dimecres, 25 de juliol del 2012

La boira verda

La nit que vaig escapolir-me de la colònia ha quedat gravada a foc a la meva memòria. Recordo haver-me sentit més viva que mai, treient el cap per la finestra del vehicle per sentir el vent humit a la cara. El conductor del vehicle s'endinsava entre les muntanyes sense seguir cap camí marcat, i la seva acompanyant es mantenia en alerta, atenta a qualsevol detall que suposés un perill. El silenci regnà gairebé tot el trajecte, negant-me així les respostes que desitjava obtenir.

Al cap d'un parell d'hores, la Inger i en Pòl·lux intercanviaren els papers. Em vaig oferir voluntària per fer la tasca d'observadora, tal com havia fet la Inger. Però encara no confiaven en les meves capacitats. Malgrat els constants sotracs i les frenades sobtades, em vaig acabar adormint al seient de darrera. Quan em vaig despertar, el cel ja clarejava, i el vehicle estava reduint marxes. Vaig incorporar-me just en el moment que ens aturavem.

Entre badall i badall, la Inger, que tornava a seure al lloc del copilot, em va indicar que sortís. En Pòl·lux va descarregar les capses de provisions a terra, i la Inger va agafar els comandaments i va aparcar el vehicle de cul, dins d'una petita cova excavada a la roca.
-Posa't el casc i la màscara antigas i no te'ls treguis fins que en Pol t'ho digui- m'ordenà  la veu telepàtica de la noia muda.

Vaig pensar que podria ser més agradable amb mi, però començava a copsar que aquella era la seva personalitat, i fer amics no estava en els seus plans. Era una supervivent amb doble cara, a nosaltres ens mostrava l'autèntica, la compromesa amb una causa que jo encara desconeixia, i amb els membres de l'Aliança feia un paper ben diferent.
Mentre m'assegurava del correcte funcionament de la màscara, la Inger va treure una petita moto híbrida monoplaça del mateix forat on havia amagat el vehicle militar.
-No vens amb nosaltres? -li vaig preguntar, sorpresa.
-Jo he de tornar a la colònia. No puc desaparèixer, sóc l'única font d'informació que teniu. -respongué ella amb recança, mirant amb neguit cap a l'home.
Va arrencar l'híbrid de dues rodes i propulsors d'aire, i abans d'apretar l'accelerador, es va deixar abraçar per en Pòl·lux.
-Ves amb compte.-Li va dir aquest.

Es van mirar durant un llarg minut, doncs devien estar parlant telepàticament. Després, ella va desaparèixer sobrevolant-nos cel enllà. En Pòl·lux em parlà amb to de veu imperatiu.
-No et separis de mi en cap moment. Si has de comunicar-te amb mi, fes-ho per missatges telepàtics. No facis cap moviment pel teu compte ni cap soroll de cap mena. Anirem agafats de la mà tot el camí. Jo portaré gairebé tot el pes a l'esquena, tu carregaràs la capsa més lleugera a la mà lliure. Cap pregunta?

-Ara que ho dius, Pol...
-No, la mena de preguntes que vols fer guarda-les per quan arribem. Ara només t'has de preocupar per arribar-hi d'una sola peça.
-Que vols dir? -vaig exclamar esgarrifada.
-Hem de travessar la boira verda. No són ni 3 kilometres, però és possible que ens hi estem més d'una hora.
-Perque no podem fer soroll?
-A la boira hi viuen coses. Coses que no tenen forma ni nom, que neixen a la boira i s'escampen dins del teu cos...i no coneixen la mort. Només desperten quan el silenci es trenca. Hem de caminar a poc a poc. Estàs preparada?

Aquella explicació m'havia deixat glaçada de por.
-No ho estic, però suposo que ja no puc fer-me enrera. I si ens perdem?
-Impossible, tinc activat un GPS amb la ruta configurada.

En Pòl·lux m'atansà la capsa que havia de dur. Tot i ser la més lleugera, per a mi continuava sent molt feixuga.
-Em temo que no estic en molt bona forma. -Em vaig excusar.
-D'això ja ens encarregarem més endavant. -Em picà l'ullet.-Au, en marxa.
M'agafà de la mà  amb suavitat i xiuxiuejà un missatge telepàtic.
-Tranquila. Si ens mantenim units, ho aconseguirem.

I després de baixar per una petita tartera de rocs punxeguts, ens vam endinsar a la boira verda, espesa i pudenta. Quan m'espantava, li apretava la mà amb força, i ell abaixava el ritme. El camí era invisible, i l'únic que m'assegurava que en Pòl·lux seguia al meu cantó era la calidesa de la seva mà dins la meva. La boira no s'acabava mai i jo cada cop estava més terroritzada. Em semblava estar vivint un malson, i de fet, recordava amb nitidesa els darrers malsons que havia tingut. A tots ells caminava perduda per la boira verda.
Em sentia a punt de desmaiar-me. El braç amb el que carregava la capsa m'estava a punt de trair, les forces em fugien i em tremolaven les cames. Notava com m'estava envaint el pànic i l'ansietat i l'angoixa m'oprimien el pit. Em costava respirar, i la boira continuava envoltant-me, cegant-me, ofegant els meus sentits entumits. Tenia ganes de cridar, de sortir corrents, de plorar i deixar-me caure. Tenia ganes de rendir-me a l'inevitable mort que ens esperava.

-Una mica més, Ona. Confia en mi. Estem a punt d'arribar. Sigues forta!

La veu del meu company em va tornar a la realitat. Vaig sentir que m'agafava la mà amb més força i em va contagiar la seva seguretat. Uns minuts després, vam començar l'ascenció per l'altra cara d'aquella vall, i la boira es va anar fonent a poc a poc, fins que vam sortir d'ella i la vam deixar enrera. En Pòl·lux es va treure el casc i la màscara i el vaig imitar.  Al cim de la carena, el Sol ens va besar els rostres i ens vam somriure, triomfals. El vent xiulava amb violència i els cabells m'assotaven la cara. A sota nostre s'estenia una vall immensa plena de llum, i enmig d'ella, sobresortia la cúpula d'una estructura semiamagada per la vegetació. En Pòl·lux em va tornar a agafar de la mà, amb gest protector.

-Benvinguda a la Vall del Vent, Ona.

2 comentaris:

  1. Uns capítols molt bons! Friso per llegir la continuació!!! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies.^^ Ara ja ha començat l'aventura de debò. I venen uns capítols d'allò més especials. :)

      Elimina