dijous, 27 de setembre del 2012

Tautoru

En Píter surt a rebre'ns, seguit de ben a prop pel botcàmera. Just quan en Dzeko apaga el motor de l'Invictus, la Tau comença a obrir els ulls. Li amanyago els cabells, feliç de tenir-la amb mi. Ella em mira fixament, aclaparada i desorientada.

Els nois descarreguen la gran capsa de municions i provisions i es reparteixen el contingut entre els tres. Deixen la capsa hermètica dins la cova. Potser ens serà d'utilitat algún dia. Mentrestant, jo continuo esperant alguna paraula de la Tau, que sembla estar en shock. Li faig un petó al front i per fi articula les primeres paraules. Primer, en maorí. Després, s'adona que no la estic entenent i canvia a l'anglès.

-Āhahā!!-Exclama-Diga'm que estic somiant i que tot el que ha passat són al·lucinacions meves, sisplau.
-Tau, em sap greu tot això. No volia involucrar-te en aquest merder. T'ho explicaré tot, però primer hem d'arribar a la nostra base. Ara no tenim temps, estem massa exposats...
-On has estat tot aquest temps? -em crida la Tau, intentant desfer-se de la meva abraçada.-On coi has estat? Saps tot el que hem hagut de passar la Bintou i jo? Ens van tancar i ens van injectar de tot! Ens van fer preguntes sobre coses que ni enteniem! I tot per culpa de la teva desaparició! Estava preocupada per tu, maleida kai hamuti! Ets una purari paka, una refotuda filla de...
-Tau, sisplau!
-Deixa'm estar!

La Tau es desfà de mi d'una empenta i surt del vehicle tal com va, sense adonar-se que la manta tèrmica li ha caigut i que està totalment nua. Els altres tres es giren en sentir els crits i la miren de dalt a baix astorats. La Tau els dirigeix una mirada desafiant i els treu la llengua.

-Mai heu vist una dona nua o que?-els etziba.
-Mai hem vist tants tatuatges en tan poca pell!-riu en Pòl·lux. Té un sentit de l'humor curiós. En Píter li riu la gràcia. En Dzeko la mira amb expressió divertida, però no diu res.

Més enrabiada encara, torna a l'Invictus, arreplega la manta d'una estrebada i se la torna a enrotllar al voltant del cos.

-I la Bintou? -Em pregunta, amb foc als ulls.
-Ella no estava a la llista. Ho sento, Tau. Només t'hem pogut rescatar a tu...
-De quina llista m'estàs parlant?
-Estan fent experiments amb alguns colons, Tau. I el teu nom figura a la llista dels conillets d'índies escollits per les properes proves científiques.
-Que t'empatolles!? Vull tornar a la colònia ara mateix! Vull anar a per la Bintou!
-No podem confiar en ella. En Patterson està ficat en aquest assumpte. La teva xicota ens delataria. És fidel al codi militar i al seu capitost. Sino fos així, l'haurien inclós a la llista. M'has de creure, Tau. Sé que ara m'odies i que no entens res de res, però el que hem fet ha estat pel teu bé. T'hem salvat la vida.

La Tau continua clavant-me els seus ulls negres. La seva mirada em fa mal.

-Tot això són bajanades. No penso venir amb vosaltres. Si realment t'importo, porta'm de nou a la colònia, sisplau.
-No puc, Tau. I no són bajanades. T'ho demostraré. Tenim proves. Tenim imatges dels laboratoris. I tu mateixa veuràs el fruit dels seus experiments. Van instal·lar-se a Demèter abans que arribés l'Argonauta. Van iniciar els experiments en una base científica secreta, més enllà d'aquestes muntanyes. I alguna cosa va anar malament...

La Tau es tapa la cara amb les dues mans i es deixa caure a terra de genolls, fent que no amb el cap.

-Que no m'estigui passant això a mi, siusplau, Runga Rawa!

No sé que dir per que em cregui, per que s'adoni que hem fet el millor per ella. Estic molt neguitosa i angoixada. I com sempre, acariciar-me el ventre em tranquilitza. Sé que la vida que porto a dins li dona sentit a la nostra lluita per la supervivència. En/na Nicte és la meva raó per tirar endavant quan no li trobo sentit a la vida. Li agafo una mà a la Tau i me la poso a la panxa. Ella em mira desconcertada.

-Que fas?
-Si no ho vols fer per mi, fes-ho per la criatura que porto a dins. Ajuda'ns, Tau. Ajuda'ns a salvar vides.

La Tau deixa anar una exclamació en la seva llengua i es posa dreta, mirant-me amb expressió de sorpresa.

-Estàs...?
-Sí... va ser molt inesperat...
-I com? Vull dir...amb qui...? Però... és il·legal! Només les parelles seleccionades poden reproduir-se!

Assenyalo a en Píter, que somriu a uns metres de nosaltres, amb orgull poc dissimulat.

-Tau, vull que ens donis una oportunitat. Al menys deixa'ns explicar-t'ho tot.

La meva amiga tracta de pair la situació i es queda en silenci, observant-nos a tots quatre amb cara de pomes agres. Es frega el front amb els artells, i es passa l'altre mà pels cabells... i la manta li torna a caure als peus.

-Bé, em penseu donar roba pel camí, o he de recòrrer mig Demèter despullada?
-Això és un sí? -Faig, sense donar crèdit al seu canvi d'opinió.

La Tau se'm llença als braços i m'estreny fort contra ella. Les emocions contingudes esclaten de cop i ric i ploro alhora. Sóc tan feliç! No hagués pogut suportar perdre la seva amistat, perque si s'hagués negat a vindre, l'hauriem hagut de segrestar indefinidament. M'hagués odiat per sempre.

L'abraço més fort i ella em pessiga el cul.

-M'has d'explicar moltes coses, que pel que veig, no has perdut el temps.-Fa, mirant cap a en Píter.

I les nostres rialles trenquen el silenci de la nit, mentre les flors de Lluna es comencen a marcir.

Arribant

Desperto. Em noto entumida. Quan obro els ulls m'adono que estic al seient de darrera,amb  la Tau a sobre, encara inconscient. Tinc molta calor. Estic aixafada entre la porta i la capsa, i em fan mal les cames pel pes de la meva amiga. Se m'escapen els ulls instintivament a través de l'obertura superior de la manta tèrmica. Els petits pits de la Tau pugen i baixen amb la seva respiració, deixant a la vista uns mugronets bruns envoltats de tatuatges tribals. Em ruboritzo i aparto la mirada. Em pregunto si en Dzeko ha estat gaudint d'aquesta visió tot el viatge. Suposo que sí.

Miro endavant i veig que en Pòl·lux està assegut al cantó del copilot, i xerra animadament amb en Dzeko, que ara és el conductor. Obro la boca sorpresa. A mi no em va deixar conduir fins passar les proves de supervivència!

Com m'hauràn mogut fins al seient de darrera sense que m'adonés? Tan adormida estava? Suposo que devem estar a punt d'arribar a la cova. Si en Pòl·lux ha cedit els comandaments de "l'Invictus" devia fer hores que conduia.

Escolto la conversa sense interrompre'ls. Em sorprén escoltar l'idioma que empren. En comptes de l'anglés oficial de la colònia, parlen en català.

-Així doncs, ets mig català i mig macedoni? -li pregunta en Pòl·lux a en Dzeko.

El noi assenteix. En Pòl·lux continua el seu interrogatori.

-Com és que vas aconseguir plaça per venir a Demèter? Deus ser la persona més jove de tota la colònia!
-Sóc un dels millors dissenyadors de realitat virtual de tots els móns.
-Modèstia apart, no?-riu en Pòl·lux.
-El fet de tenir 17 anys no és cap impediment per desenvolupar la meva feina. La Fundació va contractar-me per les meves capacitats, independentment de la meva edat. Crec que no em queda gaire marge per ser modest. És tot un orgull haver superat, i per molt, a la resta de competidors durant les proves de selecció.
-La veritat és que sí. I ara estàs aquí, jugant-te el futur amb una colla de dissidents fugitius. S'ha d'estar ben sonat, o tenir-los molt ben posats, per haver triat la clandestinitat. Farem grans coses junts, Dzeko Asani! Ja tinc ganes de que coneguis en Píter. Al·lucinarà!
-Pel que m'has dit, ell sap hackejar a través d'Extranet. Podrem unir-nos en una mateixa xarxa, i a través d'ell, introduïr tota mena de programes virtuals a qualsevol persona o sistema que necessiteu manipular. No és gens difícil.

Badallo sorollosament i ambdós em miren pel retrovisor.

-Queda gaire?- pregunto en català, sabent que tots dos m'entendran. És molt plaent poder parlar en la llengua amb la que penso, i no haver de fer cap mena d'esforç per traduir el que em passa pel cap.
-Ja estem arribant.-Respon en Pòl·lux.

Encara és fosc quan veiem la cova davant nostre, envoltada de flors blanques i platejades. Les Flors de Lluna s'han obert amb la llum del satèl·lit, que ho impregna tot d'una brillantor espectral. Quan la Lluna Blava es fongui amb l'horitzó, les flors moriran. I quan vingui una nova nit, en neixeran de noves. La bellesa natural de Demèter mai deixa de sorprendre'ns.


dimecres, 26 de setembre del 2012

Invictus

-Ens has salvat la vida, Ona. Si tingués la potestat per fer-ho, et condecoraria.

En Pòl·lux em posa una mà al muscle dret, interrompent els meus pensaments. El miro sense dir res. Estic molt afectada pel que ha passat. No és el mateix matar essers humans mutats, que ja no tornaran mai a ser persones normals, que matar un esser humà perfectament sa i conscient del que fa. Ell ens hagués eliminat sense dubtar-ho. Ho ha intentat. Però va ser entrenat per matar, o per morir matant. Jo sóc una noia normal i corrent que fins ara mai m'havia enfrontat a la mort d'una manera tan directa. Per Gaia! Si ni tan sols m'havia barallat mai! I ara estic aquí, dreta davant d'un home que he mort jo. Una llàgrima en rodola per la galta.

En Pòl·lux m'eixuga la llàgrima amb un dit. Això em sorprén. Sempre sembla tan fred, tan insensible...

-No hi pensis més. Has fet el que havies de fer. Si no fos per tu, ara estariem morts, i la resta dels demeterencs estarien condemnats a ser víctimes d'experiments d'en Pavlichenko. -Em diu, passant-me una mà pels cabells.- No et torturis a tu mateixa. A més, aquest paio és..., era, un malparit. El coneixia.
-Encara que fos un malparit, tenia dret a viure.-Remugo amb feblesa.-I jo li he manllevat la vida.
-Però n'has salvat moltes altres.

Em miro  a en Pòl·lux amb agraïment per les seves paraules. Però encara estic consternada.

-Va, puja al vehicle. -Fa ell, arrossegant-me cap al seient del copilot.-No tenim temps per perdre, els altres dreadnoughts ja deuen haver sortit del Dejà Vu.

Obeeixo.

A dins el vehicle, en Dzeko continua subjectant a la Tau, que s'ha desmaiat. No sembla gaire afectat pel que acabem de viure, però no deixa de mirar cap al camí, potser esperant veure arribar algun altre dreadnought.

-Haurem de rebatejar el vehicle, no creus?-Em diu en Pòl·lux, per canviar de tema, mentre reprenem la marxa cap a la cova on ens espera en Píter.
-Perque?

La veritat és que no tinc gaires ganes de mantenir un diàleg ara mateix, però suposo que ho fa per mi, per mantindre'm distreta de les meves cabòries.

-Ha sobreviscut a un enfrontament contra un dreadnought sense rebre cap impacte directe ni patir danys greus. No creus que mereix tenir un nom propi?
-Has dit "rebatejar". És que ja estava batejat? -pregunto sense gaire interés.
-Bé, és un M29-IFV de quatre places, un "Grizzly".
-I que proposes?
-Podriem dir-li "Invictus". Fins ara, no ha estat mai vençut.

Me'l miro amb deteniment. Els ulls li brillen molt. Està il·lusionat, com un nen posant-li nom a una nova mascota.

-Com vulguis. -Dic. Realment no m'importa gaire com s'anomeni el nostre transport, mentre faci bé la seva funció.

En Pòl·lux mira endavant i es concentra en el que fa. Roman en silenci, conduint a poc a poc a través dels pocs camins segurs dels aiguamolls, mentre la Lluna Blava fa acte de presència a la línia de l'horitzó. I potser per l'abaltiment mental, pel cansament físic i la tensió, o per l'efecte somnífer de la nit demeterenca, m'acabo adormint profundament.


divendres, 21 de setembre del 2012

El despertar de la Tau

La Tau s'adona que està a dins d'alguna cosa que s'està movent a gran velocitat i obre molt els ulls mirant a tot arreu, esparverada.

-Tranquila, Tau. Sóc jo, l'Ona. Calma't i t'explicaré el que està passant. I estigues quieta, siusplau, o et faràs mal.
-Que ha passat? Només recordo que estava a la dutxa, i de sobte vaig sentir un mal de cap terrible, com si tingués un pekapeka-tou-poto dins el cervell...
-La Inger i la seva estimada Toboe. -mussita en Pòl·lux, amb un mig somriure sorneguer.

Estic a punt d'explicar-li tota la nostra història, la misió que tenim entre mans, la raó del seu rescat, la implicació dels caps demeterencs en un projecte terrorista... Hi ha tant per explicar que no sé per on començar.

I abans de dir la primera paraula, el veiem. Està davant nostre, i ell també ens ha vist. Un dreadnought just enmig del camí, que ve cap a nosaltres a grans gambades. Ens estavellarem contra ell!

 En Pòl·lux fa derrapar el vehicle per esquivar-lo. El dreadnought aconsegueix agafar-se a una barra lateral del nostre transport i l'arrosseguem pel camí a tota velocitat, intentant esclafar-lo contra les roques dels vorals. La Tau comença a xisclar de pànic. En Dzeko tracta de fer-la callar posant-li una mà a la boca. Ella el mossega amb força i ell li crida un parell d'insults en català i un altre en un idioma que no conec, molt enfurismat.

-Calla d'una puta vegada!-li etziba en Pòl·lux.

La Tau continua cridant com una boja. En Pòl·lux es treu la Toboe de dins l'armilla i se la passa a en Dzeko. Sap que jo no sóc capaç de disparar-li a la meva amiga, però és evident que en Dzeko no té cap problema en fer-ho. Quan veu aquella pistola atordidora apuntant-li a la cara, la Tau la reconeix de seguida i es fa el silenci absolut.

-Bona noia.-diu en Dzeko, retirant l'arma de la seva vista.

La Tau comença a plorar i a sanglotar, tremolant entre els braços d'en Dzeko.  A mi se'm trenca l'ànima veient-la així i sé que res que li digui en aquest moment la tranquilitzarà. La situació és molt fotuda i ara mateix no puc estar per ella. Estem xocant contra totes les roques del camí, i no aconseguim treure'ns de sobre el maleït dreadnought. La seva armadura deixa anar milers d'espurnes amb cada impacte contra els rocs, i el seu pes desequilibra tot el vehicle cap a un cantó.

La barra metàl·lica on s'està agafant eldreadnought comença a doblegar-se pel pes. Amb una de les sotragades, la barra es desprén d'una banda, i el soldat cuirassat queda penjant per darrera del vehicle. En Pòl·lux fa una volta de campana inesperada, i el dreadnought surt volant a uns pocs metres, caient feixugament entre les roques.

-Ràpid, als canons! -em crida en Pòl·lux.

Activo els comandaments de les armes del vehicle militar. Davant meu s'encenen els llums d'un panell i premo la opció del control manual del canó superior. Em trec l'arnès i el cinturó a tota pressa i trec mig cos per la finestreta del sostre. El canó ja està preparat pel combat, carregat de projectils explosius amb detonació retardada. Agafo els controls, una doble empunyadura a dues mans i apunto cap on ha caigut el dreadnought. No es veu res amb tota la pols que ha aixecat en Pòl·lux amb la seva volta de 360 graus.

En Pòl·lux ha aturat el vehicle. Em concentro en la recerca visual del meu objectiu. Ha d'aparèixer d'un moment a l'altre. Sé que ens està observant, amagat entre les roques i la pols del camí. M'adono que la Tau ja no plora. Em pregunto si s'haurà desmaiat, o si en Dzeko li ha acabat disparant un raig atordidor. "No et desconcentris, Ona!" em renyo a mi mateixa, conscient que una petita badada meva pot comportar la mort de tots.

De sobte, la silueta robòtica del soldat cuirassat apareix a pocs metres del vehicle, més a prop del que m'esperava. Giro el canó cap a l'objectiu just en el moment que el dreadnought està aixecant un dels seus enormes braços metàl·lics cap a nosaltres. Una bola de llum rogenca il·lumina l'extrem d'aquell braç amenaçador. Està a punt de disparar un projectil explosiu.

"O ara o mai!"

Els meus polzes premen els gallets del canó, i el llençament del projectil pesat fa trontollar  tot el vehicle. L'impacte sona com un tro. Torno a disparar. Un segon projectil surt com un llampec en direcció a l'enemic. El primer projectil no l'ha tocat, i ha implosionat just al seu darrera, als pocs segons de caure. El segon projectil impacta enmig del pit del dreadnought, però no sembla afectar-li gens. Se'l treu amb un braç i el llença cap a un cantó. Aleshores la llum rogenca del seu braç fa un soroll d'ignició i dispara.

-Un HEAT!!-crido, amb el cor a la boca.

Tanco els ulls i m'agafo fort al canó, suplicant que passi de llarg.

En Pòl·lux arrenca a màxima potència i fa un viratge d'emergència, deixant-me d'esquenes al dreadnought. El HEAT (High Explosive Anti Tank) frega un lateral del vehicle però no arriba a detonar. El projectil passa a tota velocitat i esclata contra les muntanyes. Mentrestant, el dreadnought ha tingut temps d'avançar cap a nosaltres i el tenim al darrera. Llença un cop de puny contra el canó, intentant destruir-lo. M'ajupo per reflex i veig el seu gran puny a punt de caure sobre la nostra única arma amb la potència necessària per eliminar un dreadnought. Amb un rampell suicïda, m'incorporo de nou i agafo amb força la doble empunyadura. Tinc el dreadnought a menys d'un metre. No puc fallar. A través de la superfície transparent de la seva part frontal, veig els ulls del soldat que hi ha a dins de la màquina. Quan veu les meves intencions, obre els ulls de bat a bat amb expressió de pànic. Premo els gallets amb tota la meva ràbia. El projectil pesat impacta contra ell i se l'emporta uns metres endarrera. Els ulls esbatanats de l'home s'allunyen de mi en mil·léssimes de segons i una cosa a dins meu em crema. Crec que és l'odi. Em mossego els llavis fins a fer-me sang, mentre faig el compte enrera. 3, 2, 1: BUUUUM!

El soroll de l'explosió fa eco a les muntanyes del nostre voltant, mentre els trossos de metralla s'escampen en totes direccions. Una pluja de pols i sang ho esquitxa tot en un instant, i em cobreixo la cara i el cos darrera del canó, però estic massa a prop. Una fiblada de dolor roent em recorre el cap. Alguna cosa em regalima per la galta. Em toco amb els dits tremolosos. És sang. És meva? O del soldat?

Quan torno a mirar cap al dreadnought, és només una cuirassa fumejant, esberlada de dalt a baix, enmig d'un gran bassal de sang. Em sento com una assassina, encara que hagi estat en defensa pròpia. Sóc conscient que aquesta lluita és a vida o mort, i que ens ho juguem tot. Però tot i això, els ulls d'aquell home se m'han clavat a l'ànima. Era una persona amb sentiments, amb idees pròpies. Potser tenia una familia a la Terra que l'enyorava, que esperava la seva tornada. Ara és només un cadàver que ni tan sols sap per qué lluitava.

 

dijous, 20 de setembre del 2012

La sortida


L'holo-radar del GPS d'en Pòl·lux indica que a l'entrada només hi ha 3 dreadnoughts, dels quatre que hi hauria d'haver al canvi de guàrdia. En Pòl·lux atura el vehicle a la darrera cantonada del túnel abans de la sortida. Li ensenya les posicions dels soldats a en Dzeko, que observa l'holo-radar i pronuncia alguna cosa en veu baixa, com fent càlculs. Aleshores encén la seva omnieina i comença a moure els dits molt ràpid per les diferents holopantalles que se li van obrint al davant. En aquests moments la Tau li suposa una autèntica nosa per maniobrar. Ella continua inconscient entre els seus braços. Esperem que continui així una bona estona. Aquest no és un bon moment per despertar. Un crit seu atrauria tota l'atenció dels sentinelles sobre la nostra posició.

Miro a en Dzeko pel retrovisor superior. Deu ser molt jove, o aparenta ser-ho. Té els cabells de color castany i els ulls verds. Porta uns texans normals, una mica desgastats, i una dessuadora amb caputxa de color gris fosc amb les sigles N7 al pit, i una ampla franja vermella entre dues fines ratlles blanques a la màniga dreta. Està molt concentrat en el que està fent. Em pregunto per quina tasca va ser escollit. Suposo que el va contractar la Fundació Alfa Humanis, com a mi. Quan sortim d'aquí, si és que sortim, li preguntaré sobre la seva professió. Mai havia conegut algú que tingués aquests "poders" sobre les ments alienes, a excepció d'en Píter. Però el nostre hacker no sap crear realitats virtuals. A mi m'havia intentat induir idees en forma de somnis...però em provocava malsons i no entenia el sentit dels seus missatges. En Dzeko aixeca la vista i veu que l'estic observant. De fet, en Pòl·lux també l'està analitzant a través del retrovisor. Miro cap a la Tau, fent veure que no l'estava mirant a ell. Però és que tinc molta curiositat per saber com s'ho va fer per formar part dels escollits per colonitzar Demèter. No sembla que tingui l'edat mínima permesa, els 20 anys. El noi ens somriu.

-Ja gairebé està. Ara enviaré el paquet de R.V. als seus ciber-cervells. És un altre Dejà Vu. Tindrem cinc minuts per allunyar-nos.

En Dzeko tanca els ulls uns segons i quan els torna a obrir, esbossa un somriure de satisfacció.

-R.V. executant-se.

 En Pòl·lux reprén la marxa i de nou ens apropem sigilosament a la sortida. Estem massa a prop dels dreadnoughts, perillosament a prop. Quan per fi sortim a l'exterior, m'adono que no hem comptat amb un element molt important. Pot haver-hi un quart dreadnought a les rodalies, i per tant, apareixerà a les seqüències que visualitzin els tres que hem deixat enrera... I potser aquesta anomalia els posi en alerta. Ho comento a en Dzeko i aquest confirma els meus temors. És possible que no ens doni temps de sortir del marge de visió abans que s'adonin que estan sent manipulats.

En Pòl·lux prem l'accelerador a fons i fem cinc-cents metres en un segon. Un núvol de pols s'aixeca darrera nostre i veiem que els dreadnoughts ja són molt lluny i continuen estàtics a l'entrada de la colònia. Hem aconseguit escapolir-nos i ni se n'han adonat. I tot gràcies al misteriós jove que portem al seient de darrera. Estem pletòrics! Fem un crit d'eufòria tots tres alhora, conscients d'haver-nos salvat pels pèls.

-Ets un màquina, Dzeko! -Li diu en Pòl·lux.

Ell es limita a somriure. Deu estar acostumat a sorprendre a la gent amb les seves habilitats.

De sobte, la Tau fa un sorollet i badalla. Tots tres la observem atentament. En aquests moments està obrint els ulls. La deuen haver desvetllat els nostres crits. En Dzeko l'estreny contra el seu cos per si la noia s'espanta i reacciona amb agressivitat. Se la veu tan menuda que si no fos pels tatuatges a la cara, semblaria una nena.

-On sóc? -diu amb un fil de veu.

Rescat

Al cap de cinquanta-tres minuts rebem un missatge de veu d'en Dzeko.

"Executaré un Dejà vu pels dreadnoughts, un programa de repetició de seqüències. Només veuran el mateix que hagin estat mirant els darrers cinc minuts. Tenen un sistema d'alerta molt sensible. Tracteu de passar sense fer gaire soroll. En principi no us poden escoltar, però les seves seqüències són silencioses, així que no us confieu. Teniu 300 segons per travessar l'entrada i endinsar-vos al túnel. Fins ara."

Activo a tota pressa els comandaments de conducció i arrenco a tota potència. Sort que és un vehicle força silenciós. Estem a prop, a tan sols cent metres dels dreadnoughts. La por ens atenalla quan sortim a camp obert. La carretera de terra és recta i no hi ha cap obstacle visual que ens amagui de la visió dels soldats. Quan estem a menys de deu metres de la entrada, redueixo la velocitat. Passem entre els dos sentinelles a poc a poc, contenint l'alè, com si les nostres respiracions puguessin alterar la realitat onírica que estan vivint dins dels seus caps. El dreadnought de l'esquerra es gira cap a nosaltres i noto que en Pòl·lux es posa tens al meu costat. Continuem endinsant-nos cap a les profunditats de la colònia a poc a poc, i el dreadnought torna a la seva posició de vigilància frontal. Deixem anar un sospir llarguíssim, alleugerits. Em sento com si no hagués respirat en un minut.

"El programa ha expirat. Espero que ho hagueu aconseguit. La Inger m'ha dit que el canvi de guàrdia és d'aquí a nou minuts. Hem d'estar fora abans que els nous sentinelles arribin al túnel de sortida, o ens trobarem amb quatre dreadnoughts bloquejant el llindar. Puc fer-los entrar en una realitat virtual, però no sé si això els faria moure de lloc."

El nou missatge d'en Dzeko ens arriba quan estem a pocs segons d'arribar al punt d'extracció. Tenim poc temps. En Pòl·lux m'indica que m'aturi en un punt concret. Baixem del vehicle sense apagar el motor. Obro les portes posteriors del transport mentre en Pòl·lux aixeca una placa metàl·lica del terra, semblant a una tapa de claveguera. És una finestreta de ventilació que comunica amb el quarto d'eines dels tècnics de manteniment.

Mirem tots dos cap a baix i veiem un noi assegut al costat de la capsa que conté la Tau. En Pòl·lux llença la corda aspra, aquella que van fer entre en Píter i ell amb fibres i tendons d'squalosaure.
El noi aixeca la vista i ens veu impacients, assenyalant-li la capsa.

-Tsssssssshhhh!-li fa en Pòl·lux per que no faci cap soroll. Poden haver-hi soldats a prop, i al túnel resona tot.

En Dzeko lliga la capsa a l'extrem de la corda. És força feixuga i ocuparà molt espai del vehicle. Se m'encongeix el cor de pensar que la Tau està allà dins, inconscient, comprimida entre munició i provisions. Temo la seva reacció quan vegi que la hem segrestat. Potser no ens creu. Potser ens pren per bojos i vol tornar. I aleshores ja no ho podrà fer, i em culparà a mi. M'odiarà per separar-la de la Bintou. Però algun dia s'adonarà que ho vaig fer pel seu bé. Algun dia, sé que m'ho agrairà.

En Dzeko s'agenolla a sobre de la capsa, i s'assegura a la corda amb un mosquetó que porta al cinturó. Ens hem d'afanyar. Engego la politja mecànica que ha instal·lat en Píter al vehicle. La càrrega comença a pujar lentament, augmentant el nostre neguit. La fricció de la corda contra terra produeix un soroll sord que ens fa eriçar el pèl i mirar a totes bandes. No és un so comú al túnel, i és massa evident que prové de l'arrossegament d'algún objecte. Quan només falten dos metres perque arribi a la superfície, en Dzeko es deslliga de la corda i fa un salt cap a nosaltres, impulsant-se des de la capsa. El seu moviment ens agafa de sorpresa i ens apartem just a temps per deixar-li espai entre nosaltres. La seva agilitat ens ha deixat parats i el mirem estupefactes.

La capsa és molt gran i costarà fer-la passar per l'obertura. Sense dir res, com si ja ho haguessim previst, ens situem cadascú en un cantó de la capsa i l'ajustem al forat amb perfecta compenetració. La capsa grinyola estridentment contra les parets del conducte mentre va pujant al ritme de la politja. Quan per fi la tenim al costat del vehicle, obro la capsa a tota velocitat, i comprovo que la Tau està viva. Per Gaia! Està totalment despullada! Miro a en Pòl·lux amb cara de circumstàncies, amb els ulls com taronges.

-Està nua! Que coi ha fet la Inger amb la seva roba?-xiuxiuejo amoinada.
-Hi ha una manta tèrmica a sota del seient del copilot. -Em diu telepàticament en Pòl·lux.-Ara te la dono.
-Afanya't!

Em llença la manta i embolcallo la Tau de forma que només li queden al descobert els peus i el cap. La trec de la capsa i la deixo a terra. És bona cosa tenir-la immòbil dins la manta. Així quan desperti, ens estalviarà l'ensurt. No crec que li agradi gaire desvetllar-se entre els braços d'un desconegut, i menys sabent-se nua i indefensa. Tracto de no donar-li més voltes a les possibles reaccions de la meva amiga. Mentrestant, en Pòl·lux aconsegueix encabir la capsa al seient de darrera, amb l'ajuda del nostre nou company. En Dzeko s'acomoda al costat de la capsa i es posa l'arnès de seguretat. Aleshores, agafo la Tau en braços i se la poso a sobre. M'adono que pesa molt poc. No sé si ella ha perdut pes durant els interrogatoris, o és que jo m'he fet més forta. Possiblement siguin les dues coses.

-Agafa-la fort, siusplau.-li dic a en Dzeko.-Hi ha molts sotracs pel camí i hem d'anar a tot drap.

Ell, una mica ruboritzat per tenir una noia nua entre els braços, em fa cas i la subjecta fermament contra el seu pit, recolzant el cap de la Tau al seu muscle dret. Assenteixo amb aprovació. Ara li toca conduir a en Pòl·lux. M'assec al lloc del copilot. Em cordo el cinturó de seguretat i també l'arnès, per si de cas.  Entrar ha sigut fàcil. Sortir-ne vius serà més difícil.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Dzeko Asani

-Sóc en Dzeko Asani, programador de videojocs i dissenyador d'entorns virtuals. Puc desenvolupar qualsevol fantasia a la ment dels altres. També tinc coneixements d'intrusió, com heu pogut comprovar, però el meu nivell és molt baix, limitat a Intranet. La meva especialitat és la realitat virtual. Us ha agradat tornar a la colònia?

La presentació del nostre interlocutor ens deixa bocabadats.La seva imatge virtual sura a les nostres ments mentre espera una resposta. Sembla molt jove.
 En Pòl·lux trenca el gel.

-Suposo que la Inger t'ha posat al corrent de la nostra situació.
-Sí. Ara sóc part del vostre equip. Ja heu vist el que sóc capaç de fer.  Necesito saber què necessiteu simular.
-Estem a l'exterior, i davant l'entrada a la cúpula de paraterraformació hi ha dos dreadnoughts que ens tallen el pas. Necessitem passar davant d'ells amb el vehicle sense que s'adonin.
-Sembla fàcil. Ho difícil és rastrejar les seves senyals per saber exactament a qui he de manipular. Teniu algun GPS que em pugui facilitar la localització dels objectius?

En Pòl·lux encén la seva omnieina i activa el GPS.

-UT(DD50) 31T 421783 4614671.
-D'acord. I ara parlem de les condicions.
-Quines condicions?- diu en Pòl·lux amb veu inquisitiva.
-Jo us ajudo a evacuar la gent de la llista negra, però m'heu de treure a mi el primer.

En Pòl·lux fa que sí amb el cap. Jo li faig que no amb el meu.

-Hola, Dzeko. Encantada de coneixe't- li dic jo, reprenent la conversa que el meu company ha deixat a mitges.
-Igualment, Ona.
-Veuràs, company... Resulta que hem vingut a la colònia a rescatar una noia que està inconscient. Si et recollim a tu, no la podrem evacuar a ella.
-Tan petit és el vostre transport?
-Si volem carregar les provisions, que ens són imprescindibles, no ens hi cap una altra persona. Però si ens ajudes ara, tu seràs el següent.
-No. No penso esperar. Tindreu els meus serveis en tot moment, i ajudaré a evacuar tots els individus que vulgueu. Però he de marxar d'aquí ara mateix.
-Per que tanta pressa?
-Per que si manipulo a un soldat, els seus sistemes de defensa em rastrejaran i em trobaran en menys d'una hora. Ha de ser un atac fugaç. Un cop a fora, podré fer-ne tants com vulgui. No estaré al seu abast.

En Pòl·lux es dirigeix a mi abans que pugui continuar parlant amb en Dzeko.

-Ona. Hem d'evacuar-lo a ell. Serà més útil per a la nostra misió que la Tau. Ja has vist quines capacitats té. Imagina combinar els seus coneixements amb els d'en Píter! -Mentre parla el meu company, se'm va arrufant el nas. -Podem tornar a per la teva amiga un altre dia. Que la Inger la mantingui en estat letàrgic fins que la recollim.
-He vingut a per la Tau, i no me n'aniré sense ella.
-Aquest cop no penso cedir, Ona. -En Pòl·lux em clava una mirada que fa por. No li aparto els ulls. Li sostinc la mirada, desafiant-lo.
-Jo tampoc. Així que ves fent-te a la idea.

De sobte, el desconegut de l'altra banda de la connexió interromp la nostra discusió.

-És gaire voluminosa, la Tau?
-No, la veritat és que és molt baixeta i prima. -li responc.
-Així doncs, puc dur-la a sobre meu. Problema resolt.-diu en Dzeko amb to d'autosuficiència.

En Pòl·lux em dedica una ganyota triomfant i li poso els ulls en blanc. Algún dia ens estovarem de valent.

-Tracte fet?-pregunta en Dzeko.
-D'acord. Posa't en contacte amb la Inger. Que et porti al punt d'extracció. Quan hi siguis, fes la teva màgia amb els dreadnoughts. Avisa'ns quan estiguis preparat per ser evacuat. No facis res que ens pugui perjudicar. Si hi ha cap problema durant l'evacuació, en patiràs les conseqüencies. Ho has entès?

En Pòl·lux sempre tan imperatiu. No sap ser amable quan es tracta del deure. Exigir, donar ordres, manar. És el que se li dona bé.

Intranet ens expulsa de cop. En Dzeko Asani ha abandonat la conversa i ha tallat la línia de connexió. Ens quedem en silenci a l'espera de la seva senyal.

dimarts, 18 de setembre del 2012

V.E.

Mitja hora després, encara no tinc ni idea de com rescatar la Tau. En Pòl·lux comença a desesperar-se i va repicant amb els dits a la fulla del seu punyal. Em mira amb evident impaciència, i em fa posar més nerviosa del que estic.

-Vols parar? -li etzibo irritada.
-No entenc que pretens. La Inger ja hagués fet marxa enrera. Ella sí que sap obeir ordres, i no li cal ni qüestionar-les. Perque coi no pots ser com ella?

Estic a punt de rebatre-li amb algun comentari forassenyat, quan la idea em percudeix al cervell com una bala de lucidesa sobtada.

-Arriba fins aquí la senyal d'Intranet?
-Sí, arriba fins a cinc-cents metres més enllà de la cúpula. Amb la Inger connectavem així per saber si el camí estava net, quan venia a per les provisions. Però no podem posar en perill a la Inger.
-Ho sé. I Intranet és detectable per satèl·lit?
-Sí, però no ho tenen control·lat, perque a dins de la colònia no tenen cap necessitat de fer-ho. Només estàn rastrejant les senyals d'Extranet.

En Pòl·lux no entén a on vull anar a parar. A mi se m'ha dibuixat un somriure de satisfacció. Em connecto a Intranet, agrego en Pòl·lux com a participant en un diàleg en grup, i convido a la Inger. En pocs segons, la veu de la noia resona histèrica als nostres caps.

-Esteu bojos? Estic vigilada! El meu sistema de bloqueig de rastreig alié només em protegirà un minut, així que parleu ràpid!
-Tenim un problema a l'entrada. Hi ha dos dreadnoughts. Vas dir que tenies un còmplice amb unes habilitats especials. Vas esmentar que et feia de cortina de fum. Ens podrien servir, les seves habilitats? -Dic a tota pressa, tractant de no embarbussar-me.
-Sí. Però si contacteu directament amb ell potser el posareu en perill...A més, no confiarà en vosaltres.
-No tenim pressa, si realment ens pot ajudar. Contacta-hi tu, explica-li la nostra situació, i que ell contacti amb nosaltres a través d'Intranet.
-D'acord. -I la conversa es talla, expulsant-nos d'Intranet a l'instant.

En Pòl·lux em mira amb els ulls com plats, impressionat.

-No sé com t'ho fas per treure'm tant de polleguera. Podria escanyar-te ara mateix per tossuda i caparruda. Però si no fos per la teva obstinació, ara mateix ja estariem tornant a la base, amb les mans buides. Ets un munt de neurones enfollides, Oriona. Enfollides...però eficients.

-No cantem victòria encara, Pòl·lux. Primer hem de veure com ens pot ajudar l'amic de la teva xicota.

Se li endureix la mirada. No li agrada que esmenti la seva relació amb la Inger. Prefereix fer veure que és una companya més de la misió. Al principi no ho entenia. Ara començo a creure que la seva situació és semblant a la meva. Potser no la estima com ella voldria. Potser sent el mateix que jo per en Píter. Afecte, i potser un xic de desig instintiu...Potser en Pòl·lux i jo no som tan diferents com sembla. Potser ens podriem entendre millor, si confiessim una mica més l'un en l'altre.

Passem deu minuts en silenci. Deu minuts eterns. De sobte, s'ens obre una línia de connexió a Intranet, executada sense el nostre permís. Un pirata informàtic? En Pòl·lux em mira desconcertat. No pot ser en Píter. Està massa lluny per accedir a Intranet. Una imatge intermitent apareix a la nostra ment, com un missatge subliminal. I a poc a poc, la imatge es va fent més gran, cada cop més extensa, fins que ens absorbeix.

De sobte, ja no estem a dins el vehicle, i ens trobem enmig d'un passadís de la Casa de Demèter, veient passar la gent. Reconec algunes cares. Ningú sembla conscient de la nostra presència. Passen per davant nostre com si no hi fossim. El meu cervell em diu que això no és real, que estic sent víctima d'una intrusió a la meva ment. Però els meus sistemes de bloqueig no responen. Accepten la intrusió virtual com si fos part de la meva realitat. Els meus ulls també m'enganyen, i no puc veure més enllà del món que tinc dins el cap. Tot sembla de veritat. Les textures de la meva roba, les llums del passadís, les converses dels colons...
En Pòl·lux està al meu costat i em mira, esverat.

-Que ens està passant? -pregunto angoixada.
-Crec que estem sent manipulats.
-Per qui?

De sobte, la realitat virtual es dilueix, i tornem a estar al nostre vehicle, entre les roques d'un voral del camí. La línia de connexió no s'ha tallat i sentim una veu electrònica que ens afegeix a una conversa privada.

"Virtual Environments by JackDax invites you to join his chat."




Dreadnoughts

Albirem la cúpula de la colònia al vespre. En Pòl·lux m'ha substituit al volant i he pogut gaudir del paisatge. És perillós viatjar de dia, perque els satèl·lits ens poden detectar amb més facilitat. Per això en Píter va instal·lar un inhibidor al comandament. És com un repel·lidor d'ones de sondeig. Com un mirall que copia les imatges del voltant per amagar l'objecte central. Se suposa que som gairebé invisibles, excepte a l'ull humà no modificat. Ara torno a estar al comandament del vehicle. Apago el motor després d'amagar el transport entre unes roques, a uns cent metres de la cúpula.

A l'entrada del túnel hi ha dos grans siluetes que de lluny semblen robots.

Sento com en Pòl·lux remuga alguna cosa.

-Merda!
-Que passa?
-Són dreadnoughts. -Respon amb ràbia continguda.
-Que és això?
-Soldats dins de màquines cuirassades, amb sistema de blindatge impenetrable.
-Sona malament.
-No podrem entrar.

Ens mirem amb impotència. Ens envaeix el mateix sentiment de frustració.

-No hi ha cap manera de distreure'ls? -Dic, tractant de cercar una alternativa.
-No. Són letals. Els has vist bé? No podem emprar cap esquer. Hem de tirar enrera sense que ens detectin. Ho sento per la teva amiga, però una baixa és millor que dues.
-Però que collons estàs dient? No penso abandonar la Tau a la seva sort!
-I que penses fer? No et deixaré sortir del vehicle. No permetré que arrisquis la teva vida per un rampell de superheroïna impulsiva amb més coratge que cervell.
-Ha d'haver-hi alguna forma...

Rumio i rumio, amb el cap entre les mans, tractant de trobar una solució.

-No hi ha cap altra entrada? -pregunto a en Pòl·lux.
-No. Aquesta és la més desprotegida. El radi de tir de les torretes defensives té un angle mort, i per tant, no estem al seu punt de mira. Va, tornem a la base.
-No! Espera! Almenys deixa'm pensar una estona, potser se m'acut alguna idea.
-Pots pensar pel camí de tornada. -Respon ell secament.
-I si esperem al canvi de torn de guàrdia? Sisplau!
-No servirà de res, Ona. Vindràn altres dreadnoughts. -En Pòl·lux apreta els punys, amb impaciència. -No entenc per que hi ha tanta vigilància de sobte. Temo que hagin descobert la nostra existència... Però ara no és el moment de discutir sobre això. Hem de marxar. Com a líder de grup et dono una ordre. Engega el motor o et neutralitzaré.
-Això no és una ordre, és una amenaça.
-Anomena-ho com et doni la gana, però obeeix.

El to d'en Pòl·lux no m'agrada gens. Sé que ho fa pel bé de la misió, però igualment no penso tol·lerar que em tracti així. Sóc una companya, no una subordinada. Tant de bo tingués aquí una Toboe... Aleshores aprendria a respectar-me com cal. Si el pogués estabornir jo a ell, per poder escapolir-me cap a la colònia...

-Ni t'ho plantegis.
-El qué? -pregunto empal·lidint. M'ha llegit els pensaments?
-Imagino el que estàs pensant. No sóc un blanc fàcil. Jo de tu no gastaria energies en idees tan absurdes. Tens deu segons per iniciar el sistema de comandament. Després d'aquest compte enrera, si el vehicle continua aturat, seràs rellevada. I és possible que rebis algun càstig quan arribem a la base.
-Ei,ei, ei! Para el carro! No sóc cap soldat a les teves ordres, recordes? Sóc una companya de misió. No hi ha jerarquies al nostre grup. O si? Perque fins ara no me n'havia adonat. Tu ets l'expert en temes militars, però això no significa que siguis el nostre cap. Tots hem de cooperar i aportar els nostres coneixements per tirar endavant. Estem junts per asolir un objectiu comú, però això no et dona dret a amenaçar-me, a faltar-me al respecte ni a donar-me ordres que no vull obeir. Entesos?

La meva indignació es fa palesa al meu to de veu. En Pòl·lux em mira amb els ulls molt oberts i la boca encara més oberta, sosprés per la meva reacció.

-Farem una cosa- dic, amb calma. -Em deixaràs una estona per pensar possibles opcions d'intrusió. Si d'aquí a una hora no se m'ha acudit res, accediré a tornar a la base, malgrat haver de deixar la Tau enrera. 
-Entesos.- Diu amb el mateix to xulesc que he emprat jo fa un moment, i posa els ulls en blanc. -Quina paciència deu tenir en Júpiter!

-Au, calla i deixa'm pensar. -Li dic amb un somriure de triomf.

divendres, 14 de setembre del 2012

Pla improvisat

-Tinc a la Tau inconscient, emmordassada i lligada de mans i peus, a dins la capsa de munició per les torretes.  Li he injectat sèrum fisiològic perque no es deshidrati. L'heu de venir a buscar aquesta nit, al punt d'extracció.Jo no hi seré. -La Inger fa una pausa, com escollint les paraules més adients per resumir el que ens ha de dir. -Tinc un problema greu. He trobat la llista d'elements subversius. Hi ha tretze noms de moment. Entre ells, hi ha el meu. Sospiten de mi. Sé que ara mateix estic a prova. En Sergei ha esdevingut la meva ombra, m'empaita per tota la base per vigilar-me, fent veure que encara som amics.

-Has de sortir d'allà immediatament! T'interrogaran i ens descobriran! -li crida en Pòl·lux. -És una ordre!
-Fins que no trobi la nau d'en Pavlichenko no puc deixar la colònia.
-I si no existeix? Inger, era només una teoria! Potser és tan sols una casualitat, que la mascota d'en Pavlichenko hagi estat pilot en el passat! No pots còrrer el risc per una suposició sense fonaments. -li diu en Píter.
-Aquella nau, si existeix, és la nostra única esperança. Un cop siguem a fora de Demèter podrem alertar a les corporacions terrícoles. A més, m'he d'ocupar de la llista negra.
-No pots encarregar-te'n de tots, i menys si estàs sota vigilància.
-Sí que puc. Tinc un còmplice. Jo faré la feina bruta...i ell serà la cortina de fum.
-Que vols dir? No t'entenem!
-És un dels noms de la llista negra. Té unes habilitats... especials. No us en puc dir res, ara per ara. Només que ens serà de molta utilitat. Ja ho entendreu quan el conegueu.
-Està bé, confiem en tu. Però si veus que la teva vida corre perill, fuig de la colònia. I el mateix dic sobre la misió. Si t'enxampen i t'interroguen, saps el que has de fer. -En Pòl·lux tracta de dir-ho en un to calmat, però se li trenca la veu amb les darreres paraules.

Si enxampen a algú de nosaltres amb vida, hem de connectar amb en Píter a l'instant, malgrat que delatem la posició de la base científica. Ell ens enviarà el virus més potent que tingui i ens esborrarà les dades de la memòria. El problema d'això, és que també perdrem els nostres propis records i identitat. No serem ningú mai més. Si a mi em succeís això, preferiria la mort real. Però quan ets un "vegetal" ja tot dona igual.
La Inger suspira, i resta en silenci. Sabem que està plorant. Ho intuim. Aquella dona que de vegades m'ha semblat tan freda i insensible, ara s'esfondra sola, allunyada dels únics humans en els que pot confiar realment. M'agradaria estar al seu costat i abraçar-la. Segurament tots estem sentint el mateix. Soletat. Por.

-Ve algú- diu la noia muda- tanco la connexió.
-D'aquí a tres dies a la mateixa hora. -S'afanya a dir en Píter.
-Sort, companya!-li diem tots alhora.

A l'altre cantó es talla la línia i ens quedem callats, mirant l'infinit sense saber que dir.
En Pòl·lux, sempre més arrauxat que nosaltres, s'incorpora d'una revolada i agafa l'equipació de supervivència, sense abaixar la guàrdia.

-Anem a buscar la Tau. Qui de vosaltres m'acompanya?
-Jo. -Diu en Píter precipitadament.-Tinc més força que l'Ona, i si hem de travessar la boira verda carregats de munició i amb una persona inconscient a l'esquena, és millor que t'acompanyi jo.
-Això de la força és discutible, Júpiter. -Riu sorneguer en Pòl·lux.-L'Ona s'ha entrenat molt més que tu en menys temps, i al cap i a la fi, tu ets una rata d'ordinador.
-Però l'Ona està... incapacitada. Pot avortar si fa un esforç massa gran.-Al·lega ell mirant cap a la meva panxa.
-Ah, no. Això sí que no. Vaig dir que aquest embaràs no suposaria cap impediment per realitzar qualsevol tasca. I ho penso demostrar. -Dic, indignada. -A més, ni tan sols tinc panxa! Estic tan àgil com sempre. Hi aniré jo!
-Aquest és l'esperit!- exclama en Pòl·lux.
-A més...-afegeixo.-La Tau s'espantarà molt si desperta durant el trajecte i es troba lligada de mans i peus amb dos desconeguts portant-la a fora de la colònia. Si estic amb ella, la podré tranquilitzar.
-Això és cert.-Reconeix en Píter, amb resignació.

Sortim de l'aigua i ens encaminem cap a la cova on tenim el vehicle militar, a l'altra banda del congost de la boira verda. El pla és senzill. En Pòl·lux i jo ens endinsem als túnels, recollim la Tau i les capses que ens ha preparat la Ingegärd i sortim ràpidament d'allà. En Píter mentrestant ens espera a la cova, armat fins a les dents i protegit pel meu botcàmera defensiu. Un cop arribem, equipem a la meva amiga amb la màscara antigas que hi ha al compartiment de supervivència del vehicle, i travessem la boira en formació triangular, amb la Tau enmig dels tres. Si està massa nerviosa, o si fa soroll durant la travessa, l'haurem d'atordir i portar-la a collibè. Acabem d'enllestir el pla d'actuació i m'assec al seient del conductor. Activo el panell de comandament i les llums del vehicle s'encenen il·luminant tota la cova. En Pòl·lux s'acomoda al seient del copilot i es posa el cinturó de seguretat, coneixedor de la meva afició a la velocitat.

En Píter s'encén la darrera cigarreta i llença el paquet buit a terra. Li somric a través de la finestra, i ell em torna una mirada trista, mentre el fum se li escapa dels llavis en petits núvolets de boira gris. Sé que les hores se li faran eternes, sense tabac, i sense res a fer dins aquella cavitat de pedra. Li llenço un petó mut i me'l torna tocant-se els llavis amb dos dits i posant-se un puny al cor, que és la seva forma silenciosa de dir "T'estimo".

Arrenco amb energia, i sortim de la cova a poc a poc, esquivant arrels i altres obstacles d'aquella superfície accidentada. Un cop a fora, trepitjo l'accelerador i desapareixem de la zona en pocs segons, deixant enrera una estela de llum i pols, i un amic neguitós i sol.

dijous, 13 de setembre del 2012

Nàusea

Acaba de sortir el Sol. La Lluna Blava es pon discretament per l'altre cantó del món. Fa un dia humit, però no sembla que hagi de ploure. Estem a dalt del cim, on comença el paisatge de malson que conformen les muntanyes emboirades. Potser ens trobarem el camí negat. Ens hem vestit amb granotes de neoprè, per si hem de creuar a l'altra banda del congost nedant. Amb tot l'equip preparat, comencem el descens cap a la boira verda.

Avui no em trobo gens bé. M'he llevat amb nàusees i he vomitat abans i després d'esmorzar. Ja fa dies que em passa. Només de pensar en menjar em venen basques. Abans de preparar-me per l'expedició m'he fet una revisió a la cabina de diagnòstic mèdic. Tot està bé. En/na Nicte està en perfecte estat, i jo no tinc cap problema de salut. La màquina m'ha tranquilitzat assegurant que els meus símptomes són normals durant l'embaràs. Estic molt disgustada. Coses que normalment m'encanten, com la salsa de fulla negra que fa en Píter, ara m'anguniegen. I ara, de camí per la tartera, estic mig marejada per no haver pogut retindre res dins l'estomac. No li ho he dit als meus companys perque no volia que em deixessin enrera. Vaig prometre que estaria preparada per qualsevol cosa, i que l'embaràs no seria cap destorb. Sé que és difícil complir aquesta promesa. Quan la panxa sigui massa gran i feixuga, em costarà caminar i em farà mal l'esquena. No podré fer vida normal fins que neixi el/la Nyx.

Estic patint per si em venen ganes de vomitar aquí enmig. Porto la màscara antigas, i si me la trec, possiblement mori o m'infecti de l'estranya malaltia que va fer mutar els antics habitants de la Vall del Vent. Si he de vomitar, ho hauré de fer dins la màscara. Intento no pensar-hi, doncs només d'imaginar-m'ho ja sento el regust de la bilis a la gola. És força difícil contenir-se en aquesta situació. Cada pocs metres anem trobant i trepitjant cossos putrefactes. Tracto d'esquivar-los com puc. Els cadàvers escampats mig amagats per la boira jauen en postures impossibles, amb els òrgans vitals lluny dels cossos als que pertanyen. Faig el cor fort i tanco els ulls per no veure'ls. Alguns d'aquells sacs de carn morta encara semblen humans, i se'm regira l'estomac quan recordo el moment exacte de les seves morts. En aquells moments no m'afectava, quan m'hi estava jugant la vida. Disparava sense pensar, i fins i tot en gaudia. Ara, l'efecte visual del plasma sobre els teixits orgànics em produeix un fàstic desmesurat. Sento el vomit pujant-me per l'esòfag. No, sisplau! Ara no!

Amb un esforç sobrenatural aconsegueixo retornar a l'estomac allò que pretenia fugir del meu cos. M'ha anat de ben poc. I just en aquest moment el GPS d'en Pòl·lux marca que estem a només vint metres de l'objectiu. Però tal com haviem previst, el punt més baix del congost s'ha inundat amb les darreres tempestes. Haurem de travessar-lo i connectar des de l'aigua. No m'atreu gens la idea. Qui sap quina mena de coses hi ha sota les fètides aigües!

Sento la veu telepàtica d'en Píter demanant a en Pòl·lux que li subjecti l'amplificador d'ones, mentre s'endinsen a la corrent. Jo també començo a entrar a l'aigua, primer un peu, després l'altre, intentant no perdre l'equilibri. Els còdols rellisquen molt i em sento insegura si no veig on tinc els peus. Per sort, no té gaire fondària. Quan l'aigua m'arriba al melic, en Pòl·lux m'ordena que mantingui la posició. De tant en tant sento com si una cosa s'arrossegués per sobre dels meus peus. "És només la teva imaginació, Ona!" Em diu el meu subconscient, per tranquilitzar-me. "Només és la corrent de l'aigua!"

Per fi, en Píter estableix connexió i ens inclou a la conversa.

diumenge, 9 de setembre del 2012

Dia de pluja

Torna a ploure a bots i barrals i aprofito les hores de reclusió per treballar. Estic enllestint l'esborrany del guió del documental. He gravat imatges precioses, i penso dedicar tot el capítol a la bellesa d'aquest planeta. L'únic inconvenient és que no sé els noms de les criatures que hi apareixen, ja que no hi ha prou informació a les dades de la base científica, i no tenim cap expert en biologia que ens pugui ajudar a classificar les espécies. Molts dels noms me'ls acabo inventant, associant l'esser amb algun animal de la Terra per les seves costums o aparença, com les racnoabelles, que semblen aranyes, però viuen en comunitat, com les abelles, i s'alimenten del pòl·len que queda enganxat a les seves teranyines de cera. Hi ha moltes bestioles a Demèter que semblen mutacions terrícoles. Hi ha la formiga-mosquit, la serp-ratpenat (el que jo anomeno Draken, per la seva similitud amb els dracs de les llegendes), les Aullones, que són com mussols i papallones... I hi ha unes bèsties que tenen una certa semblança física amb els micos de la Terra, però viuen als aiguamolls i es comporten com granotes. De vegades els hem caçat per provar la seva carn, però tenen gust d'ou podrit.

Tots aquests animals els he immortalitzat amb el meu botcàmera, que ha esdevingut el meu company inseparable . Ara torno a sortir sola de tant en tant. Amb la neteja que vam fer dins la boira verda, esperem haver acabat amb l'amenaça dels "visitants".  No ens allunyem gaire de la base, per si de cas, i portem un tou d'armes sempre amb nosaltres. En Píter sempre em segueix d'amagat. Es pensa que no ho sé, però el sento a molts metres de distància. He entrenat la meva oïda, i a més en Pòl·lux m'ha ensenyat una tècnica de neuroestimulació mental per aguditzar tots els sentits. És indispensable si has d'estar alerta a alguna senyal de perill, però també és útil per altres coses. El sexe, quan estic neuroestimulada, és molt més satisfactori.

Observo els paisatges gravats pel documental. Tinc dos projectes en marxa. El primer segueix la idea principal que em va encarregar la Fundació Alfa Humanis: documentar la vida a Demèter. El segon, tracta de les maquinacions d'en Pavlichenko i els seus companys de conxorxa, els "Ultra-Humans". Ara mateix m'estic dedicant al primer. He aprofitat cada expedició de reconeixement per gravar tots els ecosistemes del nostre entorn. Les imatges més espectaculars són les que he gravat des dels cims. L'horitzó es perd més enllà dels aiguamolls, i tot és verd, infinitament verd. Costa de trobar un altre color que no sigui el verd a Demèter. Fins i tot el cel és una mica verd, els dies que no està ennuvolat. I els núvols que solen ser grissos, també es reflecteixen en verd a les aigües que s'estenen per tot arreu. Però a trenc d'alba, si t'enfiles a dalt d'un cim, sembla que tot estigui ardent, i que el Sol hagi calat foc als cims. Les aigües són un mirall del cel vermell, i és com si estigués en un planeta diferent. Mai m'acostumaré a aquests moments màgics. Sempre m'emocionen tant o més que el primer dia.

Apago la meva omnieina i la holo-pantalla de l'ordinador que m'he adjudicat per fer la meva feina. No sé a qui pertanyia abans, però hi ha un munt d'holografies eròtiques emmagatzemades a la seva memòria. No les he esborrat.  Són molt suggeridores. M'agrada mirar-me-les de tant en tant. La que més m'agrada és la d'una hawaiana en 4D que fa un ball sensual a càmera lenta, només vestida amb un llarg collar de flors que no aconsegueix amagar del tot les seves intimitats.

Un tro ensordidor resona a fora de la base, acompanyat de la llum enlluernadora d'un llamp blanc. La pluja comença a caure amb més força i la tempesta referma. M'apropo a la finestra de la meva habitació i em recolzo a l'ampit. Normalment m'agrada que plogui, però si plou massa, ens quedarem aillats i no podrem contactar amb la Inger. És passat demà quan hem de tornar a la boira verda. El congost es transforma en un gran riu quan plou tant. La boira s'esvaeix una mica, però la corrent de l'aigua baixa massa forta com per travessar-la a peu. Si demà no ha deixat de ploure, haurem d'ajornar la connexió.

Sento la veu telepàtica d'en Pòl·lux. És l'hora de sopar. Avui li tocava cuinar a ell. Espero que no hagi fet sopa d'squamar. Rostit i farcit d'algues està bo, però bullit fa olor de gos mullat. Faig una darrera ullada a fora i activo les persianes insonoritzadores amb el comandament tàctil del vidre. El soroll de la tempesta es va esmorteïnt a mesura que s'abaixen les persianes hermètiques. Es fa el silenci total i em sento com si tornés a estar aillada del món, a dins del líquid amniòtic que em va bressolar de camí a Demèter. Com ha canviat la meva vida des del dia que vaig signar el contracte amb la Fundació. Espero no acabar-ne penedida...

dissabte, 8 de setembre del 2012

Missatge de la Nèbula

No sé que pensar del que acabo de veure. Intento lligar caps entre el que em va dir la Inger i això. Però no té cap sentit. No pot haver-hi dues Venus. I tot i així, la paleogeòloga sueca em va dir que la Venus està a la Terra. Però jo la he conegut aquí...i no pot haver marxat del planeta.

No hi trobo cap explicació. A més, la noia que sura a la bombolla de líquid amniòtic a les imatges de la notícia, no s'assembla gens a la Venus. Està esquifida, amb els ossos marcats sota la pell, tan prima que sembla que s'hagi de trencar en mil bocinets. Si no fos perque aquell home la protegeix com si fos viva, em pensaria que és morta.

I aquell home, el fundador d'aquell projecte amb un nom tan singular, "Eternitat", qui és? Serà aquell pare totpoderós del que m'havia parlat la Venus el darrer cop que ens haviem vist? Per com es preocupà de protegir de les flames aquell cos, dedueixo que sí.

Que haurà passat amb la Venus? Si realment el seu cos està a la Terra, qui és la dona que he conegut a Demèter? Se'm plantegen nous interrogants sense resposta, que només la Venus em pot aclarir. Potser podria convèncer la Inger per que m'expliqués el que sap. Però la sordmuda és molt reservada. S'entossudeix a guardar-li els secrets a la seva amiga, tot i estar desapareguda.

En Píter ja ha acabat de comprovar que el vehicle funciona correctament. Hem hagut de travessar la boira verda fins la cova on el tenim amagat, ja que és un transport terrestre i no té prou potència per travessar el congost que ens separa de la Vall del Vent. No hem tingut cap sorpresa desagradable pel camí. Cap mutant s'ha deixat veure, i l'holo-radar del GPS indicava que la zona estava neta. En Pòl·lux vigila l'accés a la cova des de l'entrada de la mateixa. Mentre en Píter desconnecta de nou els sistemes de comandament, m'explica que al principi els va costar molt trobar la balisa de seguiment via satèl·lit que tenen tots els aparells de l'Aliança. Estava dins d'una de les batèries del transport, i si no l'extreien amb cura, es podien carregar la batèria. Per sort, entre ells dos van fer una bona feina, i el vehicle va deixar de ser detectable. Jo l'escolto a mitges, mentre continuo llegint missatges. Ara m'està explicant que al transport hi caben quatre persones, però quan s'han de carregar provisions, per la manca d'espai només hi poden anar tres passatgers. Per això, la nit que em van recollir, havia vingut en Pòl·lux sol, per recollir-nos a la Inger i a mi, i transportar les provisions que la seva amant havia aconseguit robar dels magatzems.

En Píter surt del vehicle i em fa un gest per que em torni a equipar les armes i la màscara antigas. Ja és hora de tornar a la base. Tanquem la cova amb una barrera cinètica projectada des d'un emisor de camps d'efecte de massa del vehicle. Forma part de l'escut antiprojectils del transport militar. També serveix per impedir el pas a qualsevol altra forma de vida que intenti endinsar-se a la nostra cova.

La tornada a través de la boira transcorre sense ensurts. En Pòl·lux creu que vam acabar amb la majoria dels infectats, i que els pocs que queden, o estan ferits, o ja no s'atreveixen a atacar-nos. Quan arribem a la base, activem de nou les torretes defensives. En Pòl·lux puja a la torre de guaita, el seu lloc predilecte. En Píter s'encén una cigarreta. Només li queda un paquet dels d'en Patterson, i ja s'està acabant. L'excusa dels mosquits demeterencs ja no li serveix per justificar el seu nou vici de fumar. Hem après a fer encens amb propòlis de racnoabella, que funciona igual que el fum del tabac. M'estiro al costat del meu company al sofà de la sala comuna. De fons, sona una cançó de Malukah, una cantant del segle XXI amb una veu molt especial.

"Hope can drown lost in thunderous sound
Fear can claim what little faith remains..."

Em queda un missatge per llegir. Me l'havia guardat pel final. És de la Nèbula.

"Tinc una gran notícia, Ona! He trobat la tomba. Està a l'antic cementiri de Lleida. He hagut de remenar totes les capses i paperots de la familia d'en Jan per trobar la informació sobre la seva defunció. Al final he trobat un document que certificava aquella mort, i una factura del que havien de pagar els hereus per mantenir el nínxol en bon estat. El problema és que els cementiris són com museus de la mort, i no hi pots entrar si no hi tens un parent enterrat o un permís especial. A més, obrir la tomba és un delicte de profanació. No sé si gosaré fer-ho. En Jan pot demostrar que és descendent de l'Alba, però tot i així, hi ha molta vigilància dins el cementiri. No sé pas com ens ho farem per comprovar si les càpsules del temps estan allà dins. Et mantindré informada. Espero que estiguis bé. Petons. "

Em quedo parada. La meva cosina seria una gran periodista d'investigació si s'ho proposés. Llàstima que odiï estudiar. Tant de bo estigués a la Terra per ajudar-la. Potser amb la meva acreditació com a reportera documentalista de la Fundació podriem accedir al nínxol sense cometre cap delicte. Els cementiris, tal com diu la Nèbula al missatge, estàn molt protegits, ja que són un vestigi del passat. Avui dia tothom es fa incinerar, o cedeixen el seu cos per ser biomassa combustible, una tendència que va a l'alça. Només els rics es permeten la frivolitat de ser enterrats als grans museus de la mort. Es construeixen grans panteons amb escultures de marbre marcià, obres d'art sinistres que després ningú visita, excepte algun antropòleg freak amant de les necròpolis.

Mentre rellegeixo l'esperançador missatge de la Nèbula, la música acompanya els meus pensaments. Tinc la sensació que aviat descobrirem el gran secret dels nostres avantpassats. Espero continuar viva per quan això succeeixi.

"Death will take those who fight alone
But united we can break a fate once set in stone
Just hold the line until the end
Cause we will give them hell...

I will never surrender..."





divendres, 7 de setembre del 2012

Missatges

Asseguda dins el vehicle militar, mentre en Píter fa la revisió setmanal del nostre únic transport, rellegeixo els missatges rebuts a l'omnieina. Molts són salutacions d'amics i coneguts, o de parents llunyans. Els esborro. No m'agrada tenir tant espai ocupat a la memòria. Els meus caps a la Terra també es pregunten per que no he enviat els darrers documentals per la revisió. Segurament ja deuen haver contactat amb en Hendrik Bildhauer, i aquest els haurà dit que estic enfeinada, o que tinc una avaria al sistema de comunicacions, o qualsevol altra mentida. Al Director de la Fundació no crec que li interessi que els seus caps terrícoles sapiguen que he desaparegut. Representa que la colònia és segura, i que tot està en ordre. No es poden permetre cap pas en fals, o els inversors retiraran el seu capital. Segurament han tornat a bloquejar les connexions a Extranet per evitar que es filtri informació sobre les desaparicions.

Si aconseguim sobreviure i salvar la colònia, demanaré una revisió del contracte. Els documentals que estic realitzant ara mateix valen el triple del que em paguen. A més, m'haurien de pagar un plus de perillositat, com als militars. No és que faci això per diners (al principi sí, és clar), però ja que ho faig, espero rebre'n una bona recompensa.

Els dies es passen lents en aquest racó del món. Quan estava a la colònia tenia sempre un munt d'opcions per distreure'm. Podia anar al gimnàs, a la sala d'oci, al Rainbow, passejar pels jardins artificials, llegir a la cabina sensorial de lectura, veure pel·lícules acabades d'estrenar  a la Terra, sopar envoltada d'un munt de persones que encara no havia ni començat a conèixer...

Trobo a faltar estar amb més gent. Relacionar-me. Tenir una mica més de vida social. Em sento sola, i encara que en Píter s'esforçi per ser la millor de les companyies, de vegades m'agovia. Al principi teniem molt a dir-nos, no ens coneixiem gaire. Amb els dies la relació ha anat canviant... i ja no ens queden gaires temes per parlar. Quan ens avorrim, fem l'amor, i així trenquem amb la rutina. Però fins i tot el sexe acaba sent previsible i rutinari. Ara començo a notar la diferència entre estar enamorada i no estar-ho. Ell sempre té ganes d'estar amb mi. En canvi jo de tant en tant l'he de defugir. Tracto d'explicar-li el que sento. Som amics i prou. I que tingui un embrió de la seva sang dins meu no significa que ell i jo siguem parella. Sempre serem amics, però no sempre serem amants. Sé que això li dol, però ha d'acceptar la veritat. Si no fos sincera amb ell, a la llarga encara li faria més mal.

En Pòl·lux i jo mantenim les distàncies. Ens avenim molt bé, però encara està una mica amoinat pel meu embaràs. Suposo que amb els dies s'anirà fent a la idea i tornarem a ser un grup cohesionat.

Continuo llegint i esborrant missatges. He reservat els de la familia pel final. Tinc més de quaranta missatges dels meus pares i només un de la meva cosina petita, la Nèbula. Sé que els dels meus pares seran tots de preocupació per la meva desconnexió total. Obro primer els seus, per si hi ha alguna notícia important que hagi de saber, tot i que em moro de ganes de llegir el de la Nèbula.

Com ja havia endevinat, la majoria expressen preocupació. Excepte els missatges més antics, que expliquen notícies de la Terra que saben que em farà il·lusió conèixer. Han aconseguit clonar balenes. S'havien extingit feia gairebé un segle, com la majoria dels cetacis. L'equip de recuperació de fauna terrícola "Lazarus" ha desenvolupat embrions de balena a partir de les mostres emmagatzemades als Bancs d'ADN de la Memòria Vital Biològica de la Terra.Mai he vist una balena viva. Aquesta notícia em fa molt feliç.

Hi ha altres notícies interessants entre les dades que m'envien els meus pares. Uns fanàtics religiosos contraris a la bio-tecnologia i la digitalització cerebral han cremat uns laboratoris de la Fundació Alfa Humanis, on s'experimentava amb un nou sistema de digitalització anomenat "Eternitat". Segons els fanàtics, la ciència està atemptant contra la natura en voler produir humans digitalitzats. Em costa de creure que hi hagi encara gent tan tancada de ment. La digitalització és el futur! Tenir un cervell millorat i amb més capacitats no significa ser menys humà.

Durant l'incendi provocat, van resultar ferits dos científics, i el propi fundador del projecte Eternitat, que protegia amb el seu propi cos una bombolla amniòtica. A les imatges de la notícia, apareix una instantània feta des de les càmeres del laboratori. La bombolla que intentava protegir aquell home contenia una dona jove, aparentment morta o inconscient. Al vidre del recipient hi havia escrites unes lletres en ciríl·lic: Венера. Que traduït significa...


VENUS.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Inhumans

No veiem res. No escoltem res. La boira s'empassa tots els sons i formes que ens envolten. Però el radar continua emetent la senyal intermitent dels set cossos que s'ens apropen a poc a poc. No ens veuen, però saben on som, com si ens ensumessin de lluny.

En Pòl·lux es toca el canell de la mà que sosté la seva PG77 per indicar que té enemics a la vora. Sense mirar endarrera, assenyala en Píter i li ordena apuntar a la seva esquerra. Ell es gira i apunta, però res no es mou més enllà. Després, en Pòl·lux m'assenyala a mi, i em fa la senyal per que em replegui cap a ell. Corro a la seva posició tan silenciosament com puc.

-Enemic a les sis.-Em diu telepàticament.

Em giro ràpidament donant-li l'esquena, i ens quedem ben a prop l'un de l'altre, ambdós apuntant en direccions oposades, mentre en Píter apunta cap a una banda, ajupit a terra per quedar a resguard de la nostra línia de tir.

Una silueta es comença a retallar entre la boira, a uns metres per sota de la meva posició. Els seus moviments són lents i estranys. Poc a poc es defineix la seva figura. Té les cames esguerrades i camina ranquejant cap a mi. En algun moment de la seva vida devia ser un home, però ara és un sac de pell putrefacta amb clapes de carn pudenta i nafres de pus infecta. Té el rostre desfigurat, com si s'hagués rentat la cara amb àcid sulfúric. És talment com un zombie de pel·lícula antiga de sèrie B, però aquest és real, molt real. El terror s'apodera de mi i em mossego la carn de dins les galtes sense adonar-me'n, de tant apretar les dents per no cridar.

En Pòl·lux inicia la matança amb una ràfega de trets de plasma. Sento uns xiscles ensordidors a uns metres darrera meu. La seva primera víctima cau entre esgarips d'agonia. Gairebé alhora, en Píter dispara en ventall des de la seva posició. Es sent un pes mort caient muntanya avall, estavellant-se amb els rocs. El so de la trencadissa d'ossos queda esmorteït pel soroll incessant dels trets.

-Venen més!-Crida en Pòl·lux, desesperat.

Estic paralitzada per la por i sóc incapaç d'apretar el gallet. El monstre que tinc al davant em mira quiet, sense avançar, com sospesant la situació. Tinc el braç estés, i la meva PG77 està a un pam del seu nas, però ell no es mou d'on és, i jo no m'atreveixo a disparar. Alguna mena de compasió m'impedeix matar aquell ésser que fa poc era humà. La criatura obre la boca deformada amb una ganyota dolorosa i babeja mig canó de la meva arma entre les seves dents piorreiques i les genives ensangonades. Per un instant em sembla distingir una mirada de súplica en aquells ulls llefiscosos, com si m'estigués demanant que el matés per acabar amb el seu sofriment. Darrera del mutant, comencen a aparèixer altres tipus de mutacions repulsives, homes i dones amb més braços que cames, i a l'inrevés, amb pústules farcides d'un líquid grumollós, amb bombolles de pus que esclaten i es tornen a formar als pocs segons. És una escena de malson, i no sé com despertar.

-Dispara, Ona!

La veu d'en Píter em sobresalta i apreto el gallet. El plasma travessa la boca del mutant i li perfora el clatell. Una bola de fum s'enlaira mentre el seu cadàver rodola cap a l'abisme. Una forta ferum a carn cremada penetra als meus narius, malgrat dur la màscara antigas. El meu instint de supervivència per fi fa acte de presència. Sento l'adrenalina fluint per tot el meu cos. Em poso ferma, esquena amb esquena contra en Pòl·lux, que continua disparant a tort i dret contra enemics invisibles, guiant-se per l'holo-radar, i apunto contra el blanc més proper, una dona despullada plena de bubons verds per tot el cos. El raig de plasma travessa l'aire com una guspira de color blau, perforant tot el que troba al seu pas. El primer tret li impacta al ventre, que s'obre com una flor. Del forat regalimen sang i budells, però això no atura la mutant, que continua avançant cap a mi, amb les vísceres penjant entre les cames, arrossegant l'intestí gros que comença a esllavissar-se pendent avall. Ara és més a prop i no puc errar el tret. Apunto entre els ulls i em concentro. Disparo. El plasma perfora just allà on jo desitjava que ho fes. El cadàver conserva el cap, però un gran forat rodó cauteritzat fumeja on abans hi havien els trets facials. Abans de caure el cos, durant una mil·lèsima de segon, i encara apuntant a la seva cara ja inexistent, disparo a través del forat. La criatura que s'apropava corrent just per darrera seu, cau fulminada als meus peus, a sobre de la dona-donut.

-Hem de sortir d'aquí!- Crida en Pòl·lux.-Són molts!

Però jo estic massa concentrada en la meva feina, i fins i tot diria que estic gaudint de la massacre. Ja no tinc por, i només em deixo guiar per l'instint. Continuo rebent a cada nouvingut amb una ràfega de benvinguda i un somriure als llavis. És possible que quan tornem a casa ja no ens calgui munició per les torretes, si netejem ara el pati. L'espectacle que tinc al davant és força macabre. Els mutants que poden còrrer, ensopeguen amb la pila de cadàvers amuntegats que s'ha anat formant davant meu. Alguns han rodolat per la tartera, però la majoria encara resten on han caigut, ajudant-me en la meva tasca d'extermini. Una altra monstruositat s'entrebanca amb el meu mur de carn fumejant i aprofito l'avinentesa per clavar-li un bon tret al cap.

-"Cortesia de la casa"- Crido, rient eufòrica.

Noto que estic embogint i que si perdo el seny mai més podré tornar a ser la que era. Si em quedés algun rastre d'humanitat, no m'estaria rient de les meves víctimes. La veu d'en Pòl·lux resona entre els trets.

-Retirada!

No el vull obeïr, però en Píter m'agafa del braç i m'arrossega muntanya amunt, mentre les criatures ens segueixen a pocs metres, fent crits inhumans.

En Pòl·lux ens cobreix la retirada. La batèria de la seva PG77 s'ha descarregat i porta la HELGun entre les mans. No estavem gaire lluny del cim. En pocs minuts arribem a dalt de tot, encara empaitats pels mutants. Ara ja no estem dins la boira. El vent xiula darrera nostre, en direcció a la nostra vall. Ens enfilem a una roca i esperem als nostres perseguidors. Ja arriben. Comencen a sortir a poc a poc, com si tinguessin por. Un llampec vermell de la HELGun polvoritza el cos d'un científic amb tentacles que s'apropava perillosament a la nostra roca. En un instant, la carn sòlida esdevé una muntanyeta de pols negra. Quedo al·lucinada amb l'efecte devastador d'aquella arma. Mai he disparat contra cap ésser viu amb la HELGun. Enfundo la PG77 i em trec l'ametralladora làser de l'esquena. Per desgràcia, cap altre mutant s'atreveix a treure el nas, i em quedo amb les ganes de provar la meva nova joguina.

Baixem cap a la Vall del Vent. Arribem a la base contents d'haver sobreviscut. Ha estat l'experiència més brutal de la meva vida.

Tornada

El so vibrant de la connexió es fa més agut quan la senyal arriba a la Terra. Ha de passar per molts repetidors alhora, més ràpida que la llum, per aconseguir una comunicació gairebé instantània des de tants anys/llum de distància. Se'm fa estrany comunicar sense el missatge de capçalera de l'Aliança i la Fundació. Dins la colònia, sempre l'havia escoltat: "Enviant senyal a la Terra. Les seves comunicacions seran supervisades i enregistrades..., etcètera, etcètera. "

No haver d'escoltar la cantarella de sempre m'alleuja. Vol dir que cap corporació tindrà constància d'aquesta connexió. En Píter ha obert una línia il·legal dins Extranet. Això li comportaria una desagradable estada en una Nau-Presó Orbital, si l'enxampessin. Però de tant en tant ha de còrrer el risc. És necessari. El que no és necessari és que jo contacti amb la meva familia, és tan sols un caprici personal que el meu amant vol satisfer per fer-me feliç. En Pòl·lux deixa anar un renec telepàtic.

-Estem enmig d'una zona altament perillosa. Pots fer el favor d'enllestir?

De sobte s'estableix la connexió i comencen a arribar-me tots els missatges emmagatzemats als "llimbs" de la xarxa que no podia rebre pel meu autobloqueig d'Extranet. N'hi ha tants que se'm satura l'espai de memòria reservat per aquestes coses, i els he de redirigir a la memòria externa de l'omnieina. Aleshores penso que en Pòl·lux té raó, i que el millor és que envii un missatge curt a la meva familia. No puc arriscar així la vida de tot el grup. Quan abans acabi, abans marxarem de la boira verda.

"Pares! Estic bé, no patiu. Tinc molta feina i per això no he pogut contactar abans. Us he de dir una bona nova. Sereu avis. Espero poder tornar aviat amb vosaltres. Us estimo molt i us trobo a faltar. Records a la resta de la familia i amics. Salut!"

El missatge arriba a la seva destinació amb un xiulet sord, com de cafetera antiga.

-Ja estic. Marxem. -Dic, tornant al meu estat d'alerta inicial.

En Píter s'afanya a recollir l'amplificador d'ones i se'l carrega a l'esquena. En Pòl·lux, com si estigués comandant una operació del seu antic escamot militar, ens dona l'ordre d'avançar. L'obeïm.

En pocs minuts comencem l'ascenció pel tarter ple de rocs que s'enfonsen sota els nostres peus. Baixar ha estat fàcil, però la pujada es preveu complicada. Les pedres despreses dels cims rodolen muntanya avall a cada pasa que fem, provocant allaus de sorra. Per cada metre que guanyem, en retrocedim mig, doncs en trepitjar qualsevol roca inestable, perdem peu i ens enfonsem uns centímetres més avall. En Pòl·lux ens anima en silenci, des de la seva posició, més avantatjada que la nostra.

-Endavant, Júpiter! Mou el cul, Oriona!

Sap que ens irrita de mala manera que ens digui pel nostre nom complet, i que això ens fa tirar endavant amb ràbia, i per tant, amb més empenta. Sempre ens fa empipar quan ens veu defallir, i la veritat és que funciona. El GPS que du a la seva omnieina s'il·lumina de cop, desplegant un holo-radar. Serveix per detectar moviment en un radi de deu metres. Els elements no identificats parpellegen amb una llum vermella.

En Pòl·lux s'atura en sec i alça un puny. Ens quedem petrificats allà on som, sense respirar, i treiem el mode segur de les PG77 amb un moviment mecànic. El nostre capitost, encara amb el puny alçat, indica un número amb la mà. S'agafa amb el polze el dit anular. Són 7. Esperem ordres en silenci, amb el cor a punt d'esclatar-nos al pit. Em noto les cames de gelatina, tremoloses. Comencen a fer-me mal els artells, de tenir els punys apretats i els músculs en tensió a l'empunyadura de l'arma. Tracto de concentrar-me en les lliçons que he aprés del meu instructor. Serà el primer cop que m'enfronti a la mort.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Comunicació

Malgrat que estem callats i que ens envolta un silenci d'ultratomba, ens costa molt concentrar-nos en la vigilància, doncs les veus d'en Píter i la Inger ens distreuen, travessant-nos la ment amb cada paraula.

-Has tingut èxit amb en Sergei?
-Al principi estava estranyat pel meu interés sobtat... però poc a poc vaig guanyar-me la seva confiança. M'hi he apropat molt, però ell només veu en mi una nova amistat.
-N'estàs segura? Has tractat de flirtar amb ell?
-Vaig intentar besar-lo. Em va dir que es sentia molt afalagat, però que no es sentia atret per mi. Que manté una relació en secret, i que no em pot dir amb qui.
-Així doncs, no hi ha cap possibilitat de treure-li la informació sobre la nau.
-De fet...crec que sí.
-Que vols dir?
-Quan el vaig agafar per besar-lo, li vaig enganxar una microbalisa entre els cabells. No és més gran que un poll o un tros de caspa. Tots els seus moviments quedaran registrats al meu GPS. Si freqüenta algún lloc de l'exterior, ho sabré. Sols hem de pregar perque no es talli els cabells al zero.
-Bona pensada! -exclama en Píter.
-De moment, el lloc que més visita és la cambra privada d'en Pavlichenko. Així que ja et pots imaginar amb qui es "relaciona" en secret.
-És ben llest en Pavlichenko... així s'assegura la lleialtat del seu pilot. No hi ha vincle més fidel que el dels sentiments...

-Tinc un missatge per l'Ona. La Bintou i la Tau ja són lliures. Estan bé. Però la Tau no ha superat els controls psicotècnics.

Em sento impotent sense poder comunicar-me. En Pòl·lux agita la PG77 per recordar-me que la meva tasca és vigilar i apuntar.

-Que pot comportar això?-pregunta en Píter, sabent que jo voldria aquella informació.
-Que ara forma part de la llista negra. Els caps tenen una llista de possibles elements subversius a la colònia. Hi ha persones que es fan preguntes. Casualment són els que acaben desapareixent. I els que sabien que aquells companys desapareguts qüestionaven assumptes que no havien de qüestionar, comencen a fer-se preguntes, i també desapareixen. La Tau ha esdevingut una ment no manipulable. Sap que s'està gestant alguna cosa, però no sap de que es tracta.
-La pots ajudar?
-Que vols que faci? Si m'hi apropo, sospitaràn de mi!
-La pots treure de la colònia?
-No en contra de la seva voluntat. Té un vincle emocional amb la soldat Bintou. Si li parlo de tot això a la Tau, li ho explicarà a la Bintou, i el primer que farà, com a bona militar, és informar a en Patterson. Saps tan bé com jo que no podem còrrer aquest risc.
-Si no la treiem d'allà, la faran desaparèixer. Experimentaràn amb ella.
-Ho sé. Però no hi podem fer res.
-Neutralitza-la. Segueix-la, dispara-li amb la Toboe, i arrossega-la pels túnels. Com vas fer amb l'Ona. Quan desperti, li expliques la situació. Si ho entén, et seguirà a l'exterior. Si no vol seguir-te, li tornes a disparar i la segrestes. No hi ha cap altra opció.
-Està bé. Us queden provisions?
-Necessitem munició de torretes. Cada cop ens visiten més sovint.
-Intentaré aconseguir-ne. Alguna cosa més?
-L'Ona està embarassada. Pots entrar als magatzems i pispar paquets nutricionals per mares i nadons?
-Hòstia puta! Us heu begut l'enteniment o que? No podeu tirar endavant aquesta bogeria! No teniu cap metge. I si hi ha complicacions? I si es mor durant el part? No parlo del nen, sino d'ella! Sou uns negligents! No heu pensat bé les conseqüències!
-En Pòl·lux opina com tu. Però volem aquest fill. No interromprem l'embaràs, Inger, així que no insisteixis. Podràs o no, portar el que t'he demanat?
-No ho sé. Els magatzems estan molt vigilats últimament.
-Bé, sé que faràs tot el possible per aconseguir-ho. I una última cosa. És de vital importància que aconsegueixis una còpia de la  llista negra. Si sabem qui són els colons subversius, podem salvar-los. Però ves amb molt de compte. No et podem perdre, Inger.
-Tranquil, sé cuidar de mi mateixa.
-Ho sabem. Tornarem a establir contacte d'aquí a una setmana, a la mateixa hora. Estigues preparada.
-Sempre ho estic. Fins aviat.
-Fins aviat, Inger!

En Píter es posiciona al meu costat, amb l'arma preparada i apuntant a l'infinit.

-Et toca, Ona. T'ajudaré a establir contacte. Hem de travessar els filtres de seguretat d'Extranet. Has de ser molt breu. Preparada?

-Som-hi!