diumenge, 29 de juliol de 2012

Carpe Diem

Després de dutxar-me, em vaig posar una bata negra que hi havia a l'armari. M'anava curta, però almenys estava més neta que el meu uniforme. Em vaig estirar al llit i vaig adormir-me. Quan em vaig despertar, havien passat moltes hores i el Sol es fonia amb la línia de l'horitzó. A través dels vidres de les finestres s'albiraven les primeres estrelles, i el vent feia volar fulles i pols per tota la vall. Vaig menjar-me les barretes energètiques que em quedaven. Em sentia cansada tot i haver dormit tant. Vaig sortir de la cambra una mica desorientada. Encara no havia paït tot allò. I encara no tenia les meves respostes.

Vaig trobar en Píter assegut davant un panell de control. Al cap hi duia enganxats una mena de pedaços semblants als elèctrodes que s'aplicaven durant els electrocardiogrames. D'aquells pedaços sortien cables que anaven a parar a la torre de l'ordinador que estava fent servir. Ho recordo com si fos ahir, per que em va sobtar la imatge. Duia una samarreta de tirants blancs, que contrastava molt amb la seva pell bruna. A les espatlles tenia unes marques que sobresortien de la carn. Semblaven cicatrius, però formaven una mena de dibuixos. Havia vist escarificacions, però mai tan grans com aquella. Em vaig apropar a ell per darrera i li vaig resseguir el contorn amb un dit, encuriosida per aquell tacte inusual. En Píter va aixecar-se de cop de la cadira, sorprés per no haver notat la meva presència.

-Quin ensurt, Ona!

Vaig esperar que es tregués els elèctrodes del cap. Aleshores m'acompanyà a la sala comuna, que era un lloc força acollidor, amb sofàs i barra de bar. Vam seure cara a cara a la barra de bar, i em va servir una beguda de color indefinit.
-L'he destil·lat jo, tasta-ho. T'agradarà.
-L'alcohol està prohibit a la colònia, Píter.
-No estem a la colònia, Ona. Som lliures! Deixa enrera les normes i els prejudicis. Aquí pots fer el que vulguis.

Vaig aixecar la copa i m'ho vaig empassar d'un glop. El líquid em va cremar la llengua i la gola.
-Que coi és aquesta substància? -vaig dir quan per fi vaig recuperar la sensibilitat a la boca.

En Píter reia amb la meva reacció.
-És aiguardent de baies insectívores. Creixen prop d'aquí. Els científics d'aquesta base van descobrir que les baies no eren nocives, i que a més eren molt proteíques gràcies a la seva dieta d'insectes. Un cop entren, els bitxos ja no poden sortir d'elles i passen per un procés de maceració a l'interior dels fruits. Curiós, oi?
-Més aviat repulsiu...i abrasiu.

En Píter em va servir un altre got.
-Em vols entrevistar ara?
-M'encantaria, però el meu botcàmera ha desaparegut misteriosament. M'agradaria poder comptar amb alguna eina audiovisual per gravar la nostra conversa.
-Pots memoritzar-ho tot, si vols. El botcàmera és un risc que no estem disposats a còrrer. No sé si ho saps, però algú havia manipulat el bot i li havia col·locat una balisa de seguiment. És possible que també tingués connectat un sistema d'enviament d'imatges per control remot. La Inger va fer bé de destruir-lo quan èreu als túnels de la colònia. Suposo que va aprofitar quan et va deixar inconscient amb la Toboe. Té sang freda, aquesta noia. No crec que jo t'hagués pogut disparar.
-Doncs en comptes d'emprar la violència, m'ho podria haver demanat. Jo mateixa li hagués donat el botcam. He passat la pitjor migranya de la meva vida.

Vaig recordar la vegada que en Pavlichenko s'havia descarregat dades del meu botcàmera sense demanar-me permís. Devia ser aleshores quan va inserir la balisa. Quin interés tenia a seguir-me el rastre? Fins ara no havia fet res que semblés sospitós a ulls de l'Aliança ni de la Fundació, així que no entenia la raó de voler-me controlar.

-La Inger no confia en tu. Has d'entendre que està en una posició molt delicada. Només et va ajudar perque jo li vaig demanar. -En Píter va fer una pausa per beure del seu got.- I perque la Venus li va parlar de tu. No sé res d'ella, només sé que la Inger i la Venus eren amigues. La biòloga està desapareguda. I la Inger està preocupada.
-Li va parlar de mi? Que li va dir?-vaig fer esperançada.
-Això no m'ho va dir. La Inger és molt reservada, com hauràs pogut comprovar per tu mateixa.
-Sí, és dona de poques paraules.
-Això segur!-va riure en Píter. Vaig fer-me un apunt mental de no dir mai això davant d'ella, que com a sordmuda podria sentir-se ofesa.

L'alcohol em començava a fer efecte. Ja no tenia tan clares les preguntes que li volia fer, i en canvi, tenia molt clar el que em venia de gust fer.
El somriure d'en Píter era contagiós. Bebia del seu got a poc a poc, mirant-me als ulls, temptador.  Em venien ganes de tornar a tastar els seus llavis.

Sentia la veu de la Tau dient-me: " Viu el moment, gaudeix la vida! Carpe Diem!" I la veu de ma consciència em deia just el contrari: "Tingues seny. Autocontrol. No facis res del que puguis penedir-te. "

En Píter es va aixecar del seu seient i es va deixar caure al sofà. El vaig observar des de la barra, i em vaig adonar que tenia els ulls clavats en el meu entrecuix. No duia roba interior sota la bata, doncs no n'havia trobat als calaixos. Segurament havia estat cosa d'ell. Al cap i a la fi, era ell qui m'havia preparat l'habitació. La situació em va excitar.

"Fa molt que no em deixo estimar."  Vaig pensar.

I em vaig apropar a poc a poc al meu amic, emboirada  per l'alcohol, fins deixar-me caure al seu cantó. Ell no va esperar cap senyal. Com si ja sapigués el que jo desitjava, s'em llençà a sobre, afamat, assedegat de mi. I aleshores, entre petons i carícies, vaig descobrir una nova Ona, que ja no reprimia els impulsos, que gaudia i es deixava gaudir.  I per un instant vaig pensar en la Venus, i em vaig sentir estranya. Però el rostre d'en Píter, que mai m'havia agradat especialment, ara em feia bullir la sang de desig.

Em va obrir la bata d'una estrebada, sense aturar-se a descordar els botons, que van saltar pels aires. I en comptes d'anar per feina em va observar uns segons, admirant el cos que tant temps havia desitjat veure nu davant d'ell. Aleshores es va treure la poca roba que duia, i jo també vaig admirar el seu cos, prim i ben fet, amb aquella pell tan bruna i suau. Ens vam abraçar, ensumant-nos. La seva olor de mascle m'encenia encara més.
Ens vam recòrrer els cossos amb els dits i les llengües, menjant-nos sencers,  descobrint cada centímetre de les nostres pells, acariciant-nos amb dolçor i enredant-nos en un sol cos. Estava damunt meu i li acariciava l'escarificació de l'esquena amb les mans, mentre ell em mossegava un mugró, ara l'altre, amb delicadesa, i a voltes, amb excessiva passió, com qui no ha fet l'amor en anys i es deslliura a un sexe salvatge i frenètic. Poc a poc va anar baixant pel meu cos amb la seva llengua, fent cercles i dibuixos de saliva a la meva pell. Tenia tota la sang concentrada entre les cames, i el sexe em bategava, impacient. Quan per fi va arribar allà on jo desitjava sentir-lo, es va aturar, per fer-me patir una mica. Em pensava que embogiria si em deixava així. Amb gest suplicant li vaig agafar dels cabells amb suavitat per apropar-lo al meu sexe. Aleshores , lentament, em va besar els llavis, uns llavis que estaven massa humits i que demanaven a crits una penetració.
No em va fer esperar més. I quan va ser dins meu, res del món ja no m'importava més que sentir a prop el seu alé. Ofegava els gemecs contra el seu coll. Ell no feia gaire soroll, però sols la seva respiració ja em posava prou calenta. Es movia a la perfecció, a un ritme que em feia perdre els sentits. Les nostres suors es barrejaven, i les nostres mans i llengües no s'estaven quietes, cercant qualsevol racó erògen que restés per conquerir. Aviat vam arribar al clímax, a l'uníson, com si haguessim assajat aquella coreografia abans i sapiguessim que l'haviem d'acabar plegats.

Una estona després del plaer, quan romaniem abraçats, despullats i endormiscats, en Píter em va mirar als ulls i em va dir quelcom que no hauria d'haver dit.
-T'estimo, Ona. -Em xiuxiuejà a l'oïda.
-Píter, ho sento...però jo no puc sentir el mateix per tu...

Em va posar un dit als llavis per fer-me callar.
-L'amor pot ser etern, o pot ser efímer. Els sentiments són variables. Potser no m'estimes avui i m'estimaràs demà, o potser mai. Estem aquí, estem junts i estem vius. Hem de viure el dia a dia tal com ve, tal com desitjem viure'l. Els nostres cossos tenen data de caducitat. La vida té un final. Prefereixo viure al límit, i sentir-me viu, que deixar-me corcar per la rutina i per una vida sense emocions. No vull morir sense haver-li donat un significat a la meva vida.
-Em recordes a la Tau.
-A qui?
-Res, una amiga de la colònia. Ja t'en parlaré.
En Píter m'acaronà, i vaig començar a adormir-me, mentre l'eco de la veu de la Tau em resonava al cap.

"Carpe Diem, Ona... Carpe Diem..."

2 comentaris:

  1. Aquí hi ha hagut una pujada de tensió que ha fos tots els ploms!!! XD
    Bon capítol! No acostuma a ser fàcil canviar de registre, però l'escena està molt ben descrita!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, ho he fet ho millor que he sapigut. XD Costa molt descriure aquestes coses! Mai ho havia intentat.

      Elimina