dilluns, 29 d’abril del 2013

Tempesta

Continua diluviant. La pluja travessa les capçades dels arbres amb violència, i les fulles esmorteixen l'impacte. Les gotes espeteguen contra els nostres uniformes impermeables  de forma suau però constant. En Dzeko i la Ghost van davant meu, obrint camí entre les bardisses, les lianes, i els arbusts espinosos  que ens barren el pas. Hem decidit travessar l'espessor del bosc per no deixar rastres. Si haguessim vorejat els aiguamolls, les nostres petjades delatarien la nostra presència. Ens orientem pels pics més alts de les muntanyes. Cada mitja hora, en Dzeko s'enfila a un arbre i comprova que continuem en bona direcció. És una tasca que sempre em pertocava a mi, o de vegades a la Tau. Ara, amb el meu estat, i l'absència de la nostra grimpadora predilecta, li toca fer d'esquirol a en Dzeko, que també és  força àgil.

Classifico els missatges que he rebut durant la connexió. Furgar entre els arxius del meu cervell digitalitzat no impedeix que camini, però he d'admetre que no estic tant atenta com hauria d'estar. Frisso massa per saber de qui són els missatges com per poder esperar a la tornada. És per aquesta mena de futileses que sovint ocorren accidents. No trigo gaire a relliscar amb una arrel massa humida, i caic sobre el meu cul fent un xisclet ben agut.

La Ghost s'afanya a aixecar-me. La seva pressa per ajudar-me em sorprén. Potser sí que ha funcionat el tractament que en Dzeko i en Píter han fet contra la seva IA. Li agraeixo l'ajuda i m'adono que la ferida de la cama em torna a fer mal. Des que em va atacar aquella criatura a les coves, no hi ha dia que no senti una mica de cremor a la cicatriu. És preocupant, ja que fa molts dies que la ferida es va tancar. La febre encara cou com si hi hagués algun verí fent reacció. Em recolzo al muscle que m'ofereix en Dzeko i coixejo un tros del camí fins que el mal de la cama comença a remetre.

Un tro curt i contundent trenca el silenci i ens fa aixecar el cap al cel com esperant el llampec. Però amb la frondositat del bosc, només veiem un feble centelleig lila entre les branques. Som just a sota la tempesta.

-Et trobes bé, Ona? Vols que ens aturem una estona? -em pregunta en Dzeko.
-Estic bé, no t'amoinis. Si ens aturem ara, no arribarem mai.

En/na Nyx es mou dins meu i em clava una puntada de peu. Més per inèrcia que per dolor, em porto una mà al ventre. En Dzeko fa cas omís de la meva resposta i improvitza una tenda de campanya amb una lona impermeable.

-El teu okupa està en desacord amb tu. -Diu referint-se a en/na Nyx. -Serà millor que ens aixopluguem una estona.

Amb prou feines hi cabem tots tres allà dins, així que tractem de no moure'ns gaire. La Ghost està recargolada com un gat entre els braços del seu captor i protector. Això ens estalvia una mica de lloc, perque estan tan enganxats que ocupen l'espai d'una sola persona. Però a mi em fa sentir una mica molesta, perque em sento una nosa al seu costat. "Aguantar-li la capa" a una parella és molt incòmode, tant per la parella com per qui està de més. Per sort, aquest parell són molt discrets.

Aprofito l'estona de calma (malgrat els trons i l'espetec de la pluja contra la lona) per acabar el que havia encetat abans de caure. Seixanta-set missatges per classificar i destriar-ne els més importants. Començo pels més antics. Els de la Fundació Alfa Humanis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada