Nit d'aullones

M'envolta la nit. El cel s'ha enfosquit amb un to verd ombrívol i els estels brillen més fort que mai. La Lluna Nova està diluïda al zenit del planeta, i només se li endevina la silueta desdibuixada contra el fons negre de l'espai. Sento el suau xiuxiueig del vent despentinant els meus cabells, i la fressa d'un estol d'ocells nocturns sobrevolant l'altiplà. Pels seus udols, puc reconèixer l'espècie de criatures que fendeixen l'aire. Són aullones.

És una sort que la darrera nit que passo aquí dalt apareguin aquestes magnífiques aus. Casualitats del destí, que em regala aquesta oportunitat de gaudir de l'invisible vol d'un dels éssers més misteriosos d'aquest món. No les vull espantar, i per això em mantinc en absoluta foscor, sense encendre cap focus de llum, sentint la seva cadència de vol suau i monòtona. Escolto en silenci, i m'imagino planant entre elles, sent una més, estenent les meves ales de vellut i alçant-me més amunt fins a tocar el firmament. Seria tan fàcil ser un animal! Si existís la reencarnació, voldria ser una aullona.

De sobte, una llum m'il·lumina per darrera i les aullones embogeixen. L'espetec d'ales trencant la quietud es fa ensordidor. Al cap d'uns segons es fa el silenci de cop.

El meu relleu acaba d'arribar. I les aullones han marxat.

En Pòl·lux s'apropa a mi amb la llanterna enfocant al cel.

-Que hi fas a les fosques?

-No alertar cap patrulla, això faig. -dic irritada per la seva inesperada irrupció.-Has foragitat les aullones.-Li etzibo en to recriminatori.

-Ho sento. He encès la llum per que no et veia i no et volia espantar.

-Tranquil. Sento el to emprat. És que ...estava gaudint d'un moment de pau i reflexió. Necessitava estar sola.

-Si vols puc marxar i tornar més tard.

-No, Pòl·lux... No passa res. Ja marxo. He de descansar per estar al cent per cent quan arribi l'hora.

-Estàs segura que vols participar, Ona?

-Es clar. No m'he preparat durant mesos per quedar-me de braços creuats justament ara.

-Saps que no et deixariem al marge. Faries altres tasques igual d'importants, com vigilar l'Invictus i tenir-lo a punt per si hem d'avortar la missió, o ajudar a la Inger a allunyar-se de la base quan nosaltres hi entrem. Necessitarà algú que la cobreixi i que conegui el terreny. Si la cosa va malament ja no podrà tornar a la colònia. Pots ser-nos útil a la rereguarda.

-Ho sé. Però no em faràs canviar d'idea. Vull estar allà per gravar-ho tot. Algú n'ha de deixar constància del que farem i del que trobarem. Qui millor que jo?

-Podries enviar el botcàmera amb la Tau o amb qualsevol de nosaltres.

-I si el destruissin? Sóc la única que té implants d'alta definició als ulls. La resta no podrieu fer captures visuals del mateix nivell.

-No ho entens... És pel vostre bé. Pensa en la teva criatura. Si us passa alguna cosa, en Píter es tornarà boig, i farà alguna bogeria. Es culparà del que us passi. Ens culparà a tots per no haver evitat que vinguessis.

-És això el que et preocupa? Sentir-te culpable si em maten? No sóc responsabilitat teva. Ni d'ell. Sé cuidar de mi mateixa i prenc les meves pròpies decisions. Us hi podeu posar de cara o de cul, però no em deixareu enrera.

-Es inútil raonar amb tu. No escoltes. No vols entendre res.

-Tant t'importa el que em passi? -dic, desafiant-lo amb la mirada.

En Pòl·lux m'aguanta l'esguard uns segons. M'adono que té uns ulls molt bonics, i que mai l'havia vist mirar-me d'aquella forma. Resta callat, i el silenci es va tornant més incòmode cada segon que passa. Desitjaria no haver formulat aquella darrera pregunta, que ni tan sols l'havia pensat abans de pronunciar-la. Era només un intent d'evasiva, i no n'esperava cap resposta.

-Sí. M'importes.

Em quedo petrificada davant d'ell. Noto com el rubor conquereix el meu rostre i un pessigolleig em recorre d'amunt a avall.

-Més del que et penses. -Diu, apropant-se a mi i deixant uns centímetres entre el seu rostre i el meu. Una onada de calor s'expandeix per tot el meu cos.Quelcom desconegut que no havia sentit mai, ni tan sols amb la Venus, em revolta el cor i el fa bategar fort.

-Pol...

Els seus ulls se'm claven a l'ànima. Tanco els ulls, esperant un petó que no arriba, i que no sé si desitjo rebre. Estic atordida per les seves paraules, hipnotitzada pel que m'està fent sentir. Encara amb els ulls closos, entreobro els llavis, expectant.

Aleshores sento que m'agafa una mà i m'hi posa quelcom sòlid. Obro els ulls i veig que m'ha donat la llanterna, i que s'allunya somrient.

-Bona nit, Ona. Que descansis.

Vesprada Demeterenca

Estic fent la guàrdia a l'altiplà, la darrera guàrdia que faré. El Sol ja és baix i frega amb els cims de les muntanyes llunyanes. La llum es reflecteix als aiguamolls com una columna brillant que encega, però és tan bella que no puc apartar-ne els ulls.

És la darrera vesprada abans de la missió. A l'alba marxarem d'aquí sense saber si mai hi tornarem. Fa dos dies que vam acabar els preparatius i que vam amagar el nostre vehicle de combat en un punt clau per si haviem de fer una retirada estratègica.

D'aquí dalt estant, faig repàs de tot el que he viscut a Demèter. Ja fa tant temps que vam arribar... i en realitat, només en fa un any i escaig. Va ser el meu trentè aniversari i no ho vaig celebrar. Ningú de nosaltres ha celebrat res des que som en aquest merder. Bé, potser la Inger sí, per que ha de mantenir una normalitat social en el seu entorn. Però sabent com és, és possible que tampoc sigui de gaires celebracions. Em pregunto com li estarà anant a la nostra setena integrant. Si sospiten d'ella, tot se n'anirà en orris. Tots els nostres plans van lligats als objectius de la Inger. Si ella no els assoleix, nosaltres tampoc.

He decidit no dir-li res a en Píter sobre el meu doble embaràs. Només li he dit que en Nyx està bé, i que és un nen. La Tau em guardarà el secret. Ho he fet per que durant l'assemblea d'ahir, en Píter va proposar deixar-me enrera per no fer perillar la vida del seu fill. Tots es van oposar a la seva proposta, excepte en Pòl·lux, que hi estava d'acord. La resta em van donar suport, fins i tot la Tau, que en algunes coses és tan moralista i supersticiosa.

No vull quedar-me fora d'això, acabi com acabi. Hem lluitat molt per arribar fins aquí, i ara no em faré enrera, porti un o porti dos fills a dins. Per això he decidit portar en secret la bona nova. No vull que en Píter tingui distraccions per culpa meva. Ha d'estar concentrat i atent per poder piratejar els sistemes de seguretat de la base exterior i per connectar-nos a extranet en mode fantasma per comunicar-nos si ens haguessim de separar.

S'acaba l'any a la Terra, però no al calendari demeterià. Això vol dir que es celebrarà el Cap d'Any a la Casa de Demèter, ja que la Fundació Alfa Humanis es regeix pel calendari terrícola, tot i que segurament també acabaran celebrant el Cap d'Any demeterenc d'aquí a un temps. Que hagin passat dotze mesos és molt significatiu per a nosaltres, ja que vol dir la fi de la quarantena del planeta. Aviat arribaran les naus de la Fundació, amb representants guvernamentals i personatges mediàtics de gran importància, per inaugurar oficialment la nova Ciutat de Demèter, que ja deu estar totalment construida. Suposo que també vindran naus amb més colons seleccionats per la F.A.H., i altres naus de l'Aliança per reforçar la seguretat i rellevar els soldats que tornaran a la Terra o a les altres colònies.

També s'obriran les vies de comerç interespacial i es podrà comunicar amb qualsevol punt de la galàxia. Els colons podran enviar objectes i rebre'n de fora, cosa que fins ara ha estat impossible. I es podrà sortir i entrar al planeta lliurement, si es compta amb un visat de turisme o un permís especial de la F.A.H. i/o de l'Aliança de Sistemes. Això ens permetrà abandonar Demèter en cas que les coses vagin mal dades. En Píter pot introduïr les nostres dades als arxius de qualsevol nau per fer-nos constar com a passatgers o personal operari auxiliar.

Ens hem d'assegurar que cap dels nostres sospitosos escapi del planeta amb els seus arxius i proves d'experiments. I menys encara amb cap espècimen o virus que pugui afectar a la resta d'humans en altres planetes. Això serà ho més difícil, per que només en coneixem a tres amb absoluta certesa. En Pavlichenko, en Patterson, i en Bildhauer. No sabem qui són els seus còmplices, o quins científics n'estan al corrent dels seus experiments.

De vegades fins i tot he sospitat que també hi ha "Ultrahumans" entre els Alts Càrrecs de la F.A.H. i l'Aliança a la Terra. Qui sinò, triaria com a  Caps de Colònia a tres homes del mateix grupuscle? És massa coincidència. I em preocupa que a la resta de colònies hi hagin enviat el mateix tipus de gent, i ningú se n'hagi adonat de res. Potser tot el que fem aquí, no servirà de res, si a altres colònies ja s'han sortit amb la seva.

Amoinada per tot això, observant l'horitzó, gairebé no me n'havia adonat que s'estava fent fosc. Aviat acabarà la meva guàrdia. Dono per fet que trobaré a faltar aquestes vistes, així que les memoritzo dins meu com si fossin un tresor, mentre espero el meu relleu.

Altiplà

El silenci regna a la gran cambra. En Pòl·lux dorm en una postura tensa, totalment recte i panxa amunt, com si fins i tot en somnis fos soldat. Deu ser per que s'apropa la misió que l'haurà d'enfrontar als seus antics companys d'ofici. Sembla inofensiu quan dorm. Té quelcom que em fa entendrir. Potser per que al principi, durant molt temps, vaig pensar que era el típic tio que va de dur per la vida. I amb el temps he descobert que té un gran cor  i ho donaria tot per la gent que estima. I també per la gent que ni coneix. Si salvem la colònia, serà considerat un heroi.

En Píter ronca suaument al seu costat, en posició fetal. M'agradaria despertar-lo per dir-li que serà pare de dues criatures en comptes d'una. Però deuen haver caminat tant com nosaltres i no vull destorbar el seu descans.

Deixem tota la càrrega, les armes i el botcàmera al G-Wagon i ens treiem els uniformes. Acompanyo en Dzeko i la Ghost cap a l'Edèn. Anem molt bruts i suats. Ells es banyen primer, i jo grimpo corda amunt cap al forat del sostre.

El vent acaricia el meu cos quan arribo a l'altiplà, i em porta els sons d'una cançó que no conec. La Tau està asseguda a tocar de l'abisme, envoltada de llum, retallada contra el Sol naixent de l'horitzó llunyà. Canta distreta alguna melodia de la seva terra, i s'espanta quan nota la meva presència al darrera.

-Coi, Ona! Podries avisar!

-Ho sento, no volia interrompre't. La cançó era molt bonica.

Ella em somriu amb ulls cansats i se'm recolza al muscle.

-Fa molt que heu arribat? -pregunto.

-Estic fent la tercera guàrdia. Hem arribat amb les primeres estrelles. Com ha anat?

-Hem portat el potabilitzador i he aconseguit un nou botcàmera. I t'he portat un parell de coses que necessitaves.

-I heu tingut problemes per entrar-hi?

-Hem tingut algun enfrontament directe, però bé. Estem vius.

-Hi havia soldats?

-Sí, uns quants. La Ghost se n'ha carregat tres ella soleta.

-És un bon fitxatge, doncs.

-Això sembla. Però de vegades fa una mica de mal rotllo. Si veiessis com ha quedat el terra de la meva antiga habitació...

-Té molta sang freda. Ens calia algú així al grup.

-N'estàs segura? Fa feredat!

-Bé, i les proves?

-La Ghost no se'n sortirà sense una intervenció quirúrgica. En Dzeko està bastant fotut, i ella sembla força afectada.

-Quina putada. I que faran?

-Quan aconseguim sortir de Demèter, marxaran a la recerca d'algun neurocirurgià.

-Si és que en sortim...

-No siguis catastrofista, Tau. Potser tot va rodat i surt com ho vam planejar.

-Tracto de ser l'optimista del grup, però està clar que ja no sóc la que era.

- Ho tornaràs a ser. Ara tens molta pressió. Tot això és un terrible maldecap, però aviat acabarà. Ja ho veuràs.

La Tau es deixa caure enrera i es queda mirant el sostre de Demèter, que ja té aquell to blau-verdós dels matins d'aquest món.

-I a vosaltres com us ha anat? -li pregunto.

-Hem deixat l'Invictus ben amagat, a prop de la base meteorològica. I hem recol·lectat una mica de resina incendiària per si la necessitem per sabotejar els laboratoris.

-No us heu trobat amb cap soldat protegint la zona?

-No, només bèsties de la mida d'un mamut. No n'haviem vist mai. Ens hem amagat entre els matolls dels aiguamolls per si de cas, però no ens han atacat. Semblaven hervíbores, però més val no jugar-se-la per si fossin omnívores. Les he fotografiat per al teu documental.

-Gràcies! Quin detall!

-I he caçat la meva primera punga. També n'he fet una captura visual. No serà de gran qualitat, ja saps que el meu sistema és menys sofisticat que el teu.

-No passa res, segur que són unes imatges fantàstiques.Com t'ho has fet? Són molt ràpides! Jo mai n'he enxampat cap.

-L'hem encerclat als aiguamolls entre els tres i quan tractava de fugir l'he travessat amb la punta de la sarbatana.

-Aviam? Vull veure-la. És molt gran?

-Era una cria. Avui dinarem punga a la brasa.

La Tau em mostra una imatge per missatge telepàtic. La punga és més petita que les que es solen veure solcant les aigües, però també sembla més tendra i serà més fàcil de cuinar. Té l'aparença d'una gran mantarrai marina, com les de la Terra, però té dits als extrems del cos, com un ratpenat, i pot viure a la superfície. De vegades n'hem vist camuflades als arbres, ben arrapades als troncs, mimetitzant-se amb l'escorça. Suposem que és un amfibi, però té una mena de mugrons a sota de les brànquies, i això ens fa dubtar. Potser és un híbrid de mamífer amb peix. Ens faria falta un biòleg al grup per saber-ho amb certesa.

-I les teves proves com han anat?-em pregunta ella.

-Uf...

-Què passa? No està bé la criatura?

-Sí, sí. El que passa és que ja no és "la" criatura. Ara són "les" criatures.

-Com? Que vols dir?

-Es veu que ja estant embarassada, vaig tornar a quedar en estat.

-Però com és possible?

-Bé, ja saps com. No cal que t'expliqui com funciona el sistema de reproducció humà, no?

-Així doncs, tindràs dos fills de cop! Això és meravellós!

La Tau m'abraça amb tendresa i em posa una mà a la panxa.

-Bé, de cop no els tindré. Primer neixerà un, suposo que en Nyx. I al cap d'un temps neixerà la seva germana. És tot tan inesperat!

-Els bessons són una benedicció. Ets molt afortunada i n'has d'estar feliç de la teva sort.

-Ho sóc, sols que... si ja patia per un de sol...imagina't ara.

-Li has dit a en Píter?

-No encara. Em sabia greu despertar-lo.

-Vull veure la seva cara quan li diguis.

I riu. M'encanta quan riu. La Tau és de les poques persones en tot l'univers que em pot contagiar el seu humor, ja sigui bo o dolent.

-Bé, ara que ja sou aquí em prenc un descans. Em substitueixes?

-M'agradaria dormir una mica. Fa vint-i-quatre hores que sóc desperta i estic que caic de son.

-Està bé, despertaré a en Pòl·lux per que faci guàrdia fins que en Dzeko o tu us desperteu.

La Tau m'acompanya a la cambra. En Dzeko i la Ghost ja dormen, arraulits l'un contra l'altre. En Pòl·lux es desvetlla amb un parell de copets de la Tau, i marxa badallant cap a l'altiplà. Ella s'apropa al G-Wagon i en treu un bidó que regalima sang. A dins hi ha la punga, macerant-se amb aigua i càpsules cítriques. La observo mentre cuina el seu trofeu de caça. És una bona peça. Avui tindrem un àpat de gurmets.

M'acomodo contra en Píter, i ell, adormit, em passa un braç per sobre. Feia molt que evitava aquesta mena de situacions, pel seu bé. Però avui necessito una abraçada. Especialment la seva, malgrat que ell ni se n'adoni. Em perdo en els meus somnis, esperant que no esdevinguin malsons.

Superfetació

En Dzeko està comprovant si funciona el botcàmera que ha trobat als magatzems. Mentrestant, jo tracto de trobar informació a l'ordinador central. La Ghost m'ajuda consultant un pad de dades sobre ginecoobstetricia que ha trobat en un dels arxivadors del laboratori mèdic.  Ells estan tan sorpresos com jo. Mai havien sentit a parlar d'un cas com el meu.

De sobte la Ghost em planta el pad al davant i n'assenyala un paràgraf. El llegeixo en veu alta.

-"Superfetació: Fecundació de dos òvuls que té lloc en dos coits en períodes d'ovulació diferents. És la concepció d'un segon fetus en el curs d'un embaràs. "

-Així doncs, ja havia passat abans-diu en Dzeko.-Aleshores no t'has de preocupar de res. És quelcom natural.

No sé si això m'alleuja o no. Si abans l'embaràs era un problema, ara encara ho és més. I per altra banda tinc una mena d'emoció continguda a dins. Seré mare per partida doble. Em costa fer-me a la idea.

La Ghost ens fa llegir un altre paràgraf fent cara de preocupació.

-"Els fetus engendrats en diferents periòdes, acostumen a nèixer amb un temps de diferència l'un respecte l'altre. Hi ha casos de criatures nascudes setmanes, fins i tot mesos, després del seu germà bessó. "

Oh, Gaia! Això no m'ho esperava. Pot ser perillós per la salut, això. Com ho faré sense cap metge a prop? El cap em comença a donar voltes i la Ghost m'ajuda a seure en una cadira reclinatòria. Però en Dzeko m'agafa d'un braç i m'aixeca amb cura al cap d'uns segons.

-Hem de marxar d'aquí. A fora ja és fosc. Si hi ha cap patrulla a la vora, tornaran per passar la nit. I no sabem quants són. No ens podem quedar més estona.

-Tens raó. Anem.

Tot i que em trobo bé, em sento afeblida. Hem passat moltes hores de camí i molts moments de tensió. Tantes emocions fortes em passaran factura.

Ens carreguem els estris a l'esquena. En Dzeko i la Ghost fan torns per portar el potabilitzador d'aigua. Jo porto la resta de coses bàsiques que hem trobat, i faig surar davant meu el botcàmera, que funciona tan bé com el seu predecessor. Sortim per la porta que comunica els magatzems amb la gruta subterrània. Està tan fosc com sempre, i amb prou penes podem il·luminar més enllà dels nostres peus. No haviem previst que se'ns faria fosc, i els focus dels nostres cascs estan força descarregats. A més, amb la tempesta, no hem pogut recarregar les bateries amb llum solar.

La humitat condensada de les parets fa que es senti un degoteig constant al nostre voltant. La sortida està ben a prop, però se'ns fa llarg per la foscor. De dia, la llum de l'exterior s'escola dins la cova i sembla que sigui un camí més curt. Ara, no tenim ni una ombra que ens indiqui que hi ha claror més enllà del túnel.

La Ghost camina confiada al davant de tot. La seva blancor ens serveix de referència enmig de la negror. Al cap d'uns minuts per fi albirem els primers arbres, i més enllà, la clariana de la roca negra. En reconèixer el paratge respiro alleujada i guio els meus companys cap a les coves. Encara ens queden unes hores, però el fet d'haver enllestit la feina ens fa caminar amb ganes.

Deixem enrera el bosc i arribem als aiguamolls. No hi ha cap núvol al cel, la tempesta ha mort. La Lluna encara és alta quan passem per la zona de l'observatori. La Ghost es posa tensa de cop i apunta amb malfiança cap a l'estructura on fa temps van intentar violar-la. Roman quieta i fa una ganyota estranya, no sabria dir si somriu o apreta les dents amb ràbia. Potser està recordant com va gaudir matant a en Groff. En Dzeko s'atura per esperar-la. Ella el mira, li agafa la mà i estira d'ell per continuar endavant.

Jo m'els miro amb certa enveja. No tinc ningú que estiri de mi per tirar endavant.

I per fi, quan les primeres clarors de l'albada es perfilen a l'horitzó, veiem aparèixer els grans penya-segats on s'amaguen les coves.

 

Ecografia

És el meu torn. Durant mesos he estat esperant aquest moment. He perdut la noció del temps i no sé quant temps de gestació em queda. Però sé que el fetus deu estar molt desenvolupat doncs cada dia se'm fa més omnipresent. Puc notar els seus moviments, els seus copets de peu i els seus canvis de posició. Tinc ganes de saber el seu sexe, de saber quin article va davant el seu nom. Tant de bo en Píter fos aquí. M'agradaria compartir aquest moment amb ell. Però ara deu ser a l'altra banda de les muntanyes, amb la Tau i en Pòl·lux. Potser ja han deixat el vehicle a prop de la base meteorològica i estan de tornada cap a les coves. Espero que sigui així i que no hagin tingut problemes amb cap patrulla de l'Aliança.

En Dzeko i la Ghost han marxat del laboratori principal. M'imagino que volen estar sols una estona, després d'haver sapigut que això de la Ghost no té remei, si més no, ara per ara. Els he demanat que vagin a la sala de comunicacions i busquin alguna eina que em serveixi per gravar en temps real. Un botcàmera seria ideal, però ja me'n vaig endur un i no sé si n'hi hauràn més. Ara més que mai necessito tenir un botcàmera per deixar constància de tot el que passi el Dia D. Hem de demostrar la nostra innocència i mostrar els aberrants experiments que estan fent els "Ultrahumans" als laboratoris de la colònia. Esperem que aquest bot em duri més que els anteriors. El primer me'l va sostreure la Inger i el va destruir mentre jo estava inconscient per culpa de la seva Toboe. El segon, el va destrossar a cops una bèstia monstruosa que intentava matar-me. Potser aquest tampoc sobrevisqui. Potser nosaltres no sobrevisquem. 

Em trec l'uniforme i em quedo en roba interior per facilitar-li la feina a la màquina. Miro a dins els prestatges del despatx mèdic. Ha d'haver-hi algun pot de vaselina o d'alguna altra substància semblant per aquesta mena d'exàmens. Trobo una cosa que sembla gelatina, tot i que no sé ben bé què és, i me l'aplico a sobre del ventre. Està fred, i la sensació és una mica desagradable. Em fico dins la cabina de diagnòstic, m'estiro a la superfície flonja i activo el programa d'ecografiar des del panell interior. Tanco la mampara a poc a poc i premo el botó d'inici.  

Les ones sonores d'alta freqüència reboten contra el meu cos. No noto res, però suposo que les primeres dades ja deuen estar apareixent a la pantalla exterior. Reviso les opcions del panell de comandament i veig que hi ha la possibilitat d'activar el so. Selecciono la opció i a l'instant sento el meu propi cor, bategant amb força, i un batec més suau, que va a un ritme estrany, com arrítmic. Això em deixa sobtada, però mai havia escoltat el cor d'un nadó, així que no sé si és normal o no. Em quedo una estona allà dins, comunicant-me amb la meva criatura en silenci, a través de carícies a la meva panxa. 

Veig aparèixer els meus companys al fons de la sala. Obro la cabina i m'aixeco amb dificultat. M'apropo al monitor per mirar les imatges de l'ecografia. Al principi no entenc gaire el que estic veient. Veig quatre braços. O són quatre cames? I les constants vitals estan per duplicat. Em comencen a tremolar les cames. Tinc una criatura deforme a dins meu? Que és això que he engendrat? Per que no vaig avortar quan era a temps de fer-ho? Un munt d'idees terribles em passen pel cap. Em recolzo a sobre del monitor. Em sento afeblida i marejada, i l'angoixa no para de crèixer. Aleshores m'adono que hi ha un informe detallat a sota de cada imatge. Els llegeixo amb els ulls emboirats. 

" Setmana 36 de gestació. Signes vitals de la criatura 1: estables. Sexe: Varó. Signes vitals de la criatura 2: estables. Sexe: Femella. "

Torno a llegir aquelles dades amb els ulls esbatanats, sense poder creure'm el que acabo de veure. Criatura 1? Criatura 2? Tinc dues criatures a dins!!!??? 

Però com pot ser? A les ecografies que em vaig fer al principi de l'embaràs, només hi havia un fetus! Això ha de ser quelcom antinatural. Una mutació. Una desviació. No és possible, no ho és a la raça humana. O si? Necessito informació al respecte. He d'entrar als arxius mèdics i consultar si hi ha més casos d'aquesta mena. Espero que l'ordinador central dels laboratoris encara estigui operatiu. 

Localització de la I.A.

La base està totalment buida. Els soldats que s'hi havien instal·lat deuen estar patrullant la zona. I tres d'ells ja no són cap problema.  Ens movem per les habitacions amb cautela, però sense por de ser sorpresos, doncs ja fa estona que hem comprovat cada racó de la base.

Fa poc ens vam quedar sense aigua potable i hem estat bebent directament del rierol que travessa l'Edén. No sabem si això afectarà al nostre organisme a la llarga, així que ens endurem un potabilitzador elèctric per si de cas. Pesa molt i l'haurem de carregar a pes, però si continuem vivint a les coves (si sobrevivim a la misió) ens serà de molta utilitat. Triem algunes coses que no vam pensar a agafar quan vam fugir. Com coberts (mai havia trobat tant a faltar una forquilla!) i un parell de copes menstruals (per la Tau i la Ghost, ja que a mi de moment no em cal). 

La Ghost sembla tenir pressa per arribar als laboratoris. Deixem les coses a l'entrada de la gruta subterrània que connecta el bosc amb els magatzems, i tornem cap a l'interior de la base. Accedim als laboratoris amb molta facilitat, no han canviat els codis i piratejar el panell no és tan difícil un cop li agafes el truc. 

Un cop a dins, anem per feina. En Dzeko ajuda a la seva companya a acomodar-se a la cabina de diagnòstic, mentre activo el programa d'escaneig cerebral i craneal. La Ghost sap que és la seva única esperança. Si tot va bé, la màquina ens dirà la posició exacta de la placa intrusa. Si la Intel·ligència Artificial que li han implantat està a prop de la medula espinal o del cervell, no hi podrem fer res. No ens podem arriscar a extreure-li a la força, la podriem matar o deixar-la tetraplègica. Si no podem desactivar la I.A., és possible que a la Ghost li quedi molt poc temps de vida. El sistema d'autodestrucció deu tenir un compte enrera, o potser el poden executar des de la Terra. I el que més em preocupa, malgrat tot, és que continui endavant amb el seu objectiu. Trobar i eliminar la Venus, per arrencar-li la seva pila cortical. Per esborrar la Venus de la meva vida, tot i que ja no sé ni si significa quelcom per a mi. 

L'escàner s'engega de cop i comença a il·luminar amb una llum molt potent cada centímetre del cap de la Ghost. Els seus cabells blancs fan reflexos iridescents contra les mampares de protecció de la cabina. Sembla un espectre, tan pàl·lida, amb els ulls tancats i els llavis entreoberts. En Dzeko la observa intranquil, amb les mans recolzades contra la superfície transparent, seguint el raig de llum amb la mirada inquieta. 

La pantalla de diagnòstic fa unes pampallugues i comencen a aparèixer les primeres dades de l'exàmen. La veu robòtica de l'aparell les va dictant:

 "Activitat cerebral normal, estructura craneal normal. Ciber-cervell en perfecte estat. Cos estrany fusionat amb les vertebres Atles i Axis, connectat al cervell a través del forat raquidi. "

La Ghost obre els ulls i ens mira. La seva expressió és de por i de consternació. En Dzeko es porta les mans al cap i fa un crit de ràbia, de pura impotència. No som entesos d'anatomia humana, però sabem què significa allò. La placa està connectada al cervell des de les vertebres cervicals, i travessa un punt molt delicat. No podrem extreure-la. Si hagués estat a la superfície del crani, o sota la pell del coll, sense estar en contacte directe amb la columna vertebral, podriem haver-ho intentat. Però qui va fer-li aquesta putada a la Ghost devia ser un metge professional. Qui va pagar la operació devia estar molt interessat en que la Ghost mai es pogués desfer de la seva influència sense passar pel mateix quiròfan. 

La Ghost surt de la cabina a poc a poc, i m'adono que tota ella és frustració. Al principi, era tan inexpressiva! I amb les sessions de memòria amb en Dzeko, i els intents de hackeig d'en Júpiter, ha aconseguit relacionar-se amb normalitat amb la resta, a excepció de la parla. És com la Inger, però a diferència d'ella, la Ghost no ha triat mantenir-se en silenci per sempre. Li ho han imposat. 

En Dzeko agafa la Ghost per la barbeta i la fa aixecar la mirada fins que els seus ulls es creuen.

-Quan tot això acabi buscarem un neurocirurgià. Em sents? No t'has d'amoinar per res. Ens en sortirem. 

Assassina

Arrosseguem el soldat mort cap al canyissar, no fos cas que el trobés algun company seu. En Dzeko ha renyat a la Ghost. Voliem immobilitzar l'enemic, no matar-lo. Ella fa cara de no comprendre la raó dels seus renecs. Li ha salvat la vida, i ell la reny per matar aquell tio que li anava a disparar. 

Entenc  les objeccions d'en Dzeko, però ara mateix li estic molt agraïda a la Ghost. Si el soldat hagués arribat a disparar, en Dzeko seria mort, i estariem envoltades de soldats disparant-nos. 

Això de causar baixes humanes és molt dur. El problema és que sabem que en algun moment hem tingut contacte amb aquestes persones. Alguna vegada ens els haurem creuat dins la colònia, ja sigui quan feien la ronda, o quan hi havia un esdeveniment social dins la Casa de Demèter. Voliem estalviar-nos aquesta mena de morts. No calia matar aquest soldat, i la Ghost podria haver-lo estabornit en comptes de travessar-lo de banda a banda. És això el que ens preocupa d'ella. Mata sense compasió, sense ni immutar-se. Fins i tot sembla que li agradi. Quan va matar aquell home, ni parpellejava. Ni ulls humits, ni rostre fastiguejat, ni mirada esporuguida. Com si fos una màquina programada per matar i no es qüestionés l'assumpte ètic i moral del fet d'assassinar.

Ens netejem el fang al riu, i ens posem els cascs per si de cas. El casc de la Ghost té un sistema de visió d'ull d'insecte. Se'l sol anomenar "Wasp's Eye" (ull de vespa), tot i que  està inspirat en els ulls compostos de les formigues. Serveix principalment per detectar canvis en la llum, moviments imperceptibles per l'ull humà, alteracions en la densitat de l'aire (això és molt útil per quan hi ha gasos invisibles), i radiacions de tota mena. Creiem que poden haver-hi trampes o detectors amagats a la base, i l'única que ho pot comprovar és la Ghost, per que el casc està dissenyat per ajustar-se al seu cap. 

Avancem ajupits cap a l'entrada de la base. No sembla haver-hi moviment. La Ghost va davant, escanejant amb la visera de vespa tota l'estructura del complex científic. Assenyala un punt concret. Ha detectat un corrent d'aire fred escolant-se per una finestra oberta. 

-"Allò és la meva antiga habitació."-Dic.-" Està a la primera planta i no hi ha forma d'arribar-hi sense cap escala."

-"Ha d'haver-hi alguna forma. Enfila't a sobre meu. I que la Ghost s'enfili als teus muscles i t'ajudi a pujar. Jo esperaré aquí a que m'obriu la porta principal o em llenceu alguna corda. "

Fem el que ha suggerit en Dzeko. Ell suporta estoicament tot el nostre pes, recolzant les seves mans a la paret de la base, per descarregar una mica la pressió de les seves espatlles. Grimpo pel seu cos com si fos una enxaneta, i un cop dempeus, i recolzant les meves mans contra la paret, imitant en Dzeko, sento com la Ghost comença a grimpar la nostra precària columna i es posa dreta sobre els meus muscles. Em tremolen les cames de suportar el seu pes, especialment quan agafa impuls per saltar cap a la finestra oberta.

Tot seguit sentim un xiscle, un cop sord, i un terrabastall d'alguna cosa trencant-se en mil bocins. 

-" Que collons està passant allà dalt?! " -em crida en Dzeko telepàticament.

-"La teva amigueta s'està muntant una festa".

Al cap d'uns segons veig la Ghost mig abocant-se per la finestra, amb un braç estirat cap a mi. Li agafo l'avantbraç amb totes les meves forces i estira de mi cap amunt, fins que puc agafar-me a la lleixa de la finestra i entrar a dins l'habitació pel meu propi peu. 

Només trepitjar terra, m'adono que està més relliscós del que recordava. Miro al meu voltant amb la boca oberta i el cor encongit. El que veig és una escabetxina com no n'havia vist mai. Una catifa de sang s'estén per tota la cambra, rajant a borbolls dels colls degollats de dues dones soldat que devien estar dormint ( o fent altres coses ) al llit. Una d'elles encara té espasmes post-mortem. M'angunieixa la sola visió del seu cos tremolós, però sé que ja no és viva, que els moviments són causats per constraccions musculars. M'apropo a les soldats amb por de descobrir-hi a la Bintou. Respiro alleujada. No és cap d'elles.

-"Per que les has matat? No calia!"-li xiuxiuejo amb to emprenyat. 

Ella em respon amb el seu silenci i amb aquell posat impertorbable de sempre. M'angoixa la seva sang freda. Tinc ganes d'abofetejar-la per ser com és, per matar com a primera opció, sense buscar més alternatives, i per fer-ho d'una forma tan inhumana. Per la seva manca de respecte per la vida dels demés. Com la hem pogut acceptar al nostre grup? És un monstre! Però... I si tot això és producte del seu adoctrinament ciber-cerebral? I si la seva IA la obliga a actuar d'aquesta manera? Aleshores, ens hauria d'haver assassinat també a nosaltres, no? Mata a voluntat? O està programada per fer-ho? 

Sento la veu telepàtica d'en Dzeko.

-"Afanyeu-vos!"

Busco alguna cosa que pugui servir per ajudar a en Dzeko a pujar on som. Obro els armaris de bat a bat i en llenço el contingut a terra. Uniformes nous de dona soldat, i llençols de l'Aliança. Tot queda amarat de sang en un instant, mentre regiro les bosses de les mortes i els calaixos de les tauletes de nit. Res de res. I els llençols no són prou resistents per aguantar el pes d'una persona. Aleshores recordo que el llit no està fixat a terra. Té una estructura prou gran i sòlida com per poder grimpar-hi, si està recolzat en vertical contra una paret. 

Faig senyes a la Ghost per que m'ajudi a treure el matalàs de sobre. Mentre el deixem a terra, recordo els bons moments que havia passat en aquell llit, quan encara gaudia de la companyia íntima d'en Júpiter. Em trec els records del cap amb un suspir, i arrossego l'estructura del llit cap a la finestra. La Ghost m'ajuda a enlairar-la. 

-"Aparta't de sota la finestra, Dzeko!"

I deixem caure el somier daltabaix. Hem fet prou soroll com per que algú sospiti que n'està passant alguna aquí dins, però no ve ningú. Potser aquelles dones acostumaven a fer soroll a l'habitació i ja ningú s'hi amoinava. 

-"Encara no hi arribo"-Diu ell. 

Treiem mig cos per la finestra i estenem els braços per intentar agafar-lo. En Dzeko fa un salt cap a nosaltres i l'engrapem per l'uniforme i pels braços. Estirem amb totes les nostres forces i l'arrosseguem habitació endins. Quan veu el que ha fet la Ghost, la mira astorat.

Ella s'arronsa d'espatlles i li dedica una mirada innocent. Ell se li apropa i li neteja amb les mans la sang que li esquitxa la cara.

-No tens remei...-Xiuxiueja. I li fa un petó al front, com qui perdona una malifeta a un infant.