Interrogatori (3ªpart)

Em deixo caure pesadament sobre una de les cadires del laboratori. Sembla ben nova, la funda sintética no té ni una sola rascada, i el seu  cuir blanc està tan llampant com si l'acabessin de tapissar. 

Els altres es miren a en Nanashi amb impotència. No hi ha cap progrés, estovar-lo no serveix de res. En Píter l'aixeca de terra, l'asseu a una butaca i l'emmanilla als braços del seient amb unes argolles de subjecció. La Ghost s'apropa cap a ell i li apunta al cap amb la seva Trephine. Mira a en Pòl·lux esperant una ordre, però aquest em mira a mi. 

-Que fem amb ell? Ara no el podem deixar aquí. Anirà a alertar a en Pavlichenko. 

En Nanashi, veient la imminència de la seva execució, comença a plorar desesperat.Una veu telepàtica es sent al canal de comunicació en comú per a tots. És en Dzeko.

-Ei, a mi no em fa puta gràcia el que estem fent. La tortura comporta càrrecs penals. A més, una declaració sota tortura i coacció no té validesa a cap tribunal. 

Ha expressat justament tot el que jo pensava, com si m'hagués llegit el pensament.

-D'acord, però ell això no ho sap. -Respon en Pòl·lux. 

-I què? Però nosaltres sí. I la estem cagant. -S'afegeix la Tau, creuant-se de braços.

-Sóc de la mateixa opinió.-Diu en Píter, recolzant-se a l'escriptori del meu costat. 

Ningú pregunta la opinió de la Ghost, que continua apuntant al biòleg amb la seva arma. Tots sabem que ella no dubtaria a fotre-li un tret al cap, i es quedaria tan ampla. Ho veu com una cosa natural. O potser no. Però no la coneixem prou com per saber el que passa dins el seu cervell. Tots esperen la meva opinió. 

-Les paraules d'en Dzeko podrien ser les meves - dic. 

-I que proposeu que fem?-Fa en Pòl·lux, contrariat. 

-Raonem. Preguntem-li que està disposat a oferir-nos.-Diu la Tau.

-Ja heu vist que té massa por com per parlar. No ens tem a nosaltres, tem el que li puguin fer els seus propis companys. Raonar és una pèrdua de temps. Hem de trobar una manera de fer-lo parlar que no impliqui violència-Assevera en Píter. 

-I no li pots robar la informació del cervell, directament?-diu en Dzeko.-És la teva especialitat, no?

-Té un sistema d'autoesborrat en cas d'intrusió a la zona dels records. A més, les autoritats podrien dir que és innocent i que un hacker li ha manipulat les dades. Res d'accions il·lícites. En tindrem prou amb la seva confessió davant el botcàmera. Encara que n'haurem de destruir les escenes prèvies, si no volem que ens acusin de maltracte físic i emocional. 

-I si el distreiem amb un altre tema?-diu la Tau, de sobte. 

-Com? Que vols dir?

-Fem-lo parlar d'una altra cosa que ell sàpiga i que no tingui relació amb els experiments dels ultrahumans. Però que alhora tingui a veure amb la seva professió i vida personal. 

-A que et refereixes, Tau?

-La Venus. La noia que li agradava a la... -La Tau em mira i s'adona que està entrant en detalls que no calen.-Era biòloga com en Nanashi, no? I segons la Ínger, en Pavlichenko la té segrestada. Deu ser molt important per a ells si han arribat a matar per ella. Potser si li fem parlar sobre la Venus, se li escapa alguna cosa sobre l'altre tema i es pot gravar una confessió més o menys fidedigna.

Durant la exposició ben raonada de la Tau, hi ha diferents reaccions entre nosaltres. A en Pòl·lux se li humiteja la mirada en pensar en la Ínger. A mi, se'm regira alguna cosa en sentir el nom de la Venus. I a la Ghost se li tensa tot el cos i torna a tenir aquella mirada esquerpa dels primers dies, quan ens tractava amb fredor i indiferència. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Tindrà encara programada la ordre d'eliminar la Venus? 

-Pot funcionar. Intentem-ho.-diu en Píter.

A tot això, en Nanashi ha continuat plorant i somicant mentre nosaltres, totalment callats, debatiem en grup. M'aixeco de la cadira i m'ajupo davant d'ell per parlar-li cara a cara. 

-Nanashi, saps que t'apreciava i que hem viscut algunes coses junts. I saps que també aprecio a la Venus. Estic molt amoinada per ella i voldria que em diguessis per què la retenen i on la tenen captiva. 

De sobte, el científic calla de cop i sembla més tranquil, com si hagués tingut una epifania.

-Senyoreta Ona, li puc donar informació sobre la Venus. Tot el que vulgui saber d'ella. Però no li puc dir res sobre el Projecte Humalution. 

Se'm talla la respiració. Podria avantposar la meva curiositat per la Venus, podria fer cas a en Nanashi i deixar-lo marxar a canvi de saber la veritat sobre la dona dels meus somnis. Podria...però no ho faré. No, ara no, per que la idea de la Tau ha funcionat, i en Nanashi ha perdut el control del seu silenci. Ja és nostre. I els seus secrets també ho seràn.

Interrogatori (2ª part)

-D'on ha sortit aquest home?-pregunta en Pòl·lux, caminant cap a ell per examinar-lo de prop.

-És un biòleg de l'equip d'en Pavlichenko. Sabem que té informació sobre els experiments, però està cagat de por per les represàlies i no vol parlar.-Explica en Píter. -L'hi he instal·lat quelcom per que parli, un programa que amplifica el seu sentit del dolor. Però el virus per calmar-lo no ha servit de gaire, pel que es veu. Està molt alterat. 

-Així que no vols parlar, eh? Qué deus voler amagar?-diu en Pòl·lux dirigint-se al científic amb to irònic. En Nanashi ha deixat de gatejar i tracta de fer cara de bon minyó mirant cap a l'ex-soldat de l'Aliança. 

La Tau ve cap a mí i m'agafa una mà. 

-Et veig molt tensa, Ona. Que et passa? -Em pregunta per telepàtia.

-Conec aquest noi, sempre havia estat molt amable amb mí...Em sap greu el que li estem fent. -Responc també per ones cerebrals. Si ho digués en veu alta, en Nanashi veuria la meva feblesa i se n'aprofitaria per enrocar-se en el seu mutisme.

La Tau m'apreta una mica més fort la mà i m'envia una imatge d'omnieina a omnieina. 

-Potser no el coneixies prou bé. No es mereix la teva compasió. Mira el que t'he enviat. Ho hem trobat a la sala del costat. 

Obro el fitxer a la meva omnieina. És una imatge en moviment que va repetint tres seqüències tota l'estona , extreta d'una càmera de vigilància del laboratori adjacent. S'hi veuen dos científics amb cares somrients, saludant a la càmera del sostre mentre tracten de subjectar quelcom estrany que pesa molt. És una cosa esgarrifosa, una mena de persona deformada sense extremitats. Les mans li surten dels muscles, com aletes de peix  aberrants. En comptes de cames, li neix una cua reptiliana, que cau penjant dels braços d'un dels científics que l'està subjectant. La cara de l'ésser està desfigurada i no té pèl. Només és un rostre sense ulls ni boca, i el nas és un forat carnós. Sembla una calavera revestida de pell humana i prou. La pell del cos és tan fina que se li transparenten els intestins, les costelles, i les venes de tot el cos.El científic que té agafada aquella cosa pel tronc fa veure que li fa un petó amb llengua al coll, just on hi ha com uns talls perpendiculars semblants a brànquies de peix.  Una imatge macabra. A la darrera imatge, la criatura es mou, cosa que fa més angúnia encara. És viva, i és mig humana, i es recargola en sa agonia. 

Em fixo en les cares dels científics. Al que subjecta la cua de la "sirena" no l'havia vist mai. L'altre és en Nanashi. Sento que em puja un glop de bilis a la boca. 

-Mira les seves cares. S'ho estan passant bé, els fills de puta.-Em diu la Tau, referint-se a la imatge. -Són uns psicòpates!

Sento crits d'en Nanashi. Ara em són indiferents. La repulsió que estic sentint envers ell supera amb escreix qualsevol simpatia anterior. Em faig creus d'haver cregut que podria ser innocent. En Pòl·lux l'està estovant una mica per que parli. No l'està apallissant de debò, però ho sembla. I en Nanashi es resisteix, sanglotant, cridant i plorant. Però continua sense confessar cap perversió comesa.

-Desgraciat! Per que ets tan fidel a en Pavlichenko? -li crido, furiosa.-Parla o jo mateixa t'arrencaré les paraules!

-No puc delatar ningú, no puc... -mussita, fent bombolles de saliva vermella a cada síl·laba. Algun dels cops devia anar de debò. Les genives li sagnen i li regalima un filet de sang i baba pel llavi inferior. 

-Que et poden fer que no et puguem fer nosaltres? Prefereixes morir a cops de puny?

-Ignorant... no sap del que és capaç aquesta gent...

-Doncs diga-m'ho tu, collons! Gaudeixes fent aquestes barbaritats? T'agrada creure't Déu mentre li destrosses la vida a una altra persona? He vist les teves imatges amb un dels teus experiments. És repugnant.

Li mostro la imatge, en baixa qualitat hològràfica per estalviar energia. 

-Ets tu. -Li dic. Ell balbuceja quelcom intel·ligible i ho nega amb el cap. - Com goses negar-ho!?

Vacil·la abans de respondre amb un sí, capcot, derrotat. 

-Qui és l'altre? 

Ell calla, i espera amb els llavis apretats el cop de puny d'en Pòl·lux. Però en Pòl·lux no el colpeja. Em mira a mí. 

-Fes tu els honors.-Em diu.

-Per a mi no és cap plaer, això. Però si s'ha de fer, es fa. -Dic, contenint les tremolors que m'envaeixen.

Aixeco a en Nanashi pel coll de la bata i el miro fixament als ulls. I això em desarma una mica. El temps s'atura entre aquell instant i l'instant següent, quan el meu puny s'estavella contra la seva boca, i m'adono que no està bé això que fem. Des de quan sóc tan freda? Des de quan justifico la violència com a mitjà per aconseguir una fi? Deixo anar en Nanashi immediatament, conscient de que estic comportant-me d'una forma immoral, i m'avergonyeixo dels meus actes. Com hem arribat a aquest punt? És pel neguit de ser descoberts, que actuem amb brutalitat? És per que hem oblidat que som civils, i no soldats? M'allunyo d'en Nanashi i deixo que els altres es taquin les mans. Jo ja tinc prou tacada la consciència. 

Interrogatori (1ªpart)

-Tenim moltes preguntes, Nanashi. És molt important que col·laboris. Hi ha vides humanes en joc. Mira cap al botcàmera i respon. Si hi ha cap procediment judicial, el teu testimoni pot ser vital i et pot salvar la pell. Si ets innocent, és el moment de demostrar-ho. Si no ho ets, aprofita per tractar de guanyar-te un indult. Aquesta és la única oportunitat que tindràs. 

El jove asiàtic em mira amb els ulls emboirats, encara agenollat davant meu, i amb les mans a terra, com si tingués por de perdre l'equilibri i fotre's de morros. 

-No em trobo bé, senyoreta Ona. Que m'està passant?

-Respon, Nanashi! No volem fer-te mal, però ens has de dir la veritat. 

-Qui són aquesta gent? Per que m'estan fent això?

En Nanashi s'estira a terra i s'arrauleix en posició fetal. En Píter s'apropa a ell i l'agafa d'un braç per que s'incorpori. A l'instant el científic gemega de mal i es desfà de la mà d'en Píter amb un gest brusc. El nostre company se n'aparta i li etziba una puntada de peu, tan suau que gairebé ni el frega. En Nanashi crida de dolor. Un dolor virtual, esclar. El cop d'en Píter ha sigut irrisori, però l'efecte ha estat magnificat al seu cibercervell. 

-Està fent teatre. No vol respondre. El que li he instal·lat no torna babau a un home, només el fa més susceptible físicament, i més tranquil emocionalment.  Sap molt bé el que es fa, no us en refieu.  -Diu en Píter.

- Aleshores anem al gra. -Demana en Dzeko, fent-se petar els dits i els artells. -Ja hem perdut massa temps. 

En Nanashi reacciona al soroll i mira d'on prové el cruixir d'articulacions. Just quan aixeca el cap, en Dzeko li clava un cop de puny a la mandíbula. No és un cop de puny gaire fort, doncs sap que amb poca cosa farà molt mal, però aquesta vegada en Nanashi s'adona que no estem jugant, que si no parla, pot acabar molt, molt malament.  Gateja cap a mi buscant la meva protecció i s'agafa a la meva cama dreta tremolant.

-Senyoreta Ona, sisplau...ajudi'm...

L'empento amb un peu i l'agafo pel coll. Em sap greu ser tan freda, però no puc confiar en ell. I menys si ha estat un dels responsables dels experiments d'en Pavlichenko.

-Parla. Hi ha algú més a la base? O estàs sol?

Ell em mira astorat per la meva indiferència al seu patiment. 

-Estic sol. -Fa amb un fil de veu, ofegant-se.- Només hi ha els operaris robòtics de neteja i manteniment, i no tenen accés als laboratoris. Sisplau, li prego que em deixi marxar...

-Deixa de ploriquejar i respon. -Afluixo la mà i el deixo caure a terra a poc a poc.-Sabem que en Pavlichenko pertany a un grup terrorista de supremacia humana i enaltiment de la violència. Els Ultrahumans. Tenim informació sobre els seus plans. Estan experimentant amb persones, fent-les mutar per aconseguir, no sols una altra espècie xeno-humana amb habilitats antinaturals, sino un exèrcit per prendre el control absolut sobre la Terra. En Pavlichenko és un dels ultrahumans, però també hi ha en Bildhauer, de qui no en sabem les motivacions reals, i en Patterson, que pretén que, arran del Cop d'Estat, s'inverteixi en indústria militar i en polítiques bel·ligerants contra altres formes de vida intel·ligent que puguin trobar a les noves colònies. 

El biòleg té els ulls com plats. 

-Co-co-com ho saben tot això? No en sé res jo, no en sé res, ho juro!

-Vull creure't, Nanashi, de debò. Explica'm tot el que sàpigues d'aquesta gent i potser creuré en les teves bones intencions, però sospito que tens les mans tacades de sang. I em pregunto com has pogut. Em semblaves una persona tan respectuosa, Nanashi... Però has treballat colze a colze amb en Pavlichenko. I és molt difícil que no hagis participat en els seus experiments. Així que diga'm la veritat. Qui més pertany als Ultrahumans? Ets un d'ells?

Tracta de gatejar de nou cap a mí, suplicant.

-Em mataran! Ho sap, oi? No puc parlar! Em pelaran, em fotran dins d'una cambra de mutació i em punxaran les pitjors cèl·lules mutàgenes que trobin! No m'obligui a parlar, Ona! No em condemni a una mort inhumana!

Sentim veus darrera nostre. En Pòl·lux i la Tau arriben, i s'aturen sorpresos en veure el científic a terra, amb els braços estirats cap a mi, plorant i gesticulant, suplicant per la seva vida, sense que ningú li estigui fent res. 

Nanashi Masuyo

El biòleg, en escoltar el seu nom, deixa de moure's i obre molt els ulls. Encara triga uns segons en reconèixer a qui té al davant. Mai m'havia vist amb un uniforme de l'Aliança, embarassada, amb els cabells tan llargs i amb mascareta antigas. Qualsevol altre tampoc m'hagués reconegut. 

-Senyoreta Ona? -gosa dir, després d'un instant de dubte. 

-Que hi fas aquí? Per que no estàs a la festa de cap d'any? -dic, mentre l'ajudo a incoporar-se del terra. 

-El Doctor Pavlichenko em va encomanar una tasca i ... Un moment. Sóc jo qui hauria de fer les preguntes! Que hi fa aquí? I per que va vestida així? Que era tot aquell terrabastall de fora? 

De sobte en Nanashi s'adona de la presència de la Ghost i torna a la seva actitud defensiva. Em mira inquisitivament. El seu to de veu s'agreuja i s'allunya de mi a poc a poc, arrossegant l'esquena per la paret en direcció als tancs de conservació. Em fixo que a mig camí d'ells, hi ha un dels aparells de comunicació de la sala. 

-No podeu estar aquí! Està prohibit el pas a personal alié a la investigació!

-Tranquil, no passarà res. Escolta, t'ho explicaré tot, però has de col·laborar. 

-Fora! Avisaré a seguretat immediatament! 

La seva hostilitat em sorprén. Sempre havia estat el més educat dels científics, el més assenyat. I ara sembla un altre, totalment fora de si mateix, intentant comunicar-se a través d'un aparell que no funciona.

-És inútil que t'hi esforcis, Nanashi, hem sabotejat les comunicacions de tota la base. No pots contactar amb l'exterior. Sisplau, calma't i parlem. 

La Ghost comença a impacientar-se al meu costat. Ja no apunta al científic per que li sembla  inofensiu, i es dedica a practicar allò de xiular, que ja li surt prou bé.  

-Ves a buscar en Píter i en Dzeko, Ghost. Els necessito aquí.

Ella em mira intrigada però obeeix i marxa cap al passadís. En menys de mig minut arriba en Píter, i darrera d'ell ve en Dzeko.

-Conec aquest científic. És en Nanashi Masuyo, un biòleg de l'equip d'investigació de la Venus. Segurament té informació sobre els experiments. -Els hi dic.-Però no vol parlar. Està molt nerviós. A més, no sé si ha enviat cap alerta a través del seu sistema intern. Píter, pots fer-hi alguna cosa? 

-Subjecteu-lo.-Els demana a la Ghost i a en Dzeko.

-No li feu mal. Sempre m'ha tractat bé.-Dic, per si de cas.

 La Ghost li apunta al cor amb la seva Trephine, mentre en Dzeko li agafa els braços per darrera, i els hi gira cap a l'esquena, immovilitzant-lo totalment amb el seu cos. En Nanashi ja no oposa resistència, sap que té les de perdre.

En Píter es treu d'un petit compartiment del casc uns cables amb electròdes plàstics i els connecta al cap del científic. Durant un parell de minuts està callat amb els ulls tancats, i en Nanashi resta quiet, com hipnotitzat.

-Que li has fet?-pregunto, un cop en Píter es desconnecta del biòleg. 

-He comprovat que no ha pogut enviar cap alerta a l'exterior. Està intervingut i la seva senyal només afecta a aquesta zona. L'he fet hoste d'un virus depresor de l'activitat cerebral per que es tranquilitzi, i he afegit un dispositiu de supressió de l'encefalina que produeix el seu cervell per que senti dolor quan no respongui a les nostres preguntes de forma voluntària. Una sola pessigada a la cara la sentirà com un cop de puny. Només li afectarà mentalment, però no deixarà marques al cos. 

Em miro a en Nanashi amb llàstima. Em sap greu per ell, però no ens deixa cap altra opció. 

-Dzeko, ja el pots deixar anar. Ara mateix és com si anés drogat. No es mourà d'on és. -Diu en Píter. 

En Dzeko allibera al biòleg, que es deixa caure a terra a poc a poc i es queda agenollat mirant-se les mans com un babau. Mussita que li fa mal la cara, i comença a plorar. Ara deu estar sentint molt més dolor pel cop que li he donat fa uns minuts. 

Enfoco el botcàmera cap a en Nanashi. 

-Comencem l'interrogatori.

Laboratori

Al passadís ens esperen la resta de companys. En Dzeko i la Ghost han comprovat un parell de sales més i n'han destruit alguns aparells que creuen relacionats amb els experiments de mutació genètica. 

M'avanço cap a ells, seguida de la Tau, en Píter i en Pòl·lux. El botcàmera sura al meu voltant com una rèmora, i me'n desfaig activant el seu sistema de lliure albir. En Pòl·lux torna a exercir de líder, prenent el control de la situació. 

-Només queden dos laboratoris, i la porta central del final del passadís. Dividim-nos de nou. Dzeko i Júpiter, al laboratori de l'esquerra. Ghost, Ona, a la dreta. Tau, amb mi. Farem una repassada a les altres cambres per si se'ns ha passat quelcom per alt.

Envio el botcàmera amb la Tau, per que gravi els laboratoris que m'he perdut mentre estava amb en Pòl·lux.

Entro al laboratori que se m'ha assignat, seguida de la Ghost. Sembla una sala més gran que les altres, amb molta més maquinària i aparells estranys. Hi ha grans tancs de conservació, plens de líquid transparent i gelatinós. Molts d'ells són buits, però els dos darrers contenen alguna cosa que es mou. Faig tornar el botcàmera immediatament, doncs potser el que veiem és una prova irrefutable dels experiments del grup ultrahumanista d'en Pavlichenko. 

La Ghost es gira en veure arribar el botcam, que levita a gran velocitat cap a nosaltres. I l'envio cap als tancs de conservació, mentre ens hi apropem apuntant per si de cas. 

De sobte, un soroll com d'arrossegament em crida l'atenció i veig com cau una mena de bisturí a terra, que instants abans devia estar a sobre d'un dels escriptoris del fons. Centro tota la meva atenció en aquell racó. Tot és estàtic, i estem soles en aquell laboratori, però allò no pot haver caigut per casualitat. 

-Ghost, cobreix-me. 

Ella es recolza contra un gran armari blanc ple de pots de vidre i tubs d'assaig, apuntant cap al lloc que li indico amb els ulls. I m'apropo sigilosament cap a l'escriptori d'on ha caigut el bisturí. De nou sento com una fregadissa, com tela arrossegant-se pel terra. M'ajupo per mirar darrera d'un prestatge un segon abans de veure com cau un segon bisturí. L'escriptori trontolla una mica, com si hi hagués algú a sota. La Ghost em mira amb els ulls molt atents, alerta a qualsevol moviment al meu voltant. 

Decideixo actuar primer i sorprendre a qui s'amaga allà abans que em surti al pas o em llenci alguna d'aquelles eines tallants per l'esquena. Li faig un gest a la Ghost per dir-li el que faré i que estigui preparada, i em llenço cap a l'altra banda de l'escriptori saltant-hi per sobre. Caic al damunt d'una cosa tova que crida i mou els braços esparveradament, mentre tracta de clavar-me un petit ganivet de disecció. L'home, vestit amb una bata blanca de científic, no para de gesticular i sanglotar histèricament, llençant ganivetades a l'aire, fins que el colpejo a la cara amb l'empunyadura de l'arma.  Aleshores s'arrauleix contra l'escriptori com un animal ferit i m'amenaça sense deixar anar el bisturí, atabalant-me encara amb els seus crits. Però no té escapatòria i ho sap.  Li endollo el canó de la meva PG77 a la boca per que calli, i veig com gairebé se li escapen de les conques els seus ulls asiàtics. Aleshores m'adono de qui és. 

-Nanashi???

La sala dels vidres trencats

En Píter encara trigarà una bona estona a descarregar-se tota la informació de la base de dades de l'ordinador principal de la base. La Tau ens explica que en Píter ha descobert que aquest ordinador i el de la base científica de la colònia estan connectats i comparteixen tota la informació a través del compte privat d'en Pavlichenko. N'està extraient tots els arxius i bloquejant el sistema operatiu per que no es puguin esborrar les dades. Això significa que l'haurem de deixar treballant mentre avancem pels laboratoris. 

La Tau es queda amb ell, per si de cas. En Dzeko i la Ghost ja s'han endinsat a la següent sala del passadís, a la porta de l'esquerra, i jo estic esperant a en Pòl·lux per entrar a la de la dreta. Però el nostre company encara no ha sortit, tot i que el soroll ha cessat fa uns minuts. 

Necessito disculpar-me com cal, però potser no és el moment adient. El seu dolor és massa recent i es podria repetir la mateixa escena. Faig el cor fort, i travesso el llindar. A dins, regna el silenci absolut fins que les meves botes trepitgen els primers vidres. Al fons de la sala, els trossos de vidre esmicolats s'acumulen al voltant d'en Pòl·lux, que està assegut a terra amb el cap enfonsat entre els genolls. S'abraça les cames i s'està quiet, i tot i que em sent arribar, no aixeca el cap. 

La destrossa és tan gran, que costa de trobar cap resta d'animal o planta. Els vidres han quedat reduïts a petits fragments brillants, i el líquid gelatinós de conservació fa que caminar esdevingui un esport de risc. L'observo a una distància prudencial i m'adono que s'ha tret la màscara antigas, que li penja d'un braç. Jo me la trec també, contravenint la seva ordre inicial.

M'apropo a en Pòl·lux a poc a poc i descobreixo que el seu fusell encara fumeja. "Espero que no hagis malgastat tota la munició", penso. Ell continua absent, sense immutar-se per ma presència. M'ajupo i li poso una mà a l'esquena.

-Pòl·lux... Estàs bé?

Ell alça la mirada i em corprèn amb els seus ulls negats de llàgrimes. La seva imatge de sempre, de tio dur, uniformat i amb actitud marcial, no es correspon a la de l'home que tinc al davant. És un home desfet, a qui mai havia vist patir, a qui no m'imaginava capaç d'alterar-se enmig d'una misió. Precisament ell, el soldat que no volia acceptar una embarassada al seu grup d'assalt.

-Pòl·lux, em sap greu el que t'he dit, no en tenia cap dret. Ho sento molt. 

Ell fa un mig somriure trist.

-Tenies raó, Ona. Ella no m'hagués deixat destruir aquesta sala. Però necessitava fer-ho. Tinc tanta ràbia a dins! Tanta impotència! No sé com he pogut perdre el control d'aquesta manera. T'he cridat com un boig... Em sap greu. Espero que no hagis pres mal amb els vidres...

-Ets humà, Pol. No pots ser un soldat tot el temps, també tens sentiments. Com tothom.

-Però he sigut impulsiu i irreflexiu. És egoïsta avantposar la meva vida personal a la misió, quan hi ha més vides en joc. 

 -La pèrdua...és un mal tràngol i ningú està preparat per una cosa així. Però les meves paraules han sigut el detonant de la teva reacció. No et martiritzis més. I no t'amoinis per mi, que no m'he fet res. 

-Ets l'última persona a qui voldria fer mal, Ona. 

En Pòl·lux m'estira cap a ell i em pren entre els seus braços, deixant-me sense alè. Em quedo arraulida contra el seu cos, sense saber com reaccionar. La seva abraçada ha estat tan inesperada, que ni tan sols m'ha donat temps de pensar en el que està passant. Sento la seva respiració contra el meu coll, la seva calidesa inundant-me tota. L'agitació del meu cor és tan forta que penso que fins i tot ell deu escoltar els batecs, que em resonen a les oïdes i a la gola. La seva abraçada tan sols dura uns segons, però. 

Em deixa anar suaument i s'incorpora molt lentament, ajudant-me alhora. Em ronden moltes preguntes pel cap però no em sento prou valenta per fer-les. "Que significa aquesta abraçada? És només un gest amistós de consol per allunyar la tristesa? O és quelcom més? " . Una silueta alta i prima es retalla contra la porta, i potser fa estona que hi és. 

En Píter ens observa atònit, sense dir res, i em glaça amb sa mirada, que passa de l'estupor a la tristor en un instant. 

-Ja he acabat amb l'ordinador. -Diu. Passeja la mirada de mi a en Pòl·lux  i al caos que l'envolta, i deixa anar un sospir.-Calia?

I s'allunya de nosaltres sense esperar cap resposta.

Compendi biològic

-Dzeko, segueix-me. Ona, atenta amb el botcàmera. Ghost, mantingues la posició i crida'ns si ve algú.

Ella li clava una mirada exasperada, plena de reprovació.

Penso que en Pòl·lux no ha volgut dir exactament allò, i que la Ghost no li hauria de tenir en compte. Ja sabem que no pot emetre cap so audible, i ell més que ningú està avesat a tractar amb persones sense veu, ja que la Ínger és muda. ERA . Era muda.

Miro en Pòl·lux, que ha endurit la mirada i apreta la mandíbula amb força, senyal que també està pensant en quelcom relacionat amb la Ínger i no vol deixar-se arrossegar pel record.

-Saps xiular? -Li pregunta en Dzeko a la seva companya.

-Ostres, és clar, com no se'ns ha acudit abans? Tot i que si no pot parlar, potser tampoc pot xiular.-Exclamo, fent una reflexió en veu alta.

La Ghost fa una o amb la boca i deixa anar una bufada d'aire sonor, com qui apaga espelmes. Ho intenta uns quants cops més, i al final, un xiulet fluixet se li escapa dels llavis. Ho prova de nou, i aconsegueix xiular fort, amb un so agut i llarg.

-Molt bé, Ghost. Ens podrem comunicar a distància! Un xiulet és Sí, dos xiulets és No. D'acord? -diu en Dzeko. Ella assenteix amb el cap.

La deixem sola al passadís. En Pòl·lux travessa la porta de la dreta, amb el fusell apuntant endavant per si de cas, i en Dzeko apuntant cap al cantó dret. Jo apunto cap a l'esquerra, i envio el botcàmera per davant de nosaltres.

Estem en una sala idèntica a la de l'ordinador central, però aquesta està plena de vitrines d'emmagatzematge. És com una gran col·lecció d'espècimens demeterencs, un arxiu visual de teixits morts i criatures en formol. Hi ha tota mena de mostres, totes degudament classificades i etiquetades. No hi ha res que destaqui en particular, tot em crida l'atenció per igual. El botcàmera grava un per un cada tub de conservació i cada nom etiquetat.

-Destruim-ho tot- Diu en Pòl·lux, a punt per disparar contra les mostres.

-No!!! Atura't! -Crido, interposant-me entre el canó de la seva arma i els espècimens.

-Que coi fas? Surt del mig que prendràs mal!

-No podem destruir això! No té res a veure amb els experiments d'en Pavlichenko. Només són mostres de fauna i flora d'aquest planeta, no ho veus?

-I que? Com saps que no han utilitzat cap d'aquestes coses per fer les mutacions?

-Aquí hi ha l'únic compendi biològic de Demèter, la feina de tot un any de recerca i captura de criatures vives. Hores i hores d'estudis sobre els ecosistemes del planeta. Fins i tot hi ha una aullona! No podem destruir-ho, serien moltes criatures mortes en va. No ho permetré.

-Dzeko, emporta-te-la a fora.-Ordena en Pòl·lux.

-Destruiràs l'única cosa de profit d'aquests laboratoris? No m'ho puc creure! La Ínger no hi estaria d'acord, i ho saps! Ella s'hi oposaria!

-Calla!!! Calla d'una puta vegada!!! -Els crits d'en Pòl·lux m'agafen per sorpresa.-Intentes manipular-me? Tu no saps res de la Ínger! No tens dret a parlar per ella! No saps com pensava, ni que opinava! Així que calla i marxa d'aquí!

Em faig enrera i xoco d'esquenes contra una vitrina, colpida pels seus crits. La vitrina esclata en mil bocins i la trencadissa m'ensordeix. El contingut s'escampa pel terra. Un fong Venus Luminescens impregnat en gelatina de conservació s'esquinça entre els vidres. Recupero l'equilibri i em quedo quieta, dempeus, amb el cap cot i la mirada perduda.

L'atac d'ira d'en Pòl·lux em sacseja la consciència, i m'adono que té raó, i que he utilitzat el nom de la seva companya morta per tractar d'influir en la seva decisió. Em sento bruta i mala persona, i em retiro del seu davant a poc a poc, doncs ja no tinc arguments per defensar la meva posició. Sé que tinc raó, però no tinc la força necessària per continuar enfrontant-me a ell després del que ha passat. Em sento avergonyida, i em costa reaccionar quan en Dzeko m'agafa d'un braç i estira de mi cap a fora.

-Ho sento, Pòl·lux.-Mussito quan passo pel seu costat, sense mirar-lo als ulls, que intueixo plens de ràbia.
Ell m'ignora i en quant em té fora de sa trajectòria de tir, comença a disparar contra totes les vitrines. Les ràfagues no s'interrompen en molta estona, i el so del terrabastall es propaga per tot el passadís, on espero amb en Dzeko i la Ghost. La Tau surt de la cambra on estava amb en Píter, alertada pel soroll, i comprova que tots estem bé, i que no hi ha cap tiroteig, que només és el nostre company descarregant la seva frustració a la sala contigua.

Sala de l'ordinador central

La claror dels leds blancs projecta les nostres ombres fantasmagòriques a la penombra del corredor que connecta les sales dels laboratoris.  Cinc portes a cada cantó, totes tancades. Al final del passadís, una porta metàl·lica de grans dimensions. Més enllà, no sabem que hi ha. Els plànols de la Ghost són limitats. 

En Píter fa una ràpida ullada a cadascuna de les portes i comprova que cap d'elles té un sistema de seguretat com el que acaba de piratejar. Només haurà d'invalidar el codi d'accés i anul·lar el programa d'identificació personal. Abans de triar una porta, es gira cap a la Ghost, que està recolzada a la paret, esperant que algú li digui què ha de fer. 

-L'ordinador central. On és? 

Ella tanca els ulls, consultant els plànols que té inserits a la memòria. S'aparta el serrell albí de la cara i mira cap a la primera porta a l'esquerra. La llum blanca li confereix un aspecte espectral, i per un instant em ve la imatge de la Ínger, pàl·lida, desagnant-se en un passadís semblant. 

-Gràcies, Ghost. -Diu en Píter, girant-se cap a la porta indicada. Posa una mà a sobre del dispositiu que la manté tancada i activa la seva omnieina, que emet un so vibrant. 

-Les màscares anti-gas. Poseu-vos-les. No sabem que ens hi podem trobar. -Diu en Pòl·lux, ajustant-se la seva. 

Em poso la màscara, la mateixa que em va ficar en tot això, la que en Píter va deixar al meu habitacle quan jo encara no sabia que ell estava a Demèter. Fa tant de temps, que gairebé em costa recordar com era el Cinc, com era la pau de la ignorància, com era jo mateixa, ingènua, despreocupada, innocent.

-Tau, amb mi.-Diu en Píter, mentre travessa la primera porta de l'esquerra. - Desbloquejaré totes les portes des de l'ordinador central. Mentre m'ocupo d'això, aneu a les altres sales. Jo descarregaré els arxius i sabotejaré la base de dades per que no puguin esborrar les proves. 

En Píter i la Tau s'endinsen a la sala seguits pel botcàmera, que fa una ràpida captura d'imatges i torna a mi. El lloc més important de l'edifici circular, des d'on es controla el funcionament de tota la base meteorològica, és només una cambra rodona presidida per una gran pantalla fractal i un comandament analògic d'últim disseny.  El nostre hacker no triga gens a encendre el sistema i desbloquejar totes les portes, una per una, i un cop acaba, ens avisa que ja podem començar.

Cracking

Arribem a una gran sala fosca, il·luminada només per la llum blava d'uns díodes emissors de llum intermitents. Reconec aquest lloc. És l'observatori envidrat en forma de mitja lluna on em va portar en Pavlichenko durant la primera expedició. El passadís connecta amb totes les seccions i plantes a través de portes blindades, i si no recordo malament, la porta del mig és la que condueix a l'hangar superior. 

Sentim un soroll darrera d'una de les portes i ens camuflem entre les ombres. Un robot de neteja entra a la sala i fa la seva feina sense fixar-se en la nostra presència. Segueix una pauta de moviments força rutinaris i aviat marxa per una altra porta, en direcció al passadís que ens ha portat fins aquí. 

-Ghost, quina és la porta d'accés als laboratoris? -Pregunta en Píter.

Ella assenyala amb el canó de l'arma cap a unes comportes enormes que tenen un panell hologràfic de marcatge alfanumèric. Una tecnologia de seguretat tan avançada només pot indicar que allà a dins hi ha quelcom més important que uns simples laboratoris científics. Que protegeixen? Els experiments amb humans? La cambra on tenen captiva a la Venus?  De seguida ho sabrem, si en Píter aconsegueix crackejar el codi de seguretat. 

-Tot teu, Júpiter. -Diu en Pòl·lux. 

En Píter es desconnecta del sistema de telepatia i es treu uns electròdes de l'arnès de l'uniforme. No triga ni tres segons a col·locar-se els aparells al cap, amb moviments ràpids i àgils com si els hagués assajat. Després hi endolla uns cables i els ajusta a uns electròdes diminuts que porta a la punta dels dits d'ambdues mans. S'apropa al panell hologràfic i comença a fer la seva màgia amb gestos precisos i estudiats. Les holografies tàctils van canviant de posició i s'obren noves imatges volàtils que s'evaporen entre els dits del nostre company. No entenc res del que està fent, però ell té molt clar cada moviment. Aviat el sistema de seguretat cedeix i queda reduït a una sola pantalla. 

-Merda. Aquesta s'em resisteix...-Xiuxiueja. 

-Concentra't, Píter. Et vas colar dins el meu cap, i el meu sistema és de la mateixa corporació tecnològica. Si vas poder amb mi, pots amb això. 

Les meves paraules causen un efecte inesperat al meu voltant. 

-Merda! Per que no ens ho havies dit!? -Em retreu en Pòl·lux.

-El què? 

-Que tens implants digitals d'Alfa Humanis al teu cervell!!!

-No ho sé, no sabia que era important. Que coi et preocupa, Pòl·lux?

-I si et van posar un transmissor de seguiment? 

-Ho dubto, ja ens haurien rastrejat i trobat. No creus?

-Potser no els interessava enxampar-nos fins que no tinguessin raons per fer-ho. Si ens agafen ara, tindran prou proves com per engarjolar-nos de per vida. 

-Au va, no ens emparanoiem. Només em van millorar el sistema audiovisual i poca cosa més. 

-N'estàs segura? Per que si no recordo malament un dels requisits per treballar amb la F.A.H. era acceptar un seguiment complet. Com amb l'Aliança. Sols que jo em vaig arrencar el dispositiu. Tu potser encara el tens. 

En Píter es gira i ens parla amb impaciència.

-Voleu callar? Necessito silenci per concentrar-me. I per cert, l'Ona no té cap programa de rastreig ni res que la vinculi a la F.A.H. Ja ho vaig comprovar per poder ficar-me al seu cap. Ara calleu d'una vegada i deixeu-me treballar tranquil.

Obeïm i callem. En Píter es torna a girar cap a la porta i fa rodar l'holografia entre les mans, prement dígits que desapareixen amb cada pulsació i tornen a aparèixer en un altre cantó. 

-Ja et tinc!- diu amb un somriure de triomf. 

L'holografia canvia de color i passa de taronja a verd en mil·lèsimes de segon. Se sent un so com d'envasat al buit a l'altra banda, i les comportes s'obren de bat a bat.

-Impressionant! Ets un màquina, Jupíter! -Diu en Pòl·lux, tustant-li l'esquena. 

-Cap a dins!

I ens endinsem rabent a la zona més prohibida de tota la base meteorològica. 

Commoció

Deixar enrera el cadàver de la nostra companya em sembla inhumà, però no tenim elecció. Carregar el seu cos per tota la base ens faria anar més lents, i a més, aniriem deixant un rastre de sang darrera nostre. 

Estic commocionada per la seva mort. Tots sabiem que podria haver-hi baixes, però...així no. Tot just acabavem d'arribar i el primer punt de la misió era treure la Ínger amb vida un cop ens hagués guiat cap als laboratoris. Ara tot el grup s'esfondra. La nostra moral està pels terres, i la llavor del dubte es comença a escampar. Tots ens fem la mateixa pregunta: Realment paga la pena? 

Tots excepte en Pòl·lux, que ens insta a continuar amb el pla. 

-La Ínger no ha mort en va. Lluitarem per assolir l'objectiu i venjar la seva mort. 

Cadascuna de les seves paraules està plena de dolor i ràbia a parts iguals. De tots nosaltres, és l'únic que hauria d'estar enfonsat per la pena, i en canvi, és qui ens empeny a la lluita. Té fusta de líder. Les seves paraules ens esperonen i foragitem dels nostres caps la idea d'abandonar. 

En un impuls, oblido que hem de parlar per telepatia i em dirigeixo al grup amb la meva pròpia veu. 

-La Ínger intentava rescatar la Venus. Nosaltres honrarem la nostra companya si fem nostra la seva lluita. 

En Pòl·lux fa un lleu gest acotant el cap amb aprovació, i crec copsar agraïment en la seva mirada. Poc a poc els altres van assentint amb el cap i recuperant part de la moral perduda. En Dzeko és el primer a treure el fiador de la seva arma. Els altres segueixen el seu exemple, senyal inequívoca de que estan disposats a lluitar. El so sord dels fiadors tàctils es repeteix a cadascuna de les armes que m'envolten. 

Miro el cos sense vida de la Ínger,  i li dedico un adéu pòstum que ningú més pot escoltar. Durant uns segons recordo els pocs moments que he compartit amb ella i prometo per la seva ànima que mai no la oblidaré. 

Acte seguit, desactivo el fiador de la meva arma i segueixo a la Ghost, que ara és la única que ens pot guiar per la base, ja que li van proporcionar un plànol d'ella els mateixos que li van instal·lar la I.A. 

Incursió a la base meteorològica

Continuem estirats a terra fins que en Pòl·lux aixeca una mà per fer-nos senyals per que ens reunim amb ell. Avancem arrossegant-nos fins la seva posició i veiem que les llums dels sensors han deixat d'il·luminar la zona. Ens ajupim amb un genoll a terra, apuntant amb les armes cap a les comportes hermètiques. A una nova senyal del nostre líder provisional, fem dos grups. En Píter, la Tau i jo ens situem a l'esquerra de les portes, arrapats contra la paret. En Dzeko i la Ghost corren cap a la dreta de les portes i apunten cap a elles.  En Pòl·lux avança frontalment directe cap a l'entrada, sense deixar d'apuntar endavant. 

El nostre esquer viu atreu l'objectiu. Les portes es comencen a obrir molt lentament. Una llum pàl·lida s'escola cap a l'exterior i enlluerna en Pòl·lux. Ens arrisquem a mirar cap a dins. Una silueta avança cap a nosaltres a través d'un llarg passadís  que irradia llum blanca.

-Que veus, Pòl·lux?-preguntem per telepatia.

-No ho veig bé, està a contrallum.

Una sobtada nova veu telepàtica s'uneix a les nostres.

-"Entreu d'una refotuda vegada. El protocol de seguretat es tornarà a activar en vint segons".

En Pòl·lux respira alleujat i avança cap a la llum amb pas segur. El seguim, i veiem com la Ínger també camina cap a nosaltres. Porta un vestit blanc de còctel, com de núvia, per celebrar el cap d'any,  i encega totes les mirades amb sa pal·lidesa. Els cabells li han crescut molt des del darrer cop que la vam veure i el serrell li cau ros i llis a banda i banda de la cara, emmarcant els seus misteriosos ulls color gris blavós. Està preciosa, sembla una princesa de conte.  

En Pòl·lux també queda enlluernat per sa bellesa i obre els braços per rebre-la. Ella s'hi llença i s'abracen amb tendresa. La seva retrobada ens emociona i romanem en silenci mentre els dos antics amants comparteixen aquell instant tan esperat. La Ínger besa en Pòl·lux i aquest li correspon el petó. Una fiblada de gelosia em remou per dins i em renyo a mi mateixa pels meus absurds pensaments. En Pòl·lux no és res meu, i té tot el dret a petonejar-se amb qui vulgui, només faltaria!

Però alguna cosa no rutlla, doncs els braços de la Ínger han deixat d'abraçar en Pòl·lux i cauen flàcids, sense que ell s'adoni de res. Aleshores la resta ho veiem. El seu vestit tan blanc, tan immaculat, s'està tacant. L'esquena de la Ínger és una gran bassa de sang que s'està estenent per tot el seu vestit, i ella, afeblida, perd les forces poc a poc.

-Ingegard?-diu en Pòl·lux, quan s'adona que el cos de la noia se li esmuny dels braços. 

-Pol...

La veu telepàtica de la Ínger desapareix dels nostres sistemes mentre la Ínger es desmaia entre els braços d'en Pòl·lux. 

-Ínger!! ÍNGER!!

Ens afanyem a subjectar-la per que no caigui, mentre en Pòl·lux tracta de reanimar-la. La Tau li estripa el vestit per darrera i tots exclamem horroritzats en veure el que li han fet. Un tret de Trident li ha esquinzat la carn de dalt a baix de la columna vertebral. Els tres projectils de l'arma se li han clavat profundament entre les vertebres i les costelles. És un miracle que hagi pogut caminar després de rebre unes ferides tan greus. 

-Portem-la a l'infermeria! Ràpid!-crida en Pòl·lux amb sa pròpia veu, ja sense amoinar-se per altra cosa que per la vida de la seva companya.

Però no ens movem d'on som. En comptes d'això, estirem a la Ínger a terra, mentre la sang va guanyant terreny al seu voltant. Tots sabem que només un bon cirurgià podria extreure-li els projectils de la columna vertebral. I malgrat tot, potser no la podria salvar.

-En Sergei...-la Ínger recupera la consciència uns instants i sentim la seva veu als nostres caps -Ha estat ell. Jo intentava alliberar la Venus. Se l'ha endut... en Pavlichenko...

Un rajolí de sang li fuig de la boca i li regalima barbeta avall.

-No parlis, Ínger...

--Pol... Tinc por...-Els seus ulls vessen llàgrimes que es fonen amb la sang dels seus llavis. -No vull morir...

-No et moriràs! Estic amb tu. No ploris. Respira i tot anirà bé. 

En Pòl·lux ens ordena que li mullem el cap amb aigua per mantenir-la conscient, però no hi som a temps.

-No ens deixis, Ínger! 

Però ella ja no sent les nostres veus desesperades. La vida se li escapa del cos entre llàgrimes i convulsions. La Ínger tanca els ulls i la seva veu emmudeix després d'una llarga exhalació agònica.

Un silenci trist i angoixant se'ns fica a dins i romanem callats, incapaços de dir res. La situació és massa colpidora i no sabem com reaccionar. Només en Pòl·lux continua intentant reanimar la seva companya. La Tau se li acosta a poc a poc i li posa una mà a l'esquena, per fer-lo entendre que ja és massa tard. 

Ell abraça amb força el cos de la Ínger i plora amargament, amagant el cap entre els seus cabells, xops d'aigua i llàgrimes.

L'escena em trenca. Sento un dolor que no es pot comparar a cap altre dolor que hagi sentit mai. És una pena aliena, una tristor pel que sent en Pòl·lux i una angoixa terrible pel que ha patit la nostra amiga. Em sento culpable, per que nosaltres la vam ficar en això. Si no hagués vingut a obrir-nos les comportes, encara seria viva, celebrant l'Any nou a la colònia. La impotència fa crèixer dins meu una ràbia inhumana, un desig de venjança que em mena a deixar la misió de banda i anar a la recerca d'en Sergei i en Pavlichenko per fer-los-hi pagar.

Però això no li tornaria la vida. I nosaltres portarem la seva mort a la consciència per sempre més. 

En Pòl·lux deixa anar la figura trencadissa de la noia i s'ajup sobre el seu cos inert. Li agafa la cara amb les mans plenes de sang i li besa suaument les parpelles, el front, el nas, i per últim, els llavis, que la sang aigualida han pintat com si fos carmí.

-Els teus assassins sofriran una mort lenta i horrible, t'ho juro. 

I en Pòl·lux es gira cap a nosaltres amb una expressió dura al rostre i una mirada d'ira als ulls i s'allunya del cos desagnat de la única dona per la que s'ha deixat estimar. 

Ascensió

Arraulits entre les ombres veiem passar els darrers vehicles voladors que marxen cap a la colònia. Les llums de l'edifici s'han apagat i la muntanya on s'erigeix la base científica és una taca fosca que es confón amb el cel nocturn. Els meus companys són al meu voltant, preparats per començar l'ascensió. Ens mirem i assentim amb els caps. És el moment que estavem esperant.

Avancem a quatre grapes muntanya amunt, grimpant pels corriols creats per l'erosió i la pluja, aprofitant roques i arrels per impulsar-nos amunt,  recolzant-nos els uns en els altres en els trams massa inclinats. Semblava més fàcil des de la falda, però és un cim molt elevat. Per això el van triar com a base meteorològica. 

En alguns instants oblido que porto una càrrega humana a dins meu, i em sento lleugera i àgil mentre supero sense dificultats tots els obstacles. Aleshores sempre trobo la mirada d'en Píter més endavant, que es gira i m'ofereix una mà, i em torno a sentir feixuga i maldestra.

-Un darrer esforç i ja hi som- Esbufega la Tau.

-Silenci allà darrera- ens reny en Pòl·lux per missatge telepàtic.

La Tau agafa embranzida i m'avança per ajudar-me a pujar per una paret vertical. En Píter i ella allarguen els seus braços cap a mi i m'agafo a tots dos, fent impuls amb tot el meu cos. Estiren de mi i m'arrossego fins a ells, fregant tot el cos contra la superfície polsegosa de la paret. En Dzeko i la Ghost rebutgen la nostra ajuda i amb un parell de ràpids moviments asoleixen la nostra posició.  En Pòl·lux s'ha aturat a uns metres i fa un gest amb la mà per que ens quedem a on som.  

-Vigila l'entrada, Chipmunk.

 La Tau s'apropa a en Pòl·lux amb la sarbatana a punt, un extrem als llavis, l'altre apuntant cap a les portes. Però abans que s'hagi pogut agenollar per tenir més estabilitat i punteria, en Pòl·lux la empenta cap a nosaltres. 

-Cos a terra! -Ordena telepàticament en Pòl·lux. 

Obeim a l'instant. 

Les llums vermelles d'un sensor de moviment il·luminen un tros de terra a pocs metres d'on som. Les portes del complex científic deuen ser molt a prop. 

-Ja som a l'entrada inferior de la base, i pel que es veu, el sistema de vigilància encara està operatiu . Si la Inger no ha pogut desconnectar el sistema de seguretat, haurem de pujar fins l'hangar, al cim de la muntanya. Esperarem una mica més i si les portes no s'obren, farem dos grups. En Júpiter, l'Ona i jo anirem...

En Pòl·lux deixa la frase a mitges doncs alguna cosa es mou sota els sensors.  Tots aguantem la respiració sense fer cap moviment. Passem uns segons d'incertesa i aleshores tots es giren i se'm queden mirant fixament, amb cara de pomes agres. 

-Què? Que passa? Per que em mireu tots així?-pregunta la meva veu telepàtica. 

Aleshores m'adono que el meu botcàmera no està levitant al meu voltant i que està fent voltes davant les portes hermètiques, impassible a les meves ordres histèriques. 

-Vols fer el favor de controlar la teva joguina!? -m'etziba en Pòl·lux. 

Aconsegueixo fer-lo tornar i comprovo, amb força vergonya, que se m'havia oblidat desprogramar la seva funció de lliure albir. 

-Sort que els sensors només detecten objectius orgànics! -Faig amb una rialleta de circumstàncies per alleujar la mala maror dels demés. 

La Tau s'aguanta una rialla tapant-se la boca amb les mans, però la resta neguen amb el cap fent palesa la seva desaprovació.

Dia D

Lunae, 31 Cap d'Any 2153

Ha arribat l'hora. Abandonem les coves. Marxem amb pas segur però amb certa recança. Hem viscut molts bons moments junts des que som aquí, i potser no hi tornarem. Amb les armes i les motxilles carregades a l'esquena, avancem cap a l'exterior. La cortina d'heures fotosensibles que oculten l'entrada a la cova es tanca darrera nostre just quan l'últim de nosaltres travessa el llindar que separa la foscor de la llum. El bosc està en silenci i les ombres dels arbres ho engoleixen tot. Serà un dia llarg, però és la nit la protagonista.

Vam triar aquesta data per moltes raons.

La principal és que aquesta nit tothom serà dins la Casa de Demèter, celebrant l'arribada del nou any. Així doncs, podrem moure'ns més fàcilment i confondre'ns entre la multitud si haguessim d'anar a la Colònia. També ho tindrem més fàcil als laboratoris exteriors. Els científics de la base meteorològica estaran a la festa, com tothom, i estarem sols. La Ínger podrà distreure en Pavlichenko fent veure que marxa a la perruqueria, o  a qualsevol lloc, i vindrà a la base meteorològica amb la seva moto híbrida. Quan ens obri les portes, només la hauran vist els robots operaris, i en Píter els podrà hackejar per esborrar-los-hi la memòria recent.
Per altra banda, és una data molt simbòlica. Com se sol dir, s'han de deixar enrera els problemes de l'any i fer net, per encarar el nou any sense arrossegar cap maldecap. A més, era una data fàcil de recordar. I per comunicar-li en clau a la Ínger, només vam haver de dir-li que va ser la primera nit que van passar junts en Pòl·lux i ella. Era una dada que només coneixien ells dos, i si algú estava punxant la comunicació a través de la xarxa, no endevinaria mai a quin dia ens referiem.

El pla és molt senzill. Arribarem a la base meteorològica al vespre, quan tothom hagi marxat cap al gran sopar de Cap d'Any. Avisarem la Ínger a través de la connexió telèpata. Estant a només uns metres de distància no caldrà connectar a Intranet, i per tant no quedarà cap rastre de la nostra comunicació. Si tot va bé, ella serà a l'altra banda de les comportes de seguretat de la base i desactivarà els sistemes d'alarma, si n'ha aconseguit els codis. Si no és així, haurem d'esperar a que en Píter els pirategi. Això ens faria perdre un temps molt valuós.

Un cop a dins, la Ínger ens guiarà cap als laboratoris on s'estiguin fent els experiments. En Pòl·lux i en Dzeko sabotejaran l'instrumental i la maquinària dels laboratoris fins que quedin inservibles, i mentrestant, jo ho aniré gravant tot. La Ghost farà guàrdia al passadís per si ens sorprén algú que no hagi anat a la colònia. Alhora, En Píter es dirigirà a la sala de l'ordinador central de la base i n'extraurà tots els arxius i proves possibles, mentre la Tau el cobreix. Un cop haguem enllestit la feina, ens trobarem a la sortida i ens dirigirem cap a l'Invictus per anar cap als laboratoris de la colònia, on segurament també han estat experimentant amb humans. I la Ínger ens seguirà amb la moto i es quedarà al refugi improvitzat on ha estat amagat el nostre vehicle tots aquests dies, fins que tornem per recollir-la.

-El meu pla alternatiu: Esbrinar on es troba captiva la Venus i alliberar-la. Enviar-la amb la Ínger cap a l'amagatall del bosc.

Ho tenim tot pensat. Però cap pla és infalible. No sabem si ens trobarem cap contingent de soldats vigilant la base o l'entrada a la cúpula, així que no descartem l'ús de la violència com a mesura defensiva.

Hem parlat de la possibilitat de trobar humans ja mutats arrel dels experiments. No ens hem posat d'acord amb la forma de resoldre-ho. En Pòl·lux, en Dzeko i en Píter, estan a favor d'eliminar qualsevol humà transgènic. La Tau hi està en contra. El seu raonament està ben fonamentat. I si l'humà mutat en qüestió encara és massa humà com per executar-lo? I si no es diferencia d'un humà normal, malgrat sapiguem que han experimentat amb ell? Moralment no em veig capacitada per matar una persona innocent, tot i que no sigui una persona normal. No m'he pogut posicionar i m'he mantingut al marge de la conversa, com la Ghost. Quan m'han preguntat la meva opinió, he respost que actuaria segons les circumstàncies.

________________________________________

Acabem d'arribar a la falda de la muntanya on es troba la base meteorològica després de caminar mig dia. Ara hem d'esperar amagats entre els arbres fins que comenci a caure la nit. Quin neguit!

Voyeur

Les llàgrimes s'aturen quan arribo a l'Edèn i veig que no estic sola. En Pòl·lux s'està banyant sota el saltant d'aigua. Tracto de passar de llarg sense que em vegi, però és una tasca difícil, així que m'amago darrera d'una falguera gegant i espero pacientment a que marxi.

 No puc evitar observar-lo, allà dret, totalment nu, amb l'aigua colpejant el seu cos amb violència. M'adono que mai l'havia vist sense roba, ni tan sols sense samarreta. I per això mai havia pogut veure que té el cos ple de tatuatges. El més gran li recorre tota l'esquena, i és una autèntica obra d'art. Tot ell ho és.

M'avergonyeixo dels meus pensaments, però no puc aturar la meva imaginació. Fa un moment estava trista per no poder estimar en Júpiter, i ara estic fantasejant amb algú amb qui no tinc res en comú, excepte l'idioma i la procedència.

Encara no he parlat amb ell des que vam estar sols a l'altiplà. En Pòl·lux m'ha buscat amb la mirada cada cop que hem coincidit, però l'he estat esquivant. No entenc el que va passar allà dalt, no sé el que van significar les seves paraules. Va marxar deixant-me amb la mel als llavis i des d'aleshores cada cop que el miro penso que m'estava prenent el pèl. Que s'estava rient de mi a la meva cara i vaig ser tan ximple com per caure en la seva provocació.

Veig que en Pòl·lux s'asseu en una roca i es frega els braços i el tors amb una mena d'esponja improvitzada feta de molsa tova. Quasi inconscientment activo el zoom del meu sistema de captura visual per veure els seus tatuatges de prop, especialmente el de darrera. Té una esquena molt ben treballada, pur múscul sota la pell colrada pel Sol. El tatuatge és fosc, la tinta antiga, color cendra de foguera extinta. És un au fènix. Les ales li recorren les espatlles, obertes de bat a bat, i la cua li baixa per la columna vertebral fins perdre's per sota de l'esquena, just on hi hauria d'haver els pantalons. El cap de l'animal s'escapa cap al clatell, i queda amagat pels cabells del seu amo, que fa temps que no se'ls talla. Les plomes de la cua semblen desfer-se en flames de roig roent. La pintura sembla moure's sola, doncs s'adapta perfectament a cada moviment del seu cos. Activo l'estabilitzador d'imatges i el fotografio. Sé que no està bé, que fins i tot és il·legal fotografiar a algú despullat sense el seu permís. Però vull conservar aquesta imatge dins meu, per sempre. Si fos per mi, no sols el miraria. M'encantaria resseguir el contorn del seu tatuatge amb els meus dits, i comprovar si l'efecte visual de les ales movent-se és real o imaginari.

En Pòl·lux s'aixeca de la roca, i s'asseca al Sol, que ja comença a omplir l'Edèn de llum i escalfor. Es vesteix a poc a poc i es disposa a marxar, deixant-me amb un desfici forassenyat. Quan passa per davant d'on estic amagada, sense deixar de caminar, mira cap a mi i em pica l'ullet.

Em moro de vergonya! Ha sapigut que estava aquí tota l'estona i ni s'ha immutat. Ha deixat que l'observés com una voyeur. Em sento ridícula. Per que ho fa? Per que no m'ha dit que sabia que estava aquí? Ara sí que no sabré ni com mirar-lo a la cara. Que coi em passa?

En Pòl·lux desapareix per l'entrada de la cova. Sort que no he fet res encara més vergonyós, tot i que n'he estat temptada.

Torno a la cambra amb la mirada baixa i les galtes enceses. I tothom ja està preparant-se per marxar. Ens posem els uniformes de combat, triem armes, i agafem provisions pel camí. És l'hora d'encarar el destí.

Darrera guàrdia

M'he desvetllat de matinada. Els nervis no em deixaven dormir i necessitava moure'm, distreure'm de qualsevol manera.  Primer he estat observant els meus companys. La Tau era una bola bruna i despentinada arraulida al meu costat. Els ulls se li movien per sota les parpelles. Devia estar somiant. Més enllà, en Dzeko i la Ghost jeien junts sota una manta. No semblaven gaire adormits, així que he respectat la seva intimitat i he mirat cap a un altre cantó. En Pòl·lux i en Píter no hi eren enlloc. M'he llevat a poc a poc per no despertar la Tau i  he començat a recollir les nostres coses i a ficar-les al G-Wagon. Qui sap si en un futur les necessitarem.

Mentre tots dormien, he fet l'esmorzar i li he portat la seva ració a qui estava fent la guàrdia, que ja feia dues hores que s'havia llevat. En Píter jeia d'esquenes i gairebé no s'ha adonat de la meva presència fins que m'ha tingut al costat. L'he trobat més prim i demacrat que de costum, i tot i ser de pell bruna, se'l veia pàl·lid a la claror de l'alba.

-Bon dia, Ona.

-Bon dia, Pít. T'he portat l'esmorzar.

-T'ho agraeixo, però no tinc gens de gana.

-Estàs neguitós? Has de menjar una mica per tenir energies per tot el dia. Au, fes-me cas i esmorza.

-Sembles ma mare.-Diu rient.

-Això és bo o dolent?

-És bo. Vol dir que seràs una gran mare.

Tinc remordiments per no haver-li dit encara que serà pare dues vegades. Però estic segura que si li dic ara, farà qualsevol cosa per que no participi a la missió. Com segrestar-me o deixar-me inconscient amb una Toboe. Potser ho farà igualment quan la resta es distregui. Hauré d'anar amb compte.

-Bé, vaig a despertar als demés.

-Ona, espera.

Em giro, i en Píter s'ha posat dret i em mira amb ulls suplicants.

-Pensava que t'hi repensaries. Sisplau, no ho facis. No arrisquis la vida del nostre fill. T'ho prego. Si la nostra amistat significa alguna cosa per a tu, no hi vagis. Fes-ho per mi. Fes-ho per en Nyx.

-Ho sento, Júpiter. Ja ho vam parlar. No em penso quedar al marge.

-Això significa que no significo res per a tu, i que no estimes el fill que portes a dins.

-Saps que el que dius no és cert. I no aconseguiràs fer-me canviar d'opinió amb el xantatge emocional. Hem d'estar junts en això, Píter. No és moment de discussions. Respecta la meva decisió.

-Jura'm que no faràs cap temeritat.

-T'ho juro.

-No em serveix de gaire aquest jurament. Com puc saber que no et passarà res? No ho podria suportar, Ona. Em fotria un tret a l'instant.

-No t'ho perdonaria mai, així que ni se t'acudeixi.

En Píter avança cap a mi i m'abraça de cop, amb totes les seves forces.

-Naã onna kaadhalikkirẽ, Ona.

-Mai em vas dir què significava això. -Li dic, fent un esforç per respirar.

-Estic segur que ja en saps el significat.

Em deixa anar a poc a poc, i em fa un petó molt suau a la galta, gairebé a la comissura de la boca. Em quedo quieta, sense saber què dir. Tot plegat em sembla una mena de darrer comiat entre dos amants que no s'han sapigut estimar i m'envaeix una sensació de tristor infinita.

-Sí. El sé.

Responc quan ja m'estic allunyant cap a l'Edén. Però ell no em sent, per que he fugit dels seus braços per que no em veiés plorar.

Nit d'aullones

M'envolta la nit. El cel s'ha enfosquit amb un to verd ombrívol i els estels brillen més fort que mai. La Lluna Nova està diluïda al zenit del planeta, i només se li endevina la silueta desdibuixada contra el fons negre de l'espai. Sento el suau xiuxiueig del vent despentinant els meus cabells, i la fressa d'un estol d'ocells nocturns sobrevolant l'altiplà. Pels seus udols, puc reconèixer l'espècie de criatures que fendeixen l'aire. Són aullones.

És una sort que la darrera nit que passo aquí dalt apareguin aquestes magnífiques aus. Casualitats del destí, que em regala aquesta oportunitat de gaudir de l'invisible vol d'un dels éssers més misteriosos d'aquest món. No les vull espantar, i per això em mantinc en absoluta foscor, sense encendre cap focus de llum, sentint la seva cadència de vol suau i monòtona. Escolto en silenci, i m'imagino planant entre elles, sent una més, estenent les meves ales de vellut i alçant-me més amunt fins a tocar el firmament. Seria tan fàcil ser un animal! Si existís la reencarnació, voldria ser una aullona.

De sobte, una llum m'il·lumina per darrera i les aullones embogeixen. L'espetec d'ales trencant la quietud es fa ensordidor. Al cap d'uns segons es fa el silenci de cop.

El meu relleu acaba d'arribar. I les aullones han marxat.

En Pòl·lux s'apropa a mi amb la llanterna enfocant al cel.

-Que hi fas a les fosques?

-No alertar cap patrulla, això faig. -dic irritada per la seva inesperada irrupció.-Has foragitat les aullones.-Li etzibo en to recriminatori.

-Ho sento. He encès la llum per que no et veia i no et volia espantar.

-Tranquil. Sento el to emprat. És que ...estava gaudint d'un moment de pau i reflexió. Necessitava estar sola.

-Si vols puc marxar i tornar més tard.

-No, Pòl·lux... No passa res. Ja marxo. He de descansar per estar al cent per cent quan arribi l'hora.

-Estàs segura que vols participar, Ona?

-Es clar. No m'he preparat durant mesos per quedar-me de braços creuats justament ara.

-Saps que no et deixariem al marge. Faries altres tasques igual d'importants, com vigilar l'Invictus i tenir-lo a punt per si hem d'avortar la missió, o ajudar a la Inger a allunyar-se de la base quan nosaltres hi entrem. Necessitarà algú que la cobreixi i que conegui el terreny. Si la cosa va malament ja no podrà tornar a la colònia. Pots ser-nos útil a la rereguarda.

-Ho sé. Però no em faràs canviar d'idea. Vull estar allà per gravar-ho tot. Algú n'ha de deixar constància del que farem i del que trobarem. Qui millor que jo?

-Podries enviar el botcàmera amb la Tau o amb qualsevol de nosaltres.

-I si el destruissin? Sóc la única que té implants d'alta definició als ulls. La resta no podrieu fer captures visuals del mateix nivell.

-No ho entens... És pel vostre bé. Pensa en la teva criatura. Si us passa alguna cosa, en Píter es tornarà boig, i farà alguna bogeria. Es culparà del que us passi. Ens culparà a tots per no haver evitat que vinguessis.

-És això el que et preocupa? Sentir-te culpable si em maten? No sóc responsabilitat teva. Ni d'ell. Sé cuidar de mi mateixa i prenc les meves pròpies decisions. Us hi podeu posar de cara o de cul, però no em deixareu enrera.

-Es inútil raonar amb tu. No escoltes. No vols entendre res.

-Tant t'importa el que em passi? -dic, desafiant-lo amb la mirada.

En Pòl·lux m'aguanta l'esguard uns segons. M'adono que té uns ulls molt bonics, i que mai l'havia vist mirar-me d'aquella forma. Resta callat, i el silenci es va tornant més incòmode cada segon que passa. Desitjaria no haver formulat aquella darrera pregunta, que ni tan sols l'havia pensat abans de pronunciar-la. Era només un intent d'evasiva, i no n'esperava cap resposta.

-Sí. M'importes.

Em quedo petrificada davant d'ell. Noto com el rubor conquereix el meu rostre i un pessigolleig em recorre d'amunt a avall.

-Més del que et penses. -Diu, apropant-se a mi i deixant uns centímetres entre el seu rostre i el meu. Una onada de calor s'expandeix per tot el meu cos.Quelcom desconegut que no havia sentit mai, ni tan sols amb la Venus, em revolta el cor i el fa bategar fort.

-Pol...

Els seus ulls se'm claven a l'ànima. Tanco els ulls, esperant un petó que no arriba, i que no sé si desitjo rebre. Estic atordida per les seves paraules, hipnotitzada pel que m'està fent sentir. Encara amb els ulls closos, entreobro els llavis, expectant.

Aleshores sento que m'agafa una mà i m'hi posa quelcom sòlid. Obro els ulls i veig que m'ha donat la llanterna, i que s'allunya somrient.

-Bona nit, Ona. Que descansis.