Interrogatori (3ªpart)

Em deixo caure pesadament sobre una de les cadires del laboratori. Sembla ben nova, la funda sintética no té ni una sola rascada, i el seu  cuir blanc està tan llampant com si l'acabessin de tapissar. 

Els altres es miren a en Nanashi amb impotència. No hi ha cap progrés, estovar-lo no serveix de res. En Píter l'aixeca de terra, l'asseu a una butaca i l'emmanilla als braços del seient amb unes argolles de subjecció. La Ghost s'apropa cap a ell i li apunta al cap amb la seva Trephine. Mira a en Pòl·lux esperant una ordre, però aquest em mira a mi. 

-Que fem amb ell? Ara no el podem deixar aquí. Anirà a alertar a en Pavlichenko. 

En Nanashi, veient la imminència de la seva execució, comença a plorar desesperat.Una veu telepàtica es sent al canal de comunicació en comú per a tots. És en Dzeko.

-Ei, a mi no em fa puta gràcia el que estem fent. La tortura comporta càrrecs penals. A més, una declaració sota tortura i coacció no té validesa a cap tribunal. 

Ha expressat justament tot el que jo pensava, com si m'hagués llegit el pensament.

-D'acord, però ell això no ho sap. -Respon en Pòl·lux. 

-I què? Però nosaltres sí. I la estem cagant. -S'afegeix la Tau, creuant-se de braços.

-Sóc de la mateixa opinió.-Diu en Píter, recolzant-se a l'escriptori del meu costat. 

Ningú pregunta la opinió de la Ghost, que continua apuntant al biòleg amb la seva arma. Tots sabem que ella no dubtaria a fotre-li un tret al cap, i es quedaria tan ampla. Ho veu com una cosa natural. O potser no. Però no la coneixem prou com per saber el que passa dins el seu cervell. Tots esperen la meva opinió. 

-Les paraules d'en Dzeko podrien ser les meves - dic. 

-I que proposeu que fem?-Fa en Pòl·lux, contrariat. 

-Raonem. Preguntem-li que està disposat a oferir-nos.-Diu la Tau.

-Ja heu vist que té massa por com per parlar. No ens tem a nosaltres, tem el que li puguin fer els seus propis companys. Raonar és una pèrdua de temps. Hem de trobar una manera de fer-lo parlar que no impliqui violència-Assevera en Píter. 

-I no li pots robar la informació del cervell, directament?-diu en Dzeko.-És la teva especialitat, no?

-Té un sistema d'autoesborrat en cas d'intrusió a la zona dels records. A més, les autoritats podrien dir que és innocent i que un hacker li ha manipulat les dades. Res d'accions il·lícites. En tindrem prou amb la seva confessió davant el botcàmera. Encara que n'haurem de destruir les escenes prèvies, si no volem que ens acusin de maltracte físic i emocional. 

-I si el distreiem amb un altre tema?-diu la Tau, de sobte. 

-Com? Que vols dir?

-Fem-lo parlar d'una altra cosa que ell sàpiga i que no tingui relació amb els experiments dels ultrahumans. Però que alhora tingui a veure amb la seva professió i vida personal. 

-A que et refereixes, Tau?

-La Venus. La noia que li agradava a la... -La Tau em mira i s'adona que està entrant en detalls que no calen.-Era biòloga com en Nanashi, no? I segons la Ínger, en Pavlichenko la té segrestada. Deu ser molt important per a ells si han arribat a matar per ella. Potser si li fem parlar sobre la Venus, se li escapa alguna cosa sobre l'altre tema i es pot gravar una confessió més o menys fidedigna.

Durant la exposició ben raonada de la Tau, hi ha diferents reaccions entre nosaltres. A en Pòl·lux se li humiteja la mirada en pensar en la Ínger. A mi, se'm regira alguna cosa en sentir el nom de la Venus. I a la Ghost se li tensa tot el cos i torna a tenir aquella mirada esquerpa dels primers dies, quan ens tractava amb fredor i indiferència. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Tindrà encara programada la ordre d'eliminar la Venus? 

-Pot funcionar. Intentem-ho.-diu en Píter.

A tot això, en Nanashi ha continuat plorant i somicant mentre nosaltres, totalment callats, debatiem en grup. M'aixeco de la cadira i m'ajupo davant d'ell per parlar-li cara a cara. 

-Nanashi, saps que t'apreciava i que hem viscut algunes coses junts. I saps que també aprecio a la Venus. Estic molt amoinada per ella i voldria que em diguessis per què la retenen i on la tenen captiva. 

De sobte, el científic calla de cop i sembla més tranquil, com si hagués tingut una epifania.

-Senyoreta Ona, li puc donar informació sobre la Venus. Tot el que vulgui saber d'ella. Però no li puc dir res sobre el Projecte Humalution. 

Se'm talla la respiració. Podria avantposar la meva curiositat per la Venus, podria fer cas a en Nanashi i deixar-lo marxar a canvi de saber la veritat sobre la dona dels meus somnis. Podria...però no ho faré. No, ara no, per que la idea de la Tau ha funcionat, i en Nanashi ha perdut el control del seu silenci. Ja és nostre. I els seus secrets també ho seràn.

Interrogatori (2ª part)

-D'on ha sortit aquest home?-pregunta en Pòl·lux, caminant cap a ell per examinar-lo de prop.

-És un biòleg de l'equip d'en Pavlichenko. Sabem que té informació sobre els experiments, però està cagat de por per les represàlies i no vol parlar.-Explica en Píter. -L'hi he instal·lat quelcom per que parli, un programa que amplifica el seu sentit del dolor. Però el virus per calmar-lo no ha servit de gaire, pel que es veu. Està molt alterat. 

-Així que no vols parlar, eh? Qué deus voler amagar?-diu en Pòl·lux dirigint-se al científic amb to irònic. En Nanashi ha deixat de gatejar i tracta de fer cara de bon minyó mirant cap a l'ex-soldat de l'Aliança. 

La Tau ve cap a mí i m'agafa una mà. 

-Et veig molt tensa, Ona. Que et passa? -Em pregunta per telepàtia.

-Conec aquest noi, sempre havia estat molt amable amb mí...Em sap greu el que li estem fent. -Responc també per ones cerebrals. Si ho digués en veu alta, en Nanashi veuria la meva feblesa i se n'aprofitaria per enrocar-se en el seu mutisme.

La Tau m'apreta una mica més fort la mà i m'envia una imatge d'omnieina a omnieina. 

-Potser no el coneixies prou bé. No es mereix la teva compasió. Mira el que t'he enviat. Ho hem trobat a la sala del costat. 

Obro el fitxer a la meva omnieina. És una imatge en moviment que va repetint tres seqüències tota l'estona , extreta d'una càmera de vigilància del laboratori adjacent. S'hi veuen dos científics amb cares somrients, saludant a la càmera del sostre mentre tracten de subjectar quelcom estrany que pesa molt. És una cosa esgarrifosa, una mena de persona deformada sense extremitats. Les mans li surten dels muscles, com aletes de peix  aberrants. En comptes de cames, li neix una cua reptiliana, que cau penjant dels braços d'un dels científics que l'està subjectant. La cara de l'ésser està desfigurada i no té pèl. Només és un rostre sense ulls ni boca, i el nas és un forat carnós. Sembla una calavera revestida de pell humana i prou. La pell del cos és tan fina que se li transparenten els intestins, les costelles, i les venes de tot el cos.El científic que té agafada aquella cosa pel tronc fa veure que li fa un petó amb llengua al coll, just on hi ha com uns talls perpendiculars semblants a brànquies de peix.  Una imatge macabra. A la darrera imatge, la criatura es mou, cosa que fa més angúnia encara. És viva, i és mig humana, i es recargola en sa agonia. 

Em fixo en les cares dels científics. Al que subjecta la cua de la "sirena" no l'havia vist mai. L'altre és en Nanashi. Sento que em puja un glop de bilis a la boca. 

-Mira les seves cares. S'ho estan passant bé, els fills de puta.-Em diu la Tau, referint-se a la imatge. -Són uns psicòpates!

Sento crits d'en Nanashi. Ara em són indiferents. La repulsió que estic sentint envers ell supera amb escreix qualsevol simpatia anterior. Em faig creus d'haver cregut que podria ser innocent. En Pòl·lux l'està estovant una mica per que parli. No l'està apallissant de debò, però ho sembla. I en Nanashi es resisteix, sanglotant, cridant i plorant. Però continua sense confessar cap perversió comesa.

-Desgraciat! Per que ets tan fidel a en Pavlichenko? -li crido, furiosa.-Parla o jo mateixa t'arrencaré les paraules!

-No puc delatar ningú, no puc... -mussita, fent bombolles de saliva vermella a cada síl·laba. Algun dels cops devia anar de debò. Les genives li sagnen i li regalima un filet de sang i baba pel llavi inferior. 

-Que et poden fer que no et puguem fer nosaltres? Prefereixes morir a cops de puny?

-Ignorant... no sap del que és capaç aquesta gent...

-Doncs diga-m'ho tu, collons! Gaudeixes fent aquestes barbaritats? T'agrada creure't Déu mentre li destrosses la vida a una altra persona? He vist les teves imatges amb un dels teus experiments. És repugnant.

Li mostro la imatge, en baixa qualitat hològràfica per estalviar energia. 

-Ets tu. -Li dic. Ell balbuceja quelcom intel·ligible i ho nega amb el cap. - Com goses negar-ho!?

Vacil·la abans de respondre amb un sí, capcot, derrotat. 

-Qui és l'altre? 

Ell calla, i espera amb els llavis apretats el cop de puny d'en Pòl·lux. Però en Pòl·lux no el colpeja. Em mira a mí. 

-Fes tu els honors.-Em diu.

-Per a mi no és cap plaer, això. Però si s'ha de fer, es fa. -Dic, contenint les tremolors que m'envaeixen.

Aixeco a en Nanashi pel coll de la bata i el miro fixament als ulls. I això em desarma una mica. El temps s'atura entre aquell instant i l'instant següent, quan el meu puny s'estavella contra la seva boca, i m'adono que no està bé això que fem. Des de quan sóc tan freda? Des de quan justifico la violència com a mitjà per aconseguir una fi? Deixo anar en Nanashi immediatament, conscient de que estic comportant-me d'una forma immoral, i m'avergonyeixo dels meus actes. Com hem arribat a aquest punt? És pel neguit de ser descoberts, que actuem amb brutalitat? És per que hem oblidat que som civils, i no soldats? M'allunyo d'en Nanashi i deixo que els altres es taquin les mans. Jo ja tinc prou tacada la consciència. 

Interrogatori (1ªpart)

-Tenim moltes preguntes, Nanashi. És molt important que col·laboris. Hi ha vides humanes en joc. Mira cap al botcàmera i respon. Si hi ha cap procediment judicial, el teu testimoni pot ser vital i et pot salvar la pell. Si ets innocent, és el moment de demostrar-ho. Si no ho ets, aprofita per tractar de guanyar-te un indult. Aquesta és la única oportunitat que tindràs. 

El jove asiàtic em mira amb els ulls emboirats, encara agenollat davant meu, i amb les mans a terra, com si tingués por de perdre l'equilibri i fotre's de morros. 

-No em trobo bé, senyoreta Ona. Que m'està passant?

-Respon, Nanashi! No volem fer-te mal, però ens has de dir la veritat. 

-Qui són aquesta gent? Per que m'estan fent això?

En Nanashi s'estira a terra i s'arrauleix en posició fetal. En Píter s'apropa a ell i l'agafa d'un braç per que s'incorpori. A l'instant el científic gemega de mal i es desfà de la mà d'en Píter amb un gest brusc. El nostre company se n'aparta i li etziba una puntada de peu, tan suau que gairebé ni el frega. En Nanashi crida de dolor. Un dolor virtual, esclar. El cop d'en Píter ha sigut irrisori, però l'efecte ha estat magnificat al seu cibercervell. 

-Està fent teatre. No vol respondre. El que li he instal·lat no torna babau a un home, només el fa més susceptible físicament, i més tranquil emocionalment.  Sap molt bé el que es fa, no us en refieu.  -Diu en Píter.

- Aleshores anem al gra. -Demana en Dzeko, fent-se petar els dits i els artells. -Ja hem perdut massa temps. 

En Nanashi reacciona al soroll i mira d'on prové el cruixir d'articulacions. Just quan aixeca el cap, en Dzeko li clava un cop de puny a la mandíbula. No és un cop de puny gaire fort, doncs sap que amb poca cosa farà molt mal, però aquesta vegada en Nanashi s'adona que no estem jugant, que si no parla, pot acabar molt, molt malament.  Gateja cap a mi buscant la meva protecció i s'agafa a la meva cama dreta tremolant.

-Senyoreta Ona, sisplau...ajudi'm...

L'empento amb un peu i l'agafo pel coll. Em sap greu ser tan freda, però no puc confiar en ell. I menys si ha estat un dels responsables dels experiments d'en Pavlichenko.

-Parla. Hi ha algú més a la base? O estàs sol?

Ell em mira astorat per la meva indiferència al seu patiment. 

-Estic sol. -Fa amb un fil de veu, ofegant-se.- Només hi ha els operaris robòtics de neteja i manteniment, i no tenen accés als laboratoris. Sisplau, li prego que em deixi marxar...

-Deixa de ploriquejar i respon. -Afluixo la mà i el deixo caure a terra a poc a poc.-Sabem que en Pavlichenko pertany a un grup terrorista de supremacia humana i enaltiment de la violència. Els Ultrahumans. Tenim informació sobre els seus plans. Estan experimentant amb persones, fent-les mutar per aconseguir, no sols una altra espècie xeno-humana amb habilitats antinaturals, sino un exèrcit per prendre el control absolut sobre la Terra. En Pavlichenko és un dels ultrahumans, però també hi ha en Bildhauer, de qui no en sabem les motivacions reals, i en Patterson, que pretén que, arran del Cop d'Estat, s'inverteixi en indústria militar i en polítiques bel·ligerants contra altres formes de vida intel·ligent que puguin trobar a les noves colònies. 

El biòleg té els ulls com plats. 

-Co-co-com ho saben tot això? No en sé res jo, no en sé res, ho juro!

-Vull creure't, Nanashi, de debò. Explica'm tot el que sàpigues d'aquesta gent i potser creuré en les teves bones intencions, però sospito que tens les mans tacades de sang. I em pregunto com has pogut. Em semblaves una persona tan respectuosa, Nanashi... Però has treballat colze a colze amb en Pavlichenko. I és molt difícil que no hagis participat en els seus experiments. Així que diga'm la veritat. Qui més pertany als Ultrahumans? Ets un d'ells?

Tracta de gatejar de nou cap a mí, suplicant.

-Em mataran! Ho sap, oi? No puc parlar! Em pelaran, em fotran dins d'una cambra de mutació i em punxaran les pitjors cèl·lules mutàgenes que trobin! No m'obligui a parlar, Ona! No em condemni a una mort inhumana!

Sentim veus darrera nostre. En Pòl·lux i la Tau arriben, i s'aturen sorpresos en veure el científic a terra, amb els braços estirats cap a mi, plorant i gesticulant, suplicant per la seva vida, sense que ningú li estigui fent res. 

Nanashi Masuyo

El biòleg, en escoltar el seu nom, deixa de moure's i obre molt els ulls. Encara triga uns segons en reconèixer a qui té al davant. Mai m'havia vist amb un uniforme de l'Aliança, embarassada, amb els cabells tan llargs i amb mascareta antigas. Qualsevol altre tampoc m'hagués reconegut. 

-Senyoreta Ona? -gosa dir, després d'un instant de dubte. 

-Que hi fas aquí? Per que no estàs a la festa de cap d'any? -dic, mentre l'ajudo a incoporar-se del terra. 

-El Doctor Pavlichenko em va encomanar una tasca i ... Un moment. Sóc jo qui hauria de fer les preguntes! Que hi fa aquí? I per que va vestida així? Que era tot aquell terrabastall de fora? 

De sobte en Nanashi s'adona de la presència de la Ghost i torna a la seva actitud defensiva. Em mira inquisitivament. El seu to de veu s'agreuja i s'allunya de mi a poc a poc, arrossegant l'esquena per la paret en direcció als tancs de conservació. Em fixo que a mig camí d'ells, hi ha un dels aparells de comunicació de la sala. 

-No podeu estar aquí! Està prohibit el pas a personal alié a la investigació!

-Tranquil, no passarà res. Escolta, t'ho explicaré tot, però has de col·laborar. 

-Fora! Avisaré a seguretat immediatament! 

La seva hostilitat em sorprén. Sempre havia estat el més educat dels científics, el més assenyat. I ara sembla un altre, totalment fora de si mateix, intentant comunicar-se a través d'un aparell que no funciona.

-És inútil que t'hi esforcis, Nanashi, hem sabotejat les comunicacions de tota la base. No pots contactar amb l'exterior. Sisplau, calma't i parlem. 

La Ghost comença a impacientar-se al meu costat. Ja no apunta al científic per que li sembla  inofensiu, i es dedica a practicar allò de xiular, que ja li surt prou bé.  

-Ves a buscar en Píter i en Dzeko, Ghost. Els necessito aquí.

Ella em mira intrigada però obeeix i marxa cap al passadís. En menys de mig minut arriba en Píter, i darrera d'ell ve en Dzeko.

-Conec aquest científic. És en Nanashi Masuyo, un biòleg de l'equip d'investigació de la Venus. Segurament té informació sobre els experiments. -Els hi dic.-Però no vol parlar. Està molt nerviós. A més, no sé si ha enviat cap alerta a través del seu sistema intern. Píter, pots fer-hi alguna cosa? 

-Subjecteu-lo.-Els demana a la Ghost i a en Dzeko.

-No li feu mal. Sempre m'ha tractat bé.-Dic, per si de cas.

 La Ghost li apunta al cor amb la seva Trephine, mentre en Dzeko li agafa els braços per darrera, i els hi gira cap a l'esquena, immovilitzant-lo totalment amb el seu cos. En Nanashi ja no oposa resistència, sap que té les de perdre.

En Píter es treu d'un petit compartiment del casc uns cables amb electròdes plàstics i els connecta al cap del científic. Durant un parell de minuts està callat amb els ulls tancats, i en Nanashi resta quiet, com hipnotitzat.

-Que li has fet?-pregunto, un cop en Píter es desconnecta del biòleg. 

-He comprovat que no ha pogut enviar cap alerta a l'exterior. Està intervingut i la seva senyal només afecta a aquesta zona. L'he fet hoste d'un virus depresor de l'activitat cerebral per que es tranquilitzi, i he afegit un dispositiu de supressió de l'encefalina que produeix el seu cervell per que senti dolor quan no respongui a les nostres preguntes de forma voluntària. Una sola pessigada a la cara la sentirà com un cop de puny. Només li afectarà mentalment, però no deixarà marques al cos. 

Em miro a en Nanashi amb llàstima. Em sap greu per ell, però no ens deixa cap altra opció. 

-Dzeko, ja el pots deixar anar. Ara mateix és com si anés drogat. No es mourà d'on és. -Diu en Píter. 

En Dzeko allibera al biòleg, que es deixa caure a terra a poc a poc i es queda agenollat mirant-se les mans com un babau. Mussita que li fa mal la cara, i comença a plorar. Ara deu estar sentint molt més dolor pel cop que li he donat fa uns minuts. 

Enfoco el botcàmera cap a en Nanashi. 

-Comencem l'interrogatori.

Laboratori

Al passadís ens esperen la resta de companys. En Dzeko i la Ghost han comprovat un parell de sales més i n'han destruit alguns aparells que creuen relacionats amb els experiments de mutació genètica. 

M'avanço cap a ells, seguida de la Tau, en Píter i en Pòl·lux. El botcàmera sura al meu voltant com una rèmora, i me'n desfaig activant el seu sistema de lliure albir. En Pòl·lux torna a exercir de líder, prenent el control de la situació. 

-Només queden dos laboratoris, i la porta central del final del passadís. Dividim-nos de nou. Dzeko i Júpiter, al laboratori de l'esquerra. Ghost, Ona, a la dreta. Tau, amb mi. Farem una repassada a les altres cambres per si se'ns ha passat quelcom per alt.

Envio el botcàmera amb la Tau, per que gravi els laboratoris que m'he perdut mentre estava amb en Pòl·lux.

Entro al laboratori que se m'ha assignat, seguida de la Ghost. Sembla una sala més gran que les altres, amb molta més maquinària i aparells estranys. Hi ha grans tancs de conservació, plens de líquid transparent i gelatinós. Molts d'ells són buits, però els dos darrers contenen alguna cosa que es mou. Faig tornar el botcàmera immediatament, doncs potser el que veiem és una prova irrefutable dels experiments del grup ultrahumanista d'en Pavlichenko. 

La Ghost es gira en veure arribar el botcam, que levita a gran velocitat cap a nosaltres. I l'envio cap als tancs de conservació, mentre ens hi apropem apuntant per si de cas. 

De sobte, un soroll com d'arrossegament em crida l'atenció i veig com cau una mena de bisturí a terra, que instants abans devia estar a sobre d'un dels escriptoris del fons. Centro tota la meva atenció en aquell racó. Tot és estàtic, i estem soles en aquell laboratori, però allò no pot haver caigut per casualitat. 

-Ghost, cobreix-me. 

Ella es recolza contra un gran armari blanc ple de pots de vidre i tubs d'assaig, apuntant cap al lloc que li indico amb els ulls. I m'apropo sigilosament cap a l'escriptori d'on ha caigut el bisturí. De nou sento com una fregadissa, com tela arrossegant-se pel terra. M'ajupo per mirar darrera d'un prestatge un segon abans de veure com cau un segon bisturí. L'escriptori trontolla una mica, com si hi hagués algú a sota. La Ghost em mira amb els ulls molt atents, alerta a qualsevol moviment al meu voltant. 

Decideixo actuar primer i sorprendre a qui s'amaga allà abans que em surti al pas o em llenci alguna d'aquelles eines tallants per l'esquena. Li faig un gest a la Ghost per dir-li el que faré i que estigui preparada, i em llenço cap a l'altra banda de l'escriptori saltant-hi per sobre. Caic al damunt d'una cosa tova que crida i mou els braços esparveradament, mentre tracta de clavar-me un petit ganivet de disecció. L'home, vestit amb una bata blanca de científic, no para de gesticular i sanglotar histèricament, llençant ganivetades a l'aire, fins que el colpejo a la cara amb l'empunyadura de l'arma.  Aleshores s'arrauleix contra l'escriptori com un animal ferit i m'amenaça sense deixar anar el bisturí, atabalant-me encara amb els seus crits. Però no té escapatòria i ho sap.  Li endollo el canó de la meva PG77 a la boca per que calli, i veig com gairebé se li escapen de les conques els seus ulls asiàtics. Aleshores m'adono de qui és. 

-Nanashi???

La sala dels vidres trencats

En Píter encara trigarà una bona estona a descarregar-se tota la informació de la base de dades de l'ordinador principal de la base. La Tau ens explica que en Píter ha descobert que aquest ordinador i el de la base científica de la colònia estan connectats i comparteixen tota la informació a través del compte privat d'en Pavlichenko. N'està extraient tots els arxius i bloquejant el sistema operatiu per que no es puguin esborrar les dades. Això significa que l'haurem de deixar treballant mentre avancem pels laboratoris. 

La Tau es queda amb ell, per si de cas. En Dzeko i la Ghost ja s'han endinsat a la següent sala del passadís, a la porta de l'esquerra, i jo estic esperant a en Pòl·lux per entrar a la de la dreta. Però el nostre company encara no ha sortit, tot i que el soroll ha cessat fa uns minuts. 

Necessito disculpar-me com cal, però potser no és el moment adient. El seu dolor és massa recent i es podria repetir la mateixa escena. Faig el cor fort, i travesso el llindar. A dins, regna el silenci absolut fins que les meves botes trepitgen els primers vidres. Al fons de la sala, els trossos de vidre esmicolats s'acumulen al voltant d'en Pòl·lux, que està assegut a terra amb el cap enfonsat entre els genolls. S'abraça les cames i s'està quiet, i tot i que em sent arribar, no aixeca el cap. 

La destrossa és tan gran, que costa de trobar cap resta d'animal o planta. Els vidres han quedat reduïts a petits fragments brillants, i el líquid gelatinós de conservació fa que caminar esdevingui un esport de risc. L'observo a una distància prudencial i m'adono que s'ha tret la màscara antigas, que li penja d'un braç. Jo me la trec també, contravenint la seva ordre inicial.

M'apropo a en Pòl·lux a poc a poc i descobreixo que el seu fusell encara fumeja. "Espero que no hagis malgastat tota la munició", penso. Ell continua absent, sense immutar-se per ma presència. M'ajupo i li poso una mà a l'esquena.

-Pòl·lux... Estàs bé?

Ell alça la mirada i em corprèn amb els seus ulls negats de llàgrimes. La seva imatge de sempre, de tio dur, uniformat i amb actitud marcial, no es correspon a la de l'home que tinc al davant. És un home desfet, a qui mai havia vist patir, a qui no m'imaginava capaç d'alterar-se enmig d'una misió. Precisament ell, el soldat que no volia acceptar una embarassada al seu grup d'assalt.

-Pòl·lux, em sap greu el que t'he dit, no en tenia cap dret. Ho sento molt. 

Ell fa un mig somriure trist.

-Tenies raó, Ona. Ella no m'hagués deixat destruir aquesta sala. Però necessitava fer-ho. Tinc tanta ràbia a dins! Tanta impotència! No sé com he pogut perdre el control d'aquesta manera. T'he cridat com un boig... Em sap greu. Espero que no hagis pres mal amb els vidres...

-Ets humà, Pol. No pots ser un soldat tot el temps, també tens sentiments. Com tothom.

-Però he sigut impulsiu i irreflexiu. És egoïsta avantposar la meva vida personal a la misió, quan hi ha més vides en joc. 

 -La pèrdua...és un mal tràngol i ningú està preparat per una cosa així. Però les meves paraules han sigut el detonant de la teva reacció. No et martiritzis més. I no t'amoinis per mi, que no m'he fet res. 

-Ets l'última persona a qui voldria fer mal, Ona. 

En Pòl·lux m'estira cap a ell i em pren entre els seus braços, deixant-me sense alè. Em quedo arraulida contra el seu cos, sense saber com reaccionar. La seva abraçada ha estat tan inesperada, que ni tan sols m'ha donat temps de pensar en el que està passant. Sento la seva respiració contra el meu coll, la seva calidesa inundant-me tota. L'agitació del meu cor és tan forta que penso que fins i tot ell deu escoltar els batecs, que em resonen a les oïdes i a la gola. La seva abraçada tan sols dura uns segons, però. 

Em deixa anar suaument i s'incorpora molt lentament, ajudant-me alhora. Em ronden moltes preguntes pel cap però no em sento prou valenta per fer-les. "Que significa aquesta abraçada? És només un gest amistós de consol per allunyar la tristesa? O és quelcom més? " . Una silueta alta i prima es retalla contra la porta, i potser fa estona que hi és. 

En Píter ens observa atònit, sense dir res, i em glaça amb sa mirada, que passa de l'estupor a la tristor en un instant. 

-Ja he acabat amb l'ordinador. -Diu. Passeja la mirada de mi a en Pòl·lux  i al caos que l'envolta, i deixa anar un sospir.-Calia?

I s'allunya de nosaltres sense esperar cap resposta.

Compendi biològic

-Dzeko, segueix-me. Ona, atenta amb el botcàmera. Ghost, mantingues la posició i crida'ns si ve algú.

Ella li clava una mirada exasperada, plena de reprovació.

Penso que en Pòl·lux no ha volgut dir exactament allò, i que la Ghost no li hauria de tenir en compte. Ja sabem que no pot emetre cap so audible, i ell més que ningú està avesat a tractar amb persones sense veu, ja que la Ínger és muda. ERA . Era muda.

Miro en Pòl·lux, que ha endurit la mirada i apreta la mandíbula amb força, senyal que també està pensant en quelcom relacionat amb la Ínger i no vol deixar-se arrossegar pel record.

-Saps xiular? -Li pregunta en Dzeko a la seva companya.

-Ostres, és clar, com no se'ns ha acudit abans? Tot i que si no pot parlar, potser tampoc pot xiular.-Exclamo, fent una reflexió en veu alta.

La Ghost fa una o amb la boca i deixa anar una bufada d'aire sonor, com qui apaga espelmes. Ho intenta uns quants cops més, i al final, un xiulet fluixet se li escapa dels llavis. Ho prova de nou, i aconsegueix xiular fort, amb un so agut i llarg.

-Molt bé, Ghost. Ens podrem comunicar a distància! Un xiulet és Sí, dos xiulets és No. D'acord? -diu en Dzeko. Ella assenteix amb el cap.

La deixem sola al passadís. En Pòl·lux travessa la porta de la dreta, amb el fusell apuntant endavant per si de cas, i en Dzeko apuntant cap al cantó dret. Jo apunto cap a l'esquerra, i envio el botcàmera per davant de nosaltres.

Estem en una sala idèntica a la de l'ordinador central, però aquesta està plena de vitrines d'emmagatzematge. És com una gran col·lecció d'espècimens demeterencs, un arxiu visual de teixits morts i criatures en formol. Hi ha tota mena de mostres, totes degudament classificades i etiquetades. No hi ha res que destaqui en particular, tot em crida l'atenció per igual. El botcàmera grava un per un cada tub de conservació i cada nom etiquetat.

-Destruim-ho tot- Diu en Pòl·lux, a punt per disparar contra les mostres.

-No!!! Atura't! -Crido, interposant-me entre el canó de la seva arma i els espècimens.

-Que coi fas? Surt del mig que prendràs mal!

-No podem destruir això! No té res a veure amb els experiments d'en Pavlichenko. Només són mostres de fauna i flora d'aquest planeta, no ho veus?

-I que? Com saps que no han utilitzat cap d'aquestes coses per fer les mutacions?

-Aquí hi ha l'únic compendi biològic de Demèter, la feina de tot un any de recerca i captura de criatures vives. Hores i hores d'estudis sobre els ecosistemes del planeta. Fins i tot hi ha una aullona! No podem destruir-ho, serien moltes criatures mortes en va. No ho permetré.

-Dzeko, emporta-te-la a fora.-Ordena en Pòl·lux.

-Destruiràs l'única cosa de profit d'aquests laboratoris? No m'ho puc creure! La Ínger no hi estaria d'acord, i ho saps! Ella s'hi oposaria!

-Calla!!! Calla d'una puta vegada!!! -Els crits d'en Pòl·lux m'agafen per sorpresa.-Intentes manipular-me? Tu no saps res de la Ínger! No tens dret a parlar per ella! No saps com pensava, ni que opinava! Així que calla i marxa d'aquí!

Em faig enrera i xoco d'esquenes contra una vitrina, colpida pels seus crits. La vitrina esclata en mil bocins i la trencadissa m'ensordeix. El contingut s'escampa pel terra. Un fong Venus Luminescens impregnat en gelatina de conservació s'esquinça entre els vidres. Recupero l'equilibri i em quedo quieta, dempeus, amb el cap cot i la mirada perduda.

L'atac d'ira d'en Pòl·lux em sacseja la consciència, i m'adono que té raó, i que he utilitzat el nom de la seva companya morta per tractar d'influir en la seva decisió. Em sento bruta i mala persona, i em retiro del seu davant a poc a poc, doncs ja no tinc arguments per defensar la meva posició. Sé que tinc raó, però no tinc la força necessària per continuar enfrontant-me a ell després del que ha passat. Em sento avergonyida, i em costa reaccionar quan en Dzeko m'agafa d'un braç i estira de mi cap a fora.

-Ho sento, Pòl·lux.-Mussito quan passo pel seu costat, sense mirar-lo als ulls, que intueixo plens de ràbia.
Ell m'ignora i en quant em té fora de sa trajectòria de tir, comença a disparar contra totes les vitrines. Les ràfagues no s'interrompen en molta estona, i el so del terrabastall es propaga per tot el passadís, on espero amb en Dzeko i la Ghost. La Tau surt de la cambra on estava amb en Píter, alertada pel soroll, i comprova que tots estem bé, i que no hi ha cap tiroteig, que només és el nostre company descarregant la seva frustració a la sala contigua.