dissabte, 22 de desembre del 2012

Necròpoli

El primer dels missatges que vaig rebre el darrer cop que em vaig connectar a Extranet, mentre estava a la boira verda, era de la meva cosina petita, la Nèbula.

- "Ona, no hi ha manera de contactar amb tu! No sé si ho saps, però l'Andròmeda es casa! Esperem que puguis venir a la celebració. L'Andra  i el seu promès han decidit organitzar la cerimònia dins una nau orbital d'aquelles que tenen vistes cap a la Lluna i cap a la Terra. Serà tan romàntic!!! I el viatge de noces serà un creuer turístic pel Sistema Solar, des de Venus fins a Saturn. Quina enveja em fan! Bé, t'explico el que he anat fent respecte l'assumpte que ens ocupa.
Això que veus a la imatge que he adjuntat és l'entrada al panteó de la familia de l'Alba, a la Necròpoli Lleidatana. És una meravella de lloc! Tant de bo hi pugués viure! "


La imatge mostra un soterrani llòbrec i humit, amb creus esculpides a les parets i espelmes hologràfiques a terra. La porta del panteó té una altra creu, cosa que em sorprén, doncs tenia entés que l'amiga de la meva avantpassada era atea, com ella. Suposo que qui va fer construir el panteó no ho era. El missatge continua.

"Gràcies a en Jan vam poder accedir al panteó familiar. Vam haver d'anar al Registre Civil per aconseguir la documentació i els permisos pertinents. No vegis quin mareig de papers i quins merders per demostrar que la tomba pertany a la seva rebesàvia. Bé, el cas és que tenen allò vigiladíssim per evitar les profanacions, però alhora està totalment descuidat. Fa molta pena. Més que un cementiri semblen les catacumbes de la ciutat. Pel que sé, abans era a l'aire lliure, però amb els anys va acabar al subsòl. Així que deu fer mig segle que no hi entra la llum del sol. I es nota molt, feia una pudor a fongs i a mort! Però només que s'instal·lés un bon sistema de ventilació, seria un espai perfecte per fer-hi un Club Necrogòtic.


No et vull donar falses esperances. No hem pogut accedir a la tomba de l'Alba. El seu nínxol té una pantalla antiga en força bon estat, amb imatges de la seva vida, dades interessants i anècdotes que hi han anat afegint els que la coneixien, però el panell on s'ha de teclejar el codi per obrir el taüt està molt malmès per la humitat i el temps. A més, no sabem quina és la combinació numèrica. En Jan diu que podriem reventar la tapa del nínxol i prou, però hi ha guàrdies al passadís i ens sentirien. No sabem que fer. Tu tens alguna idea de quin pot ser el codi d'accés?
Bé, no t'entretinc més. Espero que estiguis bé. Cuida't i gaudeix!"


Em temo que en Jan té raó. No hi ha manera de saber el codi avui dia. Haurien de figurar als documents de manteniment de la tomba, però ja ho deuen haver comprovat. I si el panell està tan malmès com diu, l'única solució serà fer el que proposa en Jan. Però no vull que es fiquin en un embolic. Si els acusen de profanadors de tombes, els hi pot caure una bona temporada a la presó. Dins els cementiris hi ha cadàvers enterrats amb joies i tota mena de coses de valor, que segurament són més valuoses pel fet de ser antiguitats... Hi ha una autèntica fortuna a sota terra. I això és molt temptador. Per això els cementiris són llocs tan protegits que ni tan sols es poden visitar sense permisos especials. Si la gent continués fent enterraments, potser la cosa seria diferent. Però ja fa molt temps que les persones prefereixen ser incinerades o reciclades.

M'agradaria connectar-me i aconsellar a la Nèbula que no faci cap bestiesa, però d'aquest missatge ja fa temps i potser ja l'ha fet. Ara estic amoinada per ella i no tinc forma de saber si està bé.  Per altra banda estic contenta. Han avançat molt en la investigació del que va passar amb la nostra rebesàvia. Tant de bo estigués allà. Amb la meva acreditació de reportera podria accedir a la tomba directament. És un avantatge de la meva professió. 

Quan llegeixo el missatge de la Nèbula sento una gran enyorança envers la meva terra i la meva familia. La notícia de la unió civil de la meva altra cosina em fa molt feliç, i alhora em sento desgraciada per que no sé si arribaré viva a l'esdeveniment. Estic angoixada i la nostàlgia només fa que revifar el meu síndrome d'Ulises.

2 comentaris:

  1. No puc seguir el ritme dels capítols!! ets una màquina! ;)

    Quin iuiu entrar en una necròpoli del segle XXI, molen més les de l'edat mitjana! hehe! Petonets i no deixis mai d'escriure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! La veritat és que estic molt motivada amb l'Ona, tant de bo continui tenint sempre aquesta inspiració i imaginació que tinc darrerament. :) Molts petonets, Alba!

      Elimina