El nostre esquer viu atreu l'objectiu. Les portes es comencen a obrir molt lentament. Una llum pàl·lida s'escola cap a l'exterior i enlluerna en Pòl·lux. Ens arrisquem a mirar cap a dins. Una silueta avança cap a nosaltres a través d'un llarg passadís que irradia llum blanca.
-Que veus, Pòl·lux?-preguntem per telepatia.
-No ho veig bé, està a contrallum.
Una sobtada nova veu telepàtica s'uneix a les nostres.
-"Entreu d'una refotuda vegada. El protocol de seguretat es tornarà a activar en vint segons".
En Pòl·lux respira alleujat i avança cap a la llum amb pas segur. El seguim, i veiem com la Ínger també camina cap a nosaltres. Porta un vestit blanc de còctel, com de núvia, per celebrar el cap d'any, i encega totes les mirades amb sa pal·lidesa. Els cabells li han crescut molt des del darrer cop que la vam veure i el serrell li cau ros i llis a banda i banda de la cara, emmarcant els seus misteriosos ulls color gris blavós. Està preciosa, sembla una princesa de conte.
En Pòl·lux també queda enlluernat per sa bellesa i obre els braços per rebre-la. Ella s'hi llença i s'abracen amb tendresa. La seva retrobada ens emociona i romanem en silenci mentre els dos antics amants comparteixen aquell instant tan esperat. La Ínger besa en Pòl·lux i aquest li correspon el petó. Una fiblada de gelosia em remou per dins i em renyo a mi mateixa pels meus absurds pensaments. En Pòl·lux no és res meu, i té tot el dret a petonejar-se amb qui vulgui, només faltaria!
Però alguna cosa no rutlla, doncs els braços de la Ínger han deixat d'abraçar en Pòl·lux i cauen flàcids, sense que ell s'adoni de res. Aleshores la resta ho veiem. El seu vestit tan blanc, tan immaculat, s'està tacant. L'esquena de la Ínger és una gran bassa de sang que s'està estenent per tot el seu vestit, i ella, afeblida, perd les forces poc a poc.
-Ingegard?-diu en Pòl·lux, quan s'adona que el cos de la noia se li esmuny dels braços.
-Pol...
La veu telepàtica de la Ínger desapareix dels nostres sistemes mentre la Ínger es desmaia entre els braços d'en Pòl·lux.
-Ínger!! ÍNGER!!
Ens afanyem a subjectar-la per que no caigui, mentre en Pòl·lux tracta de reanimar-la. La Tau li estripa el vestit per darrera i tots exclamem horroritzats en veure el que li han fet. Un tret de Trident li ha esquinzat la carn de dalt a baix de la columna vertebral. Els tres projectils de l'arma se li han clavat profundament entre les vertebres i les costelles. És un miracle que hagi pogut caminar després de rebre unes ferides tan greus.
-Portem-la a l'infermeria! Ràpid!-crida en Pòl·lux amb sa pròpia veu, ja sense amoinar-se per altra cosa que per la vida de la seva companya.
Però no ens movem d'on som. En comptes d'això, estirem a la Ínger a terra, mentre la sang va guanyant terreny al seu voltant. Tots sabem que només un bon cirurgià podria extreure-li els projectils de la columna vertebral. I malgrat tot, potser no la podria salvar.
-En Sergei...-la Ínger recupera la consciència uns instants i sentim la seva veu als nostres caps -Ha estat ell. Jo intentava alliberar la Venus. Se l'ha endut... en Pavlichenko...
Un rajolí de sang li fuig de la boca i li regalima barbeta avall.
-No parlis, Ínger...
--Pol... Tinc por...-Els seus ulls vessen llàgrimes que es fonen amb la sang dels seus llavis. -No vull morir...
-No et moriràs! Estic amb tu. No ploris. Respira i tot anirà bé.
En Pòl·lux ens ordena que li mullem el cap amb aigua per mantenir-la conscient, però no hi som a temps.
-No ens deixis, Ínger!
Però ella ja no sent les nostres veus desesperades. La vida se li escapa del cos entre llàgrimes i convulsions. La Ínger tanca els ulls i la seva veu emmudeix després d'una llarga exhalació agònica.
Un silenci trist i angoixant se'ns fica a dins i romanem callats, incapaços de dir res. La situació és massa colpidora i no sabem com reaccionar. Només en Pòl·lux continua intentant reanimar la seva companya. La Tau se li acosta a poc a poc i li posa una mà a l'esquena, per fer-lo entendre que ja és massa tard.
Ell abraça amb força el cos de la Ínger i plora amargament, amagant el cap entre els seus cabells, xops d'aigua i llàgrimes.
L'escena em trenca. Sento un dolor que no es pot comparar a cap altre dolor que hagi sentit mai. És una pena aliena, una tristor pel que sent en Pòl·lux i una angoixa terrible pel que ha patit la nostra amiga. Em sento culpable, per que nosaltres la vam ficar en això. Si no hagués vingut a obrir-nos les comportes, encara seria viva, celebrant l'Any nou a la colònia. La impotència fa crèixer dins meu una ràbia inhumana, un desig de venjança que em mena a deixar la misió de banda i anar a la recerca d'en Sergei i en Pavlichenko per fer-los-hi pagar.
Però això no li tornaria la vida. I nosaltres portarem la seva mort a la consciència per sempre més.
En Pòl·lux deixa anar la figura trencadissa de la noia i s'ajup sobre el seu cos inert. Li agafa la cara amb les mans plenes de sang i li besa suaument les parpelles, el front, el nas, i per últim, els llavis, que la sang aigualida han pintat com si fos carmí.
-Els teus assassins sofriran una mort lenta i horrible, t'ho juro.
I en Pòl·lux es gira cap a nosaltres amb una expressió dura al rostre i una mirada d'ira als ulls i s'allunya del cos desagnat de la única dona per la que s'ha deixat estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada