per la llera del riu. Porta l'uniforme net. O fa poc que fa la guàrdia, o està vivint a la base científica. Encara no ens ha vist, així que el podem agafar per sorpresa i immovilitzar-lo. Potser no caldrà eliminar-lo. El podriem lligar i deixar-lo a la base fins que el vinguin a buscar. Al cap i a la fi, és el darrer cop que vindrem aquí. En Dzeko i jo ens comuniquem per telepatia.

-"Aprofitem que no ens pot veure. Ves arrossegant-te per darrera seu i atura't si es gira." -Li dic.

-"No crec que estigui sol. Tu intenta envoltar-lo per davant. L'hem de neutralitzar abans que alerti els seus  companys. "-Respon.

Veig que la Ghost observa en Dzeko amb atenció. Es deuen estar comunicant. Ella fa cara d'estar en desacord amb el que li està dient el seu company. Al cap d'uns segons, es fica a l'aigua i es queda quieta enmig de la corrent. El fang comença a desaparèixer del seu uniforme. Aleshores en Dzeko li fa una senyal i ella es deixa arrossegar per la corrent en direcció al soldat. Sembla una morta, tan pàl·lida i amb els cabells blancs surant com anèmones a la superfície del riu.

-"Això cridarà l'atenció del soldat i ens donarà temps d'arribar a ell. Esperem que no li dispari i alerti a la resta."

-"I si li dispara què? No t'amoina el que li passi a la Ghost?"

-"Em referia a ella. Esperem que ella no li dispari a ell. Ja saps com és... "

Enmig del fang se li dibuixa un somriure blanc que el podria delatar. Inconscientment se'm contagia el somriure i he de fer un gran esforç per contenir una rialla.

El pla d'en Dzeko funciona. El soldat es fixa en aquell cos que sura a prop de la riba i s'hi acosta a poc a poc, apuntant el seu fusell làser cap a la cara de la Ghost, que es manté immòbil, fent el seu paper de cadàver ofegat.

Aleshores en Dzeko s'incorpora una mica, ho just per atansar-se a ell fins que el té a menys d'un metre. Jo m'arrossego sobre la meva carregosa panxa,  i m'amago darrera d'un canyissar amb l'arma a punt per disparar. Si en Dzeko és ràpid i silenciós, no caldrà que gasti munició.

El soldat toca amb la boca del canó el cos de la Ghost. Ella ni s'immuta. Sembla ben bé que s'hagi ofegat de debò i em començo a amoinar per ella. En Dzeko s'incorpora del tot i fa un pas més cap al soldat, que està d'esquenes i ni s'adona del sigilós moviment del "gòlem" que té al darrera. Aleshores veig que està passant quelcom que no estava previst. El soldat reacciona espantat i fa una passa enrera, xocant amb en Dzeko, que estava a punt de colpejar-lo al cap per estabornir-lo. En Dzeko, que no s'esperava que el soldat tirés enrera, s'entrebanca i cau a terra.  Miro cap a l'aigua i no hi veig la Ghost.  Tot passa tan ràpid que gairebé no tinc temps d'actuar. Apunto al cap del soldat que, ara apunta cap a en Dzeko i crida quelcom en una llengua que no entenc, potser mongol o alguna altra llengua asiàtica.

En Dzeko també apunta al soldat. Sembla que l'única opció possible serà disparar-li, i això alertarà a tot el campament, si és que hi ha més soldats a la base.  El soldat continúa cridant com un histèric, fins que alguna cosa el fa callar de cop. Una canya afilada li sobresurt del pit, i els únics sons que es senten en aquell silenci sobtat, són els borbolleigs de sang de la seva boca. Encara no és mort, i es mira a en Dzeko amb cara de no entendre res, amb els ulls esbatanats. Se li afebleixen les cames fins quedar plegat de genolls, i cau endavant com un sac de pedres, mentre la vida se li va escapant del cos.

I darrera d'ell hi ha la Ghost, dempeus, impassible, amb un extrem de la canya ensangonada encara a les mans.

El nínxol

Ja no plou, però vull acabar d'examinar els missatges.

Torno a obrir els arxius familiars i trobo un únic missatge de la Nèbula. Segur que ella em farà oblidar la nostàlgia que em corprèn. Observo amb deteniment la imatge entretallada que m'ha enviat. Semblen gravacions molt antigues, com d'una altra època. M'adono que tota l'estona es repeteixen les mateixes escenes, amb diferents persones, però amb el mateix patró de gravació. Cada escena comença amb un primer plànol d'algú que porta un ram de flors a les mans. Cada persona de la gravació s'apropa al mateix nínxol i hi deposita les flors, i roman  en silenci uns instants, a contrallum del Sol. Després, mira a càmera i fa una mena de pregària antiga, o explica alguna anècdota viscuda amb la persona que hi ha a dins del nínxol. 

De vegades em costa d'entendre el que diuen, ja que el català, com totes les llengües, ha anat canviant amb el pas del temps. Aquestes imatges deuen ser de fa com a mínim cinquanta anys, doncs el lèxic és ben diferent de l'habitual, i la pronunciació sembla molt més arcaica segons l'edat de l'interlocutor.  

No conec cap dels rostres, i a més, tota aquella gent ja deu ser morta. No acabo d'entendre per que m'ha enviat això la Nèbula. Reinicio la visualització per intentar esbrinar la seva intenció . Per més que observo el seguit de seqüències repetitives, no li acabo de trobar cap sentit. 

De sobte, m'adono del que estic veient. No ho havia reconegut, per que les imatges que n'havia vist mostraven un indret llòbrec, brut i fosc, a les profunditats del subsól. I el que apareix a la gravació és un nínxol sota la llum directa del Sol. Quan els cementiris encara formaven part de l'entramat urbà.

És el nínxol de l'amiga de la meva rebesàvia. I les imatges són els records i condols dels seus coneguts, allò que es veia a la pantalla del nínxol. La Nèbula me n'havia parlat. Qué pretén amb això?

Continuo observant les imatges i escoltant-ne els testimonis. El repertori no varia en cap moment, excepte al final. La veu de la Nèbula es filtra per sobre de les altres veus:

-"Recordes que vaig comentar que hi havia un codi per obrir el nínxol? Crec que hi ha un missatge amagat en aquesta gravació... però estic molt perduda.  Potser el codi està aquí i jo no el sé veure....Tu t'has llegit tots els diaris de la rebesàvia, i les cartes de l'Alba.  Les coneixes millor que ningú. Si hi ha algú que pugui destriar el gra de la palla en això, ets tu, Ona. Escolta bé cada paraula i observa atentament cada detall. Si trobes res sospitós, connecta't a la xarxa i explica-m'ho. Estaré esperant la teva resposta. Em moro de ganes de desvelar el misteri!"

Seria molt estrany que algú hi deixés cap missatge per que algú altre el descobrís en un futur, només mirant les imatges. Trobo que s'ha flipat una mica amb aquest tema, però qui sap, coses més estranyes s'han vist!

Torno a visualitzar-ho tot des del principi. Les cares continuen sent desconegudes, i la majoria són gent gran. Em fixo en tot el que fan, en tot el que diuen, fins i tot en la roba que porten i en cada punt on fixen els ulls. Imagino que en aquella època devia ser curiós veure avis plens de tatuatges i pírcings. O potser no. Potser ja feia molt temps que la gent envellia plena de marques de joventut. Segons com, fa una mica de mal veure. Els tatuatges, que en els seus anys joves devien ser ben definits i marcats, a la vellesa es veuen com aqüarel·les diluïdes. Sobretot quan no es cuida el cos i es deixa que les carns flàccides esdevinguin visibles només per lluir els tatuatges.  

Aprecio, sense gairebé adonar-me'n, un lleu canvi en alguna cosa d'un dels avis. No sé ben bé que és el que m'ha cridat l'atenció, però congelo la imatge a l'instant i l'analitzo fins a trobar la raó del meu interés per aquell home. No porta cap ram de flors a les mans, com la resta, sino un llibre de tapes fosques sense títol. Examino amb atenció la fesomia d'aquell desconegut. El reconec! És un dels avis que va enterrar la càpsula del temps alhora que els nostres rebesavis. Apareixia a les fotografies. Qui deu ser? Bé, això no importa, excepte si ens pot conduir a la resolució del misteri. Torno a reiniciar la gravació d'aquest home, per si ja d'entrada m'he perdut algun detall. 

Les mans del senyor tremolen una mica, i tot el cos se li sacseja lleument amb cada tremolor. Segurament patia una malaltia, potser pàrkinson. Ara per ara ja no existeix, però fins fa poc encara no s'havia perfeccionat la cura. El senyor s'apropa al nínxol i tracta d'asseure's al banc de pedra que hi ha per les visites. 

El llibre li cau i s'afanya a agafar-lo, fent un gest de dolor en ajupir-se. Apropa la tapa a la càmera dissimuladament, com inconscientment. Qualsevol altre que mirés això ni s'hi fixaria d'aquell gest com descuidat, però jo sí. Per que m'ha semblat un moviment totalment calculat i premeditat. Congelo la imatge just en el punt que la tapa està més propera a l'objectiu de la càmera. A la tapa s'hi pot percebre una mena de dibuix esgrafiat amb molta cura. Cada pocs centímetres hi ha un punt marcat en blanc, i examinant tot el conjunt, no hi ha lloc per dubtes, s'endevina el traçat d'una constel·lació. Però quina? No l'havia vist mai. Tot i que jo no en sóc cap entesa, la veritat. Com m'agradaria poder pujar al sostre de la Casa de Demèter per utilitzar un d'aquells aparells identificadors d'astres i sistemes planetaris... Però de totes formes, no tindria cap sentit. Des de la Terra, les constel·lacions són totalment diferents. Però que hi té a veure una constel·lació en tot això? Ves a saber, potser estic malinterpretant aquest senyor, i hauria de buscar un missatge diferent a la gravació. Però quelcom dins meu em diu que és això, que estic sobre la pista correcta.

La resta de la gravació no té cap interés. El senyor no diu res en tota l'estona, i marxa a poc a poc, sense deixar de mirar cap a la càmera amb una mirada molt intrigant.  

Això només ho pot resoldre la Nèbula. Però com li ho puc dir? No em puc connectar a Extranet. Tractaré de contactar-hi el dia D, abans que sigui massa tard. Si moro, el misteri mai es resoldrà. La nostra familia mai sabrà per que van desaparèixer els rebesavis. I jo no puc morir sense saber-ho. He dedicat massa temps a aquest assumpte i ja és una qüestió personal. 

Iona

-Sembla que ja remet la tempesta... Esperem deu minuts i marxem. Ja no debem ser gaire lluny. 

En Dzeko i la Ghost escolten les meves paraules però no responen. Estan connectats en alguna mena de realitat virtual d'aquelles que acostumen a crear per ells sols. De tant en tant em fan enveja. A mi també m'agradaria desconnectar de la realitat per una estona i oblidar tot aquest merder.

Continuo revisant els meus missatges, ja que amb deu minuts crec que podré enllestir la visualització dels més importants. Em centro en els de la familia. Potser hi ha alguna bona nova de la Nèbula. 

Començo pels dels pares. Com sempre, rebre notícies d'ells m'encongeix el cor. El que veig a l'holomissatge no és altra cosa que la meva habitació, on he viscut la meitat de la meva vida, fins que vaig deixar la llar familiar per anar a estudiar a l'universitat. Res sembla diferent de com la vaig veure el darrer cop. La meva col·lecció de postals hologràfiques de les colònies del sistema solar, les imatges de constel·lacions i nebuloses reflectint-se a les parets i al sostre, el llit plegat verticalment contra la paret, imitant el sistema d'estalvi d'espai de les cabines de les naus de l'Aliança. Des de petita m'havia atret aquell món d'allà dalt, era màgic i misteriós. Ara sóc més enllà del món que havia somiat, i malgrat haver fet realitat un somni, ho donaria tot per tornar al meu planeta natal. 

Al costat de la finestra que dona al jardí hi veig un detall diferent, una cosa que abans no hi era i que em sorprèn. Una cosa es gronxa en suspensió, levitant suaument sobre terra. Aleshores l'holomissatge es fa més nítid i els meus pares s'apropen a l'objecte flotant. 

-T'agrada el bressol que li hem comprat al nostre net, Iona?- pregunta la mare. 

Tot d'una em salten les llàgrimes. La mare no m'anomenava així des que era petita. Iona, la seva forma d'escurçar Oriona. 

Fa tant que els hi vaig enviar el missatge explicant-los-hi que estic embarassada, que gairebé em sento com si mai ho hagués fet, i veure els meus pares tan feliços, esperant un net que potser mai coneixeran, em trenca l'ànima. Tanco l'holomissatge amb els ulls plens de llàgrimes i tracto de tranquilitzar-me. Intento apartar del meu cap la idea de que la meva vida ha esdevingut un drama. 

Trec el cap fora de l'aixopluc de la lona impermeable i deixo que la pluja esborri les senyals del meu plor. 

F.A.H.

"Missatge de la F.A.H. rebut el 4 d'Agost, any 2153 de l'E.C. Lloc de transmissió: La Terra. "

"No hem rebut cap transmissió seva en tot aquest temps. El termini d'entrega s'ha esgotat i hem hagut de suprimir l'emisió mensual de l'Ona Gal·làctica. El seu Cap ha informat de desavinences amb el seu mètode de treball. Segons ens consta, és vosté insubordinada i poc respectuosa amb les normes de seguretat colonial i han hagut de confiscar-li el material de gravació. Ens agradaria contrastar aquesta darrera informació amb vosté abans de prendre cap decisió definitiva sobre el seu trasllat a la Terra. Si no ens respon aviat, haurem de prendre mesures. Hi ha molt capital invertit en la seva feina, Oriona. Pel seu bé, informi de la seva situació i torni a fer la feina per la que la vam contractar. Mentre no rebem cap resposta positiva, vosté no rebrà cap mena de compensació econòmica i és possible que la sancionem."

Doncs quins ànims! Ja sabia que la Fundació Alfa Humanis estaria amb la mosca al nas, i m'imaginava que en Bildhauer s'hauria empescat alguna mentida per sortir del pas. Bé, no és del tot fals que sóc una insubordinada i que no he respectat les normes de seguretat colonial. Però ja li agradaria a ell haver-me confiscat tot el material de gravació. Quan faci públic tot el que tinc emmagatzemat, ell i la seva colla de fills de mala mare es cagaran a les calces. 

Obro uns vint missatges més de la F.A.H. Tots diuen més o menys el mateix, que hauré de  retre comptes. Els darrers missatges de la Fundació anuncien que en breu enviaran una nau comercial per anunciar la fi de la quarantena i em tornaran a la Terra, on seré acomiadada sense dret a sou ni a retribució per perillositat. 

No té cap sentit capficar-se per aquest tema, així que l'aparto de la meva ment i em concentro en els altres missatges rebuts. Un d'ells és un arxiu d'espècies estranyes de la Terra. Me l'ha enviat l'Andru, la meva cosina. Primer no entenc ben bé per que m'ha enviat això. Després m'adono que totes les il·lustracions porten la seva signatura. Li han editat un llibre d'il·lustracions! Deu estar molt contenta. I a més la temàtica m'agrada molt. És curiós que hi hagi tants biòlegs al·lucinats amb la fauna dels altres planetes, quan a la Terra encara ens queda tant per descobrir. Hi ha un munt d'animals coneguts i/o desconeguts, que tenen característiques que podrien semblar alienígenes. Com aquell llangardaix asiàtic que té ales, el Draco Volans. O aquell insecte tan estrany, l'Empusa, semblant a la mantis, que podria haver inspirat qualsevol pel·lícula de l'estil de "Starship Troopers" o "Tyranids Attack". Em captiva un dels dibuixos. És un peix volador fendint l'aigua de la mar. Fa temps van estar a punt d'extingir-se. Ara hi ha grans reserves marines on està prohibit accedir sense una credencial de biòleg o naturalista. 

És una de les imatges més boniques de l'arxiu visual que m'ha enviat l'Andru. Suposo que ja s'haurà casat i haurà fet el viatge de noces pel Sistema Solar. I jo no he pogut ni felicitar-la. Em sento tan sola com sempre, però amb més impotència que mai. Ja no podré tornar, i si torno, no seré la mateixa que va marxar. 

Tempesta

Continua diluviant. La pluja travessa les capçades dels arbres amb violència, i les fulles esmorteixen l'impacte. Les gotes espeteguen contra els nostres uniformes impermeables  de forma suau però constant. En Dzeko i la Ghost van davant meu, obrint camí entre les bardisses, les lianes, i els arbusts espinosos  que ens barren el pas. Hem decidit travessar l'espessor del bosc per no deixar rastres. Si haguessim vorejat els aiguamolls, les nostres petjades delatarien la nostra presència. Ens orientem pels pics més alts de les muntanyes. Cada mitja hora, en Dzeko s'enfila a un arbre i comprova que continuem en bona direcció. És una tasca que sempre em pertocava a mi, o de vegades a la Tau. Ara, amb el meu estat, i l'absència de la nostra grimpadora predilecta, li toca fer d'esquirol a en Dzeko, que també és  força àgil.

Classifico els missatges que he rebut durant la connexió. Furgar entre els arxius del meu cervell digitalitzat no impedeix que camini, però he d'admetre que no estic tant atenta com hauria d'estar. Frisso massa per saber de qui són els missatges com per poder esperar a la tornada. És per aquesta mena de futileses que sovint ocorren accidents. No trigo gaire a relliscar amb una arrel massa humida, i caic sobre el meu cul fent un xisclet ben agut.

La Ghost s'afanya a aixecar-me. La seva pressa per ajudar-me em sorprén. Potser sí que ha funcionat el tractament que en Dzeko i en Píter han fet contra la seva IA. Li agraeixo l'ajuda i m'adono que la ferida de la cama em torna a fer mal. Des que em va atacar aquella criatura a les coves, no hi ha dia que no senti una mica de cremor a la cicatriu. És preocupant, ja que fa molts dies que la ferida es va tancar. La febre encara cou com si hi hagués algun verí fent reacció. Em recolzo al muscle que m'ofereix en Dzeko i coixejo un tros del camí fins que el mal de la cama comença a remetre.

Un tro curt i contundent trenca el silenci i ens fa aixecar el cap al cel com esperant el llampec. Però amb la frondositat del bosc, només veiem un feble centelleig lila entre les branques. Som just a sota la tempesta.

-Et trobes bé, Ona? Vols que ens aturem una estona? -em pregunta en Dzeko.
-Estic bé, no t'amoinis. Si ens aturem ara, no arribarem mai.

En/na Nyx es mou dins meu i em clava una puntada de peu. Més per inèrcia que per dolor, em porto una mà al ventre. En Dzeko fa cas omís de la meva resposta i improvitza una tenda de campanya amb una lona impermeable.

-El teu okupa està en desacord amb tu. -Diu referint-se a en/na Nyx. -Serà millor que ens aixopluguem una estona.

Amb prou feines hi cabem tots tres allà dins, així que tractem de no moure'ns gaire. La Ghost està recargolada com un gat entre els braços del seu captor i protector. Això ens estalvia una mica de lloc, perque estan tan enganxats que ocupen l'espai d'una sola persona. Però a mi em fa sentir una mica molesta, perque em sento una nosa al seu costat. "Aguantar-li la capa" a una parella és molt incòmode, tant per la parella com per qui està de més. Per sort, aquest parell són molt discrets.

Aprofito l'estona de calma (malgrat els trons i l'espetec de la pluja contra la lona) per acabar el que havia encetat abans de caure. Seixanta-set missatges per classificar i destriar-ne els més importants. Començo pels més antics. Els de la Fundació Alfa Humanis.

Darrera connexió amb la Inger

-Tinc dos minuts. Afanya't.

- Estàs bé, Inger?-diu en Píter.

-Ves al gra, no tenim temps!

- Quines notícies tens?

-S'han aturat els segrests. Potser ja han aconseguit el que volien, per que no ha desaparegut ningú més aquests darrers dies. Per altra banda, tinc un mal presentiment. Em sembla que tot això és més gran del que ens pensem.

-Més gran? A que et refereixes?

-No és un simple acte terrorista, forma part d'un pla a nivell mundial. En Bildhauer, en Pavlichenko i en Patterson van reunir-se fa poc al despatx privat d'en Bildhauer. Havia seguit a en Pavlichenko a través dels conductes de ventilació, així que vaig poder col·locar-me molt a prop d'ells, per sobre dels seus caps. Els veia a través d'una reixeta i els hi vaig llegir els llavis. Em costava seguir la conversa per que parlaven molt ràpid i en Patterson no vocalitza bé. Gairebé no mou els llavis. Però vaig distingir paraules que diuen molt del seu pla. "Cop d'Estat".

-No pot ser!

-Em temo que són més gent de la que sembla. Deuen tenir alguna base espacial secreta i potser fins i tot tenen un exèrcit.

-O l'estan creant amb aquests experiments...

-Exacte.

Tots estem atents a la conversa, analitzant les paraules de la nostra companya.

-Creus que es refereixen a un Cop d'Estat als governs colonials?- diu en Píter.

-Crec que volen fer-se amb el control de la Terra per poder dominar totes les colònies. L'Aliança seria absorvida pel seu exèrcit i acatarien les ordres d'en Patterson, que està obsessionat amb trobar vida alienígena i eradicar-la abans que ens trobin a nosaltres. Creu que els proteans encara existeixen i que tornaran al Sistema Solar a eliminar la nostra espècie. Pel que vaig poder entendre, volen formar un exèrcit d'humans millorats a través de mutacions per poder atacar els exoplanetes que semblin habitats per vida intel·ligent.

-Aquest home està com un llum!

-Sí, per això l'hem d'aturar.

-Inger, la data de l'operació és l'aniversari del dia que en Pòl·lux i tu vau estar junts per primer cop. Ho recordes?

-És clar que ho recordo. Però...No queda gaire... M'heu avisat amb molt poc temps!

-No hem pogut contactar abans. Hauràs d'estar a la base meteorològica i desactivar el sistema d'alarma de les comportes exteriors. Un cop siguem a dins, t'explicarem la resta del pla.

-Molt bé. La data és molt encertada. No podria haver-hi una ocasió millor.

-Ves amb compte i vigila que no s'adonin de les teves intencions quan siguis a l'exterior.

-No pateixis, actuaré amb la major discreció possible.

-Sort, companya!

La connexió es talla i m'adono que he estat més pendent de la conversa que no pas de vigilar al meu voltant. Sort que no ha aparegut cap perill pel meu cantó. En Píter em connecta a Extranet un instant per que pugui rebre els darrers missatges emmagatzemats a la xarxa. En Pòl·lux sembla pensatiu i li brillen molt els ulls. Segurament està recordant moments viscuts amb la Inger. La primera nit que van passar junts devia ser molt especial per tots dos, si la recorden amb tanta emoció. Sento una mena de punxada subconscient. És una sensació estranya. Gelos? Impossible. Segurament és la mancança de sexe dels darrers mesos. Trobo a faltar sentir-me desitjada i estimada. Trobo a faltar en Píter. Però és quan m'imagino en Pòl·lux i la Inger junts quan noto la sensació de buidor.

Aquí ja està tot fet. El grup es divideix. En Píter, en Pòl·lux i la Tau s'acomiaden de nosaltres i marxen cap a l'altra banda del congost. La seva misió és conduir l'Invictus, el nostre vehicle militar, fins una posició estratègica ben a prop de la base meteorològica. Restarà amagat allà, per poder fugir si les coses van mal dades.

En Dzeko, la Ghost i jo, marxem cap a la base abandonada. Amb una mica de sort no hi trobarem ningú a dins.

Darrer viatge a la boira verda

S'apropa la data i no podem esperar més per avisar la Inger. Ens dirigim cap a la boira verda per contactar amb ella per darrer cop abans de la operació. Tots portem els uniformes de l'Aliança, excepte la Ghost, que no ha volgut desfer-se del seu uniforme especial, tot i que mai li funciona com cal.

Plou a bots i barrals. No és cap inconvenient per a nosaltres, ja que així podem viatjar sense ser detectats visualment pels satèl·lits. Però quan arribem al congost si que suposarà un problema, ja que la zona més baixa estarà inundada.

Em noto molt feixuga. Encara queden unes quantes setmanes per sortir de comptes, però és com si hagués de posar-me a parir ara mateix. Tinc les cames inflades i els peus boteruts de suportar tant pes, tot i que no me'ls veig. Quan miro cap avall només veig la meva panxa, amb aquest melic sortit que sembla que hagi de saltar com un botó amb massa pressió. L'esquena em fa un mal terrible i he de romandre callada, sense queixar-me,  per no evidenciar que ja no estic en condicions de lluitar ni de participar en res que comporti moviments àgils i ràpids. L'únic que no em fa excesiu mal ara mateix són els pits. Mai els havia tingut tan inflats, i això m'agrada. De vegades em fan nosa, i tinc els mugrons hipersensibles, però veure'm aquesta davantera tan ufana em fa sentir més atractiva, malgrat que ara no ho dec ser pas. I menys de perfil.

La Tau és la única que s'adona de les meves mancances. Em quedo endarrerida sovint, i ella fa veure que està cansada per quedar-se enrera amb mi. Per sort, des que tenim les balses de lona impermeable, gran part del trajecte el fem pels aiguamolls.

La Ghost ha canviat molt en pocs dies. Des de l'últim record compartit, ha començat a gesticular més i a mostrar més empatia pel grup. En Píter li ha blocat la IA gairebé al 100%, però encara té bloquejada la comunicació verbal, així que després anirem a l'antiga base a intentar extreure-li la placa que conté la I.A. 
Ja estem arribant al punt més baix del congost. Ha començat a ploure més fort i les gotes de pluja rodolen pels vidres de la meva màscara anti-gas. Gairebé no tinc visibilitat, però al menys no hi ha gaire boira, ja que la força de l'aigua en dificulta la formació.

En Píter es situa al centre del grup i comença a establir contacte a través d'extranet. El cobrim apuntant cap a tots els cantons, excepte la Ghost, que va desarmada per si de cas. Encara no podem confiar en ella, ja que la IA se li pot reactivar en qualsevol moment.

La veu de la Inger resona al cap de tots alhora.