Crepuscle vespertí

Estic prenent l'aire asseguda a la soca d'una molsa gegant. Quan és petita, és suau i agradable. Però quan creix, la molsa demeterenca es torna dura i aspra com un arbre. Però aquesta soca té un fong-esponja que s'infla amb la calor, i quan m'hi assec, és com tenir un coixí sota el cul.

Penso en el noi tímid que era en Píter quan ens vam conèixer a l'Argonauta. D'aquell noi ja no en quedava res quan ens vam retrobar temps després. Ell havia madurat i estava molt segur d'ell mateix. Em va sorprendre la seva efusivitat, la seva empenta. Em va xocar tant el seu canvi, que no vaig ser capaç de frenar el desig que va despertar en mi. Jo feia molt que no compartia plaers amb ningú. Vaig ser una presa fàcil. Però la víctima era ell. Ara li he de trencar el cor, sabent que li podria haver estalviat el dolor des del principi amb una sola paraula. Amb un NO.

De sobte sento unes mans que m'envolten per la cintura. Sense haver de mirar enrera, ja sé qui és. Fa olor a Píter, i és l'únic que em mostra afecte de forma tan directa.

-Estàs bé? -em pregunta, fregant-me suaument la galta amb el nas, mentre m'acaricia el ventre, encara pla i sense signes d'embaràs.

-Sí, només estic cansada. Volia relaxar-me una mica admirant Demèter. Té una posta de sol increïble.

En Píter s'asseu al meu costat i m'agafa una mà entre les seves. Em mira fixament però jo faig veure que no me n'adono, i continuo fitant l'horitzó, a l'espera de veure apuntar la Lluna Blava. Els primers estels ens aguaiten al cel violaci.

-Et noto distant amb mi. -Em diu.

Sento una fiblada al cor. Hauria d'aprofitar aquest instant per dir-li que això nostre no té futur. És el moment adient, estem sols. "Fes-ho, Ona!", em diu la meva consciència. Busco les paraules que menys mal puguin fer, les que sonin menys contundents, però no sé com endreçar-les, no sé en quin ordre dir-les per que no semblin tan dures. És una situació que em supera, i encara que ja he viscut moments semblants, fa molts anys, ara se'm fa molt més difícil, perque sé que és dur haver de conviure amb la persona que estimes, i que aquesta no vulgui res amb tu. En Píter i jo estem junts tot el temps, ho compartim tot, i no podem fugir de la situació. Hem de romandre així fins que acabi aquest malson. I a sobre, hi ha això de l'embaràs en comú.

-Píter... No vull fer-te mal.

-Però...?

-Mai t'he enganyat respecte als meus sentiments. Saps que no t'estimo de la manera que tu voldries, i que per molt que ho intenti, mai surgirà aquest sentiment. Això no es programa, va com va. És inútil continuar.

-No cal que m'estimis. Jo ja sóc feliç així, sabent que gaudeixes amb mi.

"Sigues ferma!", em crida la meva jo subconscient. Sé que és la cantarella de sempre. En Píter sap com desarmar-me, però aquest cop ho tinc molt clar. A més, des que hem trobat en Groff mort, la Venus ha tornat als meus pensaments. Porto tota la tarda pensant en ella. Ja ni recordo les seves faccions, però recordo molt bé el que vaig sentir en veure-la per primer cop. No s'assembla en res al que sento per en Píter. I em sap greu.

-Píter. S'ha acabat. No insisteixis més, sisplau. No vull continuar amb aquesta història. Vull ser la teva amiga i prou. Vull tenir la consciència tranquila.

-Et sents culpable?

-Sí. Del mal que et faré per no haver aturat això fa temps.

-Em faràs més mal si em rebutges. Et necessito, Ona. Tu ets la meva força. Tu i en Nyx sou les meves raons per viure. No em deixis, sisplau!

-No m'ho facis més difícil, Píter. He pres una decisió i no em penso fer enrera. A la llarga serà el millor pels dos. Quan ja no sentis el que sents per mi, t'adonaràs que vaig fer ho correcte.

-I que passarà amb el nostre fill? Podré fer-li de pare?

-No sé com pots preguntar-me una cosa així. Ets el seu pare i mai t'allunyaré de mi, però els pares del nostre fill seran amics, no parella.

En Píter sembla enfonsat. Té llàgrimes als ulls i em mira desconsolat. M'he de reprimir per no abraçar-lo, perque si el toco ara mateix, dubtaré. M'aixeco de la soca i m'allunyo un parell de metres per deixar-lo plorar sol.

-Em desitges, Ona. El desig no s'apaga d'un dia per l'altre.

-El desig és voluble, inconstant. Un dia hi és i a l'altre s'en va. Píter, deixa-ho estar ja.

Torno a seure al seu costat, i li passo una mà pels cabells. Fa dies que no s'afaita i té una barba incipient, tan fosca com els seus cabells. Li acaricio una galta, i noto la seva aspror. Ell tanca els ulls, deixant-se amoixar, delint-se per cada carícia. M'agafa la mà amb que l'estic tocant i em besa el palmell. És un petó suau, innocent, però jo el sento cremant-me la pell i encenent cada punt erògen del meu cos. En Píter està jugant amb foc. Sap que s'acabarà cremant, però tot i això encén la flama.

-Em mantindré una mica distant de tu fins que t'oblidi... encara que serà la cosa més difícil que faci a la vida. Et tractaré com una amiga. Però abans... -en Píter  m'agafa desprevinguda, m'aixeca de la soca d'una revolada i m'asseu a damunt seu. -Vull un comiat, Ona. No em deixis així, amb aquesta sensació de buidor, sabent que mai més et tocaré. Fem l'amor per darrer cop. Et prometo que mai més t'ho demanaré.