Present

No puc enamorar-me'n, per més que ho intenti. Els sentiments no es poden forçar, no es pot triar a qui s'estima i a qui no. Ell ho sap, i malgrat tot, segueix al meu costat. Jo en tinc una dependència física insana. Fer l'amor amb ell ha esdevingut una necessitat vital. Hi estic enganxada, i encara que en sóc conscient, no faig res per aturar l'adicció. El sexe amb en Píter és com una droga. I el dia que no rebo la meva dosi, em sento com buida.

En Pòl·lux sovint ens deixa sols. Em sap greu per ell, ja que la Inger mai es queda prou temps com per que puguin gaudir l'un de l'altre. Mai parla de la seva relació. És com si no hi hagués res entre ells, tot i que es veu de lluny que hi ha quelcom. Només s'abraçen, mai es besen. En Píter diu que no volen patir, i per això congelen allò que senten i no deixen fluir els sentiments. Trobo que van errats i que haurien d'aprofitar el poc temps que es veuen.

Amb en Pòl·lux m'hi avinc molt bé, i ens passem hores i hores xerrant sobre la nostra terra. És agradable poder parlar amb algú en la meva llengua. Portava tant temps parlant només en anglès que gairebé em sentia estranya quan vaig tornar a emprar el català. Ell és d'una vila anomenada Sentmenat. Em va sobtar la casualitat, ja que la meva avantpassada hi havia viscut.  Sovint hi penso. Haurà trobat ja la Nèbula la càpsula del temps? No puc connectar-me a la xarxa per enviar-li un missatge, ens localitzarien per satèl·lit. El proper cop que vegi a la Inger li donaré les dades de connexió de la meva familia per que contacti amb ells de part meva. Deuen estar amoinats.

Cada matí ens entrenem tots tres. En Pòl·lux m'ha ensenyat a comunicar-me amb gestos, tal com ho fan els militars de l'Aliança. També m'ha ensenyat algunes coses del llenguatge de signes, perque pugui parlar amb la Inger a la seva manera. Però el més útil que he aprés, és a lluitar. Creiem que algun dia ens trobaran, i hem d'estar preparats. L'important és sobreviure, així que tenim unes quantes vies de fugida des de la base. Hi hem deixat provisions i farmacioles, per si de cas.

En Pòl·lux és implacable amb mi. Diu que en Píter és el cervell, ell el cos i jo la veu. I que la veu és més important que tot plegat, que és la única que no pot fallar en la misió que portem a terme. Així que em fa còrrer mig matí per la vall, a contravent, amb l'estomac buit i deshidratada. Al principi no aguantava els entrenaments. Tot i haver-me preparat i haver passat les proves físiques de la Fundació Alfa Humanis, no estava en forma. El sedentarisme a la colònia m'havia fet perdre agilitat i força. El vaig arribar a odiar, sobretot quan em va fer escalar una paret vertical de nit. Quan vaig mirar avall, ell ja no hi era, estava grimpant la paret sense corda, i en pocs minuts ja estava a dalt i desapareixia. Estava sola i per tornar havia de pujar sí o sí, ja que haviem baixat allà fent ràpel i no hi havia cap més sortida. Va ser tota una experiència, i li vaig haver de donar la raó a en Pòl·lux (després d'escridassar-lo a la tornada). M'havia enfortit, tant físicament com mentalment.

Li estic molt agraïda. I ara ja no cal que em digui el que he de fer. Cada dia surto a còrrer, faig escalada, o practico els moviments d'autodefensa, evasió i atac. I m'ho passo bé. Quan corro i quan escalo em trobo a mi mateixa. Tinc una estona per pensar en les meves coses i em va bé estar sola, en silenci, enmig de la natura salvatge. Quan practico la lluita ho faig acompanyada d'en Píter. Sempre acabem deixant l'entrenament a mitges, i acabem embolicats en una altra mena de combat cos a cos, molt més divertit i excitant.

Em sento viva, lliure i feliç. Només m'amoinen dues coses: Tornar a la Terra i trobar la Venus abans que sigui massa tard. On es deu haver amagat? Crec que ja no és per amor que la vull cercar, sino per intriga. Està involucrada en algun afer secret de l'Aliança i la Fundació. Hi ha un projecte que porta el seu nom. M'obsessiona saber qui és. Amb la distància i amb el temps, es van esborrant de ma ment els detalls que me la feien recordar com algú especial. I tot i que de tant en tant em torna la seva imatge al cap, em costa assignar-li unes faccions, una olor, una veu. És un record llunyà. Un amor platònic que mai no serà més que això. I en realitat és el millor que em pot passar, oblidar i deixar que sigui una ombra  del passat.

Ara només vull viure el present. I el meu present d'ara mateix m'espera preparat per un nou combat, amb la suor regalimant-li pel tors, mirant-me encuriosit. Ell encara no entén la meva necessitat d'escriure el que estem vivint i creu que és un risc. Algun dia ho entendrà. Aquestes lletres seràn la nostra immortalitat.