Consulta de la Psico-Tutora

-Que hi percep, en aquesta imatge?

La holografia oscil·là a banda i banda del projector de la seva omnieina. Canviava de forma sense acabar de definir-se. La psico-tutora (una mena de psicòloga-psiquiatra que tenia cura de la salut mental de tots els colons) m'observava atentament mentre jo tractava de trobar-li un sentit a aquella imatge fugissera. Saber que m'estava analitzant em posava en tensió.

-Un núvol.No. Un arbre.
-Bé. I això?
-Una papallona.
-I ara?

La holografia tornà a canviar. De fet, la meitat de les coses me les inventava. L'arbre no em semblava un arbre, sino l'explosió d'una bomba atòmica. Però si li deia això a la Psico, ho interpretaria d'una manera que no em convenia. La imatge que ara em presentava era més nítida, però podia ser un parany visual. Els ulls de vegades són traidors, i el cervell es deixa engalipar amb facilitat, sobretot quan està connectat a implants oculars. El que semblava ser una flor, podria ser qualsevol cosa. Un paper rebregat, un puré de patates, un tros de tela esparracat. Havia de mesurar molt bé les meves reaccions i paraules. Si confonia els elements, li estaria donant la raó a en Pavlichenko. I estava segura que ell estava al darrera d'aquell examen psicològic tan sobtat. La Fundació m'havia fet passar per la consulta de la Psico-tutora, a la Casa de Demèter, després de rebre el meu darrer reportatge. Al·legaven que era un control rutinari que feien a tots els seus treballadors, especialment els que mai havien sortit de la Terra i ara estaven colonitzant nous móns. Deien preocupar-se per mi. No volien que minvés la qualitat dels meus reportatges a causa de l'estrés. Des de quan les grans corporacions es preocupen de l'individu? Només tenen cura dels seus interessos. És per això que em va pujar la mosca al nas. Si sospitaven que estava treballant sota pressió, és perque algú els havia informat de la meva actitut. El Doctor Pavlichenko m'estava demostrant el seu poder sobre mi amb aquell acte indirecte.

El cas és que havia hagut d'acotar el cap i passar de nou totes les proves psicotècniques que ja havia superat abans de ser contractada. Suposava que les havia tornat a superar amb èxit, i ara estava fent els tests finals. Com que tenia implants als ulls, i el cervell digitalitzat, sempre podia ser víctima d'un pirateig, una avaria o una alienació mental temporal a causa del mal ús de les funcions incorporades. Era l'excusa que havien emprat per fer-me aquest control desmesurat.

No pensava caure al parany del Doctor Pavlichenko. Amagava quelcom i sabia que jo ho sabia, malgrat no saber de que es tractava. Però ho esbrinaria. Tard o d'hora el desemmascararia.

-Flor d'origami- responc.
-Està bé. Hem acabat. Recordi que pot tornar a la consulta sempre que vulgui, sempre previ avís.
-I bé, quin és el diagnòstic?
-Això només li ho puc comunicar als seus superiors. Vosté és el subjecte a estudi, però els resultats són per a la Fundació. Sento no poder dir-li més.

Em vaig quedar estirada al divan, amb una gran sensació d'impotència. Cada cop tenia més clar que l'única llibertat real a Demèter era pels qui manaven. La resta deviem ser peons d'un joc que no coneixiem. I creia que havia començat una partida contra les peces més poderoses. No em convenia moure fitxa fins que no sapigués com funcionava el joc.

La Psico-tutora em convidà a abandonar la sala, fent un gest impacient, ja que esperava la visita d'un altre pacient. Em vaig aixecar desanimada, i en sortir al passadís vaig veure en Sergei, el mecànic de la base científica, que s'apropava cap a la consulta. Devia ser el següent pacient. Tafanera com sóc vaig pensar a fer d'espieta i parar l'orella a la porta. Però era translúcida. Vaig marxar cap al gimnàs, pensant que potser en Sergei no anava a fer-se una revisió si no a recollir els meus resultats per dur-los a en Pavlichenko. Ja no confiava en ningú. No m'ho podia permetre. Preferia ser paranoica que ingènua. I el temps em va donar la raó.