El mapa

El mapa era una fotografia feta per satèl·lit. L'escala era molt petita, per abastar més espai, i no tenia gaire resolució. Si no hagués visitat mai l'exterior, no hagués pogut reconèixer aquell mapa físic.

A la cantonada inferior dreta hi havia la colònia, una gran bombolla pàl·lida que destacava entre les muntanyes i els aiguamolls. Un camí de terra s'allunyava de la cúpula en direcció a l'hangar exterior. Més enllà d'ell, un cercle brillant destacava a tocar dels Grans aiguamolls. Allò era la base meteorològica, la base científica de l'exterior, on només s'hi podia accedir després d'una estona de vol amb híbrid des de l'hangar. Quasi tot el mapa eren llacs, valls, i muntanyes. Des del cel, els aiguamolls eren foscos com taques de tinta negra esquitxant una tela verda. Però una taca a la part superior dreta em va cridar l'atenció. Era una superfície molt borrosa. Primer vaig pensar que podia ser un error en la presa de la imatge. Ampliant la imatge vaig descartar aquella idea. La taca estava concentrada en un congost de mides extraordinàries. Semblava un gran núvol envoltat de parets de roca abrupta. Vaig recordar els darrers malsons, i vaig intuir el que amagaven aquells penya-segats espadats. Els caps s'anaven lligant sols, i era evident que la visita d'en Píter tenia una intenció. M'havia fet arribar una màscara antigas, i amb un missatge que ara cobrava sentit. La necessitaria per travessar la boira verda.
Al principi no havia entés la utilitat d'aquell mapa físic.  De que em servia tenir una imatge de l'exterior? Però amagar als meus ulls un microQR amb aquelles dades havia de tenir un propòsit. Vaig aplicar filtres a la imatge, contrast, ombres, i tota mena de modificacions. I aleshores es va definir una línia pàl·lida, fina, i entretallada, que començava a la colònia i travessava aiguamolls i muntanyes fins arribar a un punt clar més enllà del congost boirós. Era allà on es trobava en Píter?

No sabia que pensar. De fet, no em plantejava sortir de la colònia, així que no em servia de gaire aquell mapa. Per que hauria d'arriscar la feina... i la vida? No sabia que volia en Píter de mi. I segurament si tractava d'arribar a ell, m'enxamparien i acabaria tornant a la Terra com una fracasada. Si és que tornava. El meu cervell humà guiava les meves decisions, i per tant, trobava mil raons per deixar de banda aquella idea boja de fer una escapadeta a l'exterior. Però el meu cor humà bategava amb força quan imaginava les aventures que podria viure allà fora, a la recerca del món salvatge inexplorat que acabavem de  fer nostre.

Vaig deixar de somiar en adonar-me que m'era impossible abandonar la cúpula colonial. La realitat era que estava engabiada i ni tan sols sabia on era la porta de la gàbia. En Píter m'havia fet arribar un mapa inútil. El que realment necessitava era un plànol del subsòl de la colònia per esmunyir-me com havia fet ell. Sense una sortida, de poc servia saber que hi havia algú esperant-me a fora. La impotència era una sensació contundent, però no em volia deixar vèncer per ella. La meva intuició em deia que trobaria la manera d'arribar a en Píter... I sense adonar-me, ja estava triant la opció arriscada, la que ningú amb seny prendria. La opció dels que prefereixen sortir del ramat i sentir-se vius, que no pas conformar-se amb una rutina imposada fins la mort.

Vaig mirar el mapa una darrera vegada i el vaig memoritzar. Després, vaig esborrar de l'historial el link fantasma, com si mai l'hagués visualitzat.

QR

A trenc d'alba el cel es fonia en turqueses, maragdes i aiguamarines. Feia temps que no em despertava tan d'hora, i havia oblidat les meravelles que neixien amb les primeres llums del dia. M'havia llevat per continuar redactant el guió del documental, però l'espectacle era tan captivador que vaig abandonar l'omnieina i vaig sortir al porxo a gravar i fotografiar els horitzons demeterencs.
El botcàmera surava a tocar del sostre transparent de la cúpula, i prenia imatges del nostre Sol insinuant-se més enllà dels aiguamolls. A l'altra banda de la colònia, els estels encara brillaven sobre el planeta adormit.

Prenia imatges amb els ulls, amb la funció de captura visual instantània. Va ser aleshores que em vaig adonar que a totes les fotografies hi apareixia una taca quadrada, negra i blanca. Vaig pensar que potser se m'havia ficat una brossa diminuta a l'ull. De vegades passava, i les fotografies sortien borroses. Però per si de cas, vaig descarregar les imatges a l'omnieina immediatament i les vaig ampliar amb el zoom. Les taques no era una brossa. Eren dibuixos estranys, molt ben delineats.No entenia d'on havien sortit, però era evident que no eren enlloc més que als meus ulls. Algú havia manipulat les meves còrnies mentre dormia? Era impossible. M'hagués adonat. Com havia arribat allò als meus ulls? I si no era als meus ulls? Al cap i a la fi, les imatges eren processades pel meu cervell. Els ulls només captaven la llum i era dins el cap on prenien forma i sentit. Havien manipulat el meu sistema de recepció d'imatges oculars?

I que podia ser aquell dibuix? Mai n'havia vist cap igual. Semblava un jeroglífic. Era tan diminut que si no hagués fet fotografies mai m'hagués adonat de la seva presència. Com un missatge subliminal, s'hagués passat tota la vida en el meu camp visual sense que en captés cap senyal. No era el primer cop que sentia com si algú s'infiltrés al meu cap. En Píter havia aconseguit enviar-me missatges sense tenir una via d'accés oberta. I aquells malsons estranys... eren com induits per algú que pretenia dir-me alguna cosa a través dels somnis, però no s'en sortia bé i jo no aconseguia interpretar-ne el significat. I si aquell quadrat blanc i negre fos una mena de codi encriptat? Potser el podria desxifrar. Només em calia saber quina mena de codi era per trobar el desencriptador adient.

Em vaig fer un café descafeïnat i hi vaig esmicolar una barreta energètica de cereals amb fruits vermells. Amb la panxa plena sempre treballava millor. Em vaig connectar a Extranet per cercar informació. Amb la paraula "Codi" i jeroglífic" al cercador d'imatges principal, no hi apareixia res que s'hi assemblés. Després vaig provar amb "Codi petit" i una de les darreres imatges era molt similar al quadrat blanc i negre dels meus ulls. Vaig clicar-hi, i em va redirigir cap a una pàgina d'història del segle XXI, una mena de viquipèdia sobre tecnologies obsoletes.

"El codi QR era un codi de barres en 2 dimensions (codi matriu) que podia emmagatzemar fins a 7089 caràcters numèrics, 4296 caràcters alfanumèrics (contràriament al codi de barres "tradicional" que només podia emmagatzemar de 10 a 13 caràcters) o 2953 octets. Per accedir a la informació continguda o encriptada en un qr-code, era necessari un dispositiu digital de captura d'imatges i un software específic lector de qr-codes. Tenia l'avantatge de poder emmagatzemar moltes informacions tot i ser petit i ràpid d'escanejar. Així, les sigles «QR» derivaven de «Quick Response» ja que el contingut podia ser desxifrat ràpidament. "

Segons allò, la gent del segle XXI els feia servir a tot arreu, per amagar missatges, per classificar productes, per fer publicitat... Hi havien QR's a tot arreu. A la roba, a les parets, als diaris, als telenotícies, als envasos de begudes... Fins i tot hi havia un art relacionat amb ells i la gent jove se'ls tatuava seguint la moda d'aquell moment. Fins que van aparèixer uns nous codis més eficients i uns aparells més moderns per llegir-los. I els QR's van ser oblidats per sempre més.
Endinsant-me a la pàgina, la informació em va derivar a una subsecció sobre les varietats de codis BiDimensionals que hi havia, entre els que vaig trobar el model que m'havien inserit.

"El microcodi QR era una versió més petita de l'estàndar del codi QR i estava dissenyat per aplicacions que tinguessin una habilitat menor.  La més gran de les versions del microcodi podia contenir fins 35 caràcters."

Així doncs, es tractava d'un microcodi QR. A la màteixa pàgina hi havia un enllaç per descarregar el software que desencriptava els microcodis, un servei gratuït pels amants de les velles tecnologies. El vaig baixar directament a l'omnieina i hi vaig introduir la imatge.

El contingut del QR em va encongir l'estomac i em va reviscolar el neguit i les ganes d'aventura. En menys d'un segon tenia la resposta als meus malsons i al significat d'aquell codi alhora. Els caràcters reconduien a un enllaç pirata, no reconegut per Extranet. Només hi podia accedir jo a través d'aquell codi, que enllaçava a un link fantasma. I no era cap missatge. Era una cosa més inesperada encara. Era un mapa.

Trobada amb en Bildhauer

Estava asseguda al porxo del Cinc quan vaig veure sortir en Hendrik Bildhauer d'un dels habitacles familiars, on residien les parelles amb permís de procreació. Em va semblar molt estrany. El Director de la Fundació Alfa Humanis feia temps que es mostrava poc en públic. Les poques vegades que apareixia, caminava amb presses, i semblava atrafegat amb algun assumpte urgent. Però aquell vespre caminava amb pas lent i tranquil, i duia un somriure distret al rostre.
Es va aturar quan va arribar a la cruïlla de camins i es va adonar de la meva presència. M'havia aixecat dels esglaons per anar cap al menjador comú. Aviat servirien el sopar i no volia haver de fer cua. En Bildhauer em va fer un lleuger gest amb el cap a mode de salutació.

-Feia temps que no et veia el pèl. -Vaig dir-li per trencar el gel.
-Tenint en compte que sóc calb és bastant lògic.-Respongué passant-se la mà per la pell lluenta del cap.

Em vaig sentir estúpida. L'havia cagat en la meva aproximació, intentant tenir-hi un tracte més personal. Ell em mirava amb seriositat, com per fer-me sentir encara pitjor.

De sobte se li dibuixà un fi somriure i m'atansà el braç esquerre perque m'hi agafés. Això em sorprengué tant que em vaig quedar palplantada, mirant el seu braç com si no sapigués interpretar la seva invitació al passeig.
-Vols que xerrem, Ona? M'imagino que tens moltes preguntes. Fa molt que no em demanes cap entrevista.

Vaig sortir del meu estupor i em vaig repenjar del braç que m'oferia. El seu to informal m'havia agafat desprevinguda, però no em venia de nou. Parlar tutejant-se era el més habitual, sols que encara hi havia gent que emprava el "vosté" per adreçar-se als desconeguts. Les coses havien canviat molt. Antigament el més habitual era emprar el vosté per a tothom, i sobretot servia per tractar amb els de classe superior o la gent gran. El cas d'en Nanashi, el meu amic biòleg, era diferent. Ell emprava aquella forma de parlar per que era un nostàlgic de les velles costums.

-M'agradaria molt que em concedissis una entrevista ara mateix. Et fa res si vaig a buscar el botcàmera?

Havia d'aprofitar l'avinentesa. El Director Colonial va dubtar un moment, però finalment va accedir-hi. Vaig tornar al Cinc i vaig activar l'esfera, que em va seguir cap a fora surant al meu costat. En Hendrik Bildhauer m'estava esperant assegut a un banc de bambú del jardí, al costat del camí.

-Fem un intercanvi, Ona? A mi també m'agradaria preguntar-te un parell de coses, si no et fa res. Jo et respondré el que desitgis saber, però també necessito respostes sinceres per part teva.

Allò ja no em va agradar tant. Que diantre voldria saber ell de mi? Però ara ja no podia negar-m'hi, semblaria massa sospitosa, i no volia que s'adonés que amagava més d'un secret.

-D'acord, Director.  Mira cap a la lent del botcàmera quan parlis, com quan em vas fer la visita guiada per la Casa de Demèter.  Primera pregunta: Els rumors diuen que la construcció de la Ciutat ja ha començat. És cert?

-Sí. S'està edificant a molt bon ritme. Aviat es podrà albirar la seva silueta des d'aquí.

-Hi ha alguna forma de poder visitar-la per deixar constància de l'evolució?

-De moment no. Pensa que gairebé tots els obrers són robots i està tot calculat i mecanitzat. Qualsevol imprevist pot alterar les dades. Però si vols, et puc facilitar un esbós dels dissenyadors. Els arquitectes van idear una estructura sòlida i compacta. Una ciutat tancada, com l'actual colònia, però amb total accessibilitat a l'exterior.

Allò no pintava bé. Si ja em sentia empresonada sota la cúpula de paraterraformació, una ciutat d'aquell tipus significaria encara més reclusió. Control infinit sobre els moviments de les persones.  Poder absolut sobre els ciutadans.

-T'he vist sortir d'un habitacle de procreadors. M'agradaria saber si la visita tenia alguna cosa a veure amb la proximitat de la data per sortir de la cúpula.

- He volgut comunicar en persona a cada parella que ja tenen permís per començar la seva tasca. El primer nadó que neixi a Demèter rebrà un regal simbòlic. Els més il·lusionats de rebre la bona nova han estat els escultors. Suposo que ja deuen anar per feina.

-Una gran notícia. Espero poder estar present el dia del naixement i fer una bona exclusiva. Ja veig el titular: El primogènit de Demèter. El documental d'aquell mes serà tot un èxit!

-Ara em toca a mi fer les preguntes. -Em tallà el Director. -Sé que has tingut problemes amb en Pavlichenko. Vull saber quins són els motius de la vostra desavinença.

-No és desavinença. És malfiança. Els últims temps m'ha tractat de forma estranya, m'ha barrat el pas a les instal·lacions científiques i m'ha negat informació. A més, va descarregar dades del botcàmera sense sol·licitar-me permís.

-No sé si saps que en Pavlichenko té molta influència a la Fundació Alfa Humanis. No et convé enemistar-te amb ell. El Doctor pot fer i desfer tot el que vulgui, i ens l'hem de mirar de braços plegats. Tinc les mans lligades i no et puc ajudar, però et puc aconsellar. No el facis emprenyar.

Vaig notar que m'ho deia de bona fe, fins i tot amb complicitat. I vaig recordar aquella vegada que els havia vist discutir al jardí. En Bildhauer havia agafat pel coll de la camisa a en Pavlichenko. I ara en Bildhauer semblava espantat i penedit. Però no sabia si devia confiar-hi. I si estava intentant guanyar-se la meva confiança fent veure que m'entenia? Al  cap i a la fi, ambdós eren el mateix tipus d'home. Rectes. Freds. Prepotents. Manipuladors.
"No confiis en ningú". El missatge d'en Píter em vingué a la memòria com un tret d'advertència.

-Una altra pregunta, Ona. Coneixes la Venus?

El cor se'm va accelerar en sentir aquell nom. Que havia de respondre? Que coi volia saber aquell home?

-Sí. La vaig conèixer en una expedició. Per que?
-Quan i on va ser l'últim cop que la vas veure?
-A la base científica de l'exterior, fa uns tres mesos.
-De que vau parlar?

Allò començava a semblar un interrogatori policial. I no sabia on volia anar a parar en Bildhauer. Li havia succeit quelcom a la Venus? Per que em feia a mi aquelles preguntes?

-Ja no recordo de que vam parlar, fa molt de temps!

La meva resposta evasiva no va satisfer el Director, que em va fitar sense parpellejar, travessant-me els ulls com si així pogués extreure'n la veritat.

-Faries bé de tractar de recordar. La Venus pot estar en perill i qualsevol detall pot ser d'ajut.

Les cames em feien figa, però havia d'aparentar normalitat. No sé com ho vaig aconseguir, però vaig parlar amb el to més indiferent que em podia permetre:

-No sé per que em preguntes a mi sobre aquella noia. No la he tractat gaire i francament, ni em va ni em ve.

L'ombra del dubte es va reflexar a la mirada fins aleshores segura d'en Bildhauer. M'havia cregut?

-Està bé. Tens més preguntes, Ona?

-Ara mateix voldria anar a sopar, però ja contactaré amb tu per continuar l'entrevista en un altre moment, si et plau. -Vaig respondre fent un somriure forçat.

El Director va assentir amb el cap i es va quedar assegut al banc mentre jo m'allunyava cap a la Casa de Demèter. Pel camí no vaig poder parar de pensar en la Venus. De fet, ja feia dies que no hi pensava. Havia començat a oblidar-la. No recordava bé la seva cara, i m'adonava que la tenia idealitzada, i que potser quan la tornés a veure ja no em faria glatir el cor de la mateixa manera. Però quan vaig tenir el plat davant, no vaig poder tastar ni un bocí. Tenia un nus a l'estomac. La Venus estava en perill. Això significava que havia aconseguit fugir del control del Doctor Pavlichenko? O li havia passat alguna altra cosa? Em van venir a la ment un munt d'escenes tràgiques. De sobte, Demèter em semblava un planeta extremament inhòspit ple de terrors inimaginables.

Vaig deixar la safata al contenidor de recollida de restes i vaig marxar cap al Cinc amb l'estomac buit i el cor ple de neguit. Dormir seria difícil aquella nit.

Missatges del Passat

Després de les Guerres del Coltan, al segle XXI, es va prohibir l'extracció d'aquest mineral a la major part dels països proveïdors. El coltan era utilitzat a l'indústria armamentística, però també era fonamental a la de telecomunicacions. Per aquesta raó, les selves i terres on es trobava eren arrasades per les multinacionals, esclavitzant a les poblacions que hi vivien i destruint els ecosistemes. El primer punt del tractat de pau deia que a partir d'aquell moment només es podria utilitzar coltan reciclat, i per tant, tota la tecnologia que en contenia disposava d'uns contenidors de reciclatge especials a les botigues de telecomunicacions. Estava prohibit comerciar amb ell sense un permís específic, i per tant, no es podien revendre els mòbils, ordinadors portàtils, televisors de plasma... i estava castigat per la llei llençar aparells que tinguessin coltan a qualsevol altre contenidor.
La rebesàvia de l'Alba els havia conservat tots, potser per que la informació que hi havia a dins no arribés a mans indesitjades.
 La Nèbula m'havia enviat el contingut dels aparells de comunicació de l'amiga de la nostra avantpassada. Havia trobat moltes coses interessants dins l'estable on havia viscut la lleidatana. Però els missatges dels telèfons mòbils eren l'única cosa que necessitava. Era un miracle que encara es conservés la targeta de memòria d'aquells aparells. Els mòbils ja no funcionaven, no s'encenien, i estaven plens de pols per dins i per fora. Però els seus dispositius interns encara es podien emprar si se'ls feia una neteja. La Nèbula havia anat a un col·leccionista de tecnologia antiga i havia aconseguit que l'ajudès a recuperar la targeta de memòria interna.
Ara estava rebent aquella informació a través d'Extranet.

--Vull morir sota el firmament que m'ha vist nèixer. He rebut trucada de qui ja saps. He dit que no. Fingiré la meva mort, ma familia m'ajudarà. Si no ho faig, em vindràn a buscar. Ja en sé massa, de tot aquest afer. Fins aviat, amiga meva. --

Era un missatge enviat des del mòbil de l'Alba a un altre mòbil. El número pertanyia a les inicials J.Ll.G. La resposta d'aquell mòbil era molt breu, però llegint-la, el cor em va fer un salt.

-- Que descansi amb tu allò que jau sota terra. Que el futur trobi el passat a les teves mans. Fins sempre, amiga meva. Pensaré en tu des del més enllà. --

Vaig començar a saltar per tot l'habitacle cridant d'emoció, d'alegria, de follia! La Tau, que havia vingut a prendre's una orxata amb mi, estava al·lucinant amb la meva reacció sobtada. Ella no sabia que en aquells moments estava connectada a Extranet i devia pensar que m'havia tornat boja de cop. La vaig agafar per la cintura i la vaig enlairar, i després la vaig abraçar i vam giravoltar fins caure a terra. L'orxata havia sortit volant de les seves mans i totes les parets havien quedat esquitxades de blanc. Ella també s'havia empastifat, i vam esclafir a riure, ella sense saber ben bé per què, i jo per que ja sabia on eren les respostes que tant havia desitjat trobar.

-Sort que volies que tastès aquesta beguda tan típica dels Països Catalans...Em sembla que les parets l'estan gaudint més que jo! -digué la Tau, eixugant-se el líquid blanc que li regalimava pels cabells.
 Per un instant vaig sentir una fiblada de desig, mentre se li escolava la orxata per la regatera. Se li havia mullat la samarreta i se li transparentava la pell bruna. Vaig enretirar els ulls dels seus pits, avergonyint-me dels meus instints.

-T'explicaré el motiu d'aquest rampell, Tau, però primer he d'enviar un missatge urgent. Si vols dutxar-te, hi ha roba neta al primer calaix. I serveix-te més orxata, sisplau. De seguida estaré amb tu.

---Obrint el Servei de Missatgeria d'Extranet.---
"Nèbula, cosineta: Ets la millor! Ho has fet molt bé! Ara ja sabem on es troben les càpsules. Només has de trobar la tomba de l'Alba. Tant de bo no l'hagin incinerat! Sort!"

---Missatge enviat ---

Els malsons

Els malsons s'havien repetit cada cop amb més freqüència. Cada nit somiava quelcom semblant, i ja feia una setmana que em despertava de sobte, amb un xiulet agut brunzint a les meves oïdes que em crispava els nervis.

La darrera nit, però, m'havia desvetllat poc abans de despertar. Era una sensació estranya. La meva ment estava conscient, però el cos encara romania adormit. Havia escoltat un missatge d'alerta, i immediatament m'havia eixorivit. El cos respongué al cap d'uns segons. Vaig obrir els ulls i em vaig quedar badant, mirant el sostre del cubicle on dormia. Tenia la cara enganxifosa, i el cos amarat de suor. Quin sentit tenien aquells somnis? Per que sempre eren iguals? Estava fallant alguna cosa al meu cervell?
Vaig revisar els meus sistemes de seguretat, les connexions, els tallafocs. Però no hi vaig trobar cap intrusió, cap problema tècnic ni cap avaria. Potser hauria de passar alguna revisió, però fins que no hi hagués l'Hospital Demeterenc, no hi haurien metges especialitzats en cervells amb digitalització.

El xiulet anava minvant. Tenia la boca seca i l'estomac buit. Necessitava sortir a fora, menjar alguna cosa, i desempallegar-me d'aquella sensació de déjà vu que tenia cada matí des de feia uns dies.

Em vaig dutxar a corre-cuita. Cada minut  que passava dins l'habitacle se'm feia etern. Dormir malament em feia estar de mal humor, i aquesta mala llet només desapareixia quan em distreia. Per distreure'm, només calia sortir del Cinc i anar a fer qualsevol activitat programada a la Casa de Demèter. Feia molt que no veia a la Tau. Potser m'aniria bé una estona de la seva efusiva personalitat.

Em vaig vestir còmoda, amb un xandall negre amb tres ratlles vermelles verticals als costats que m'havia regalat el pare, i una samarreta de la selecció catalana de rugbi. Potser també m'aniria bé passar pel gimnàs per treure'm l'estrés. Vaig planificar-me el dia. Esmorzar al menjador comú, rentar la roba a la bugaderia, anar al gimnàs, i després de dutxar-me, arreglar-me els cabells a la perruqueria. Prendre una orxata amb la Tau. Redactar un nou article pel fanzine "Demeterans" que feia poc que s'havia creat per iniciativa ciutadana. Enllestir alguns detalls del cinquè documental per a la Fundació. Demanar menjar per emportar i sopar a casa, mirant algun capítol d'alguna sèrie antiga de les que m'agraden. Llegir...i intentar dormir sense somiar.  Eren les meves intencions per aquell dia. També intentaria contactar amb els pares. M'havia acostumat a trobar-los a faltar, i ja no em feia tant mal pensar en la Terra. Ja feia mig any que havia arribat a Demèter. El temps passava volant i em semblava com si fes un mes just que haviem aterrat.

Vaig deixar el botcàmera al seu calaix, avui no volia cap mascota espieta seguint-me a tot arreu. A fora feia un dia preciós, tot i que ningú més estaria d'acord amb mi. Un front de núvols verd-grissencs s'apropaven cap a la nostra zona i aviat s'empassarien el sol i la llunyana lluna blava, que de dia semblava una taca pàl·lida a l'horitzó. Vaig decidir encarar el dia amb actitud positiva i vaig començar per baixar els esglaons del Cinc a saltirons. Deixava enrera els malsons, però alguna cosa em deia que quan tornés, ells també ho farien.

La Tartera

Baixava per una tartera de rocs punxeguts. Em feien mal els peus, però això no em feia canviar d'idea. Sabia que després del dur camí trobaria un paradís d'aigües clares i flors molsudes. Les aspres pedres em ferien els palmells de les mans quan m'hi havia d'agafar per no relliscar vessant avall. De tant en tant tractava de recordar com hi havia arribat. En quin moment havia decidit abandonar la seguretat de la colònia per anar a cercar aquell indret desconegut? Ningú no m'havia barrat el pas a l'hora de sortir de la cúpula de paraterraformació.
Mentre cavilava, una espesa boirina color festuc va anar engolint tot el que m'envoltava. Vaig encendre el focus antiboira del meu casc, però aquella humitat era impenetrable i la llum no arribava més enllà del meu nas. Vaig ensumar l'aire, i una flaire a fum em despertà els sentits. Vaig seguir aquell rastre olfactiu fins a trobar-ne la font. El fum es recargolava cap al cel i formava petits remolins sobre el meu cap. Més enllà, va aparèixer una forma difuminada entre la boirina, com un fantasma que desapareixia a mesura que m'hi apropava, i tornava a aparèixer de nou quan deixava de caminar. Estava en una vall sense vida. El sòl erm s'esquerdava sota els meus peus. En algun moment del trajecte, m'havia posat la màscara de respiració anti-gas. Però...quan? No recordava haver-la dut en cap moment.
De sobte, els pèls del clatell se'm van eriçar. L'alè del fantasma era fred i el tenia just al darrera.

-No hi ha mort- deia la seva veu espectral.

Vaig notar la seva mà esquelètica intentant agafar-me de la mà, i la vaig defugir.
Vaig còrrer i còrrer i còrrer, i per més lluny que anès, més a prop el tenia, enganxat al meu darrera com la meva ombra.
 I com en un malson previsible, em vaig perdre a la boira verda. Ja no sabia d'on havia vingut. Un munt d'ombres grisses en moviment m'anaven encerclant i aviat em van arraconar contra l'espectre de veu metàl·lica. Em va abraçar.
-No hi ha mort. No hi ha mort. Només hi ha eternitat.

Les seves paraules em torbaven l'ànima, i sentia de nou el seu fred alè contra el clatell, mentre els seus braços m'anaven esclafant els ossos més i més.

-Vull despertar!!! -vaig cridar, al límit del meu seny. Estava a punt d'embogir i no sabia ni tan sols si el meu crit havia arribat a sortir dels meus llavis, o si havia imaginat que escoltava un so que no havia emès.

-No estàs somiant. Sóc a dins teu. I també fora. Sóc a tot arreu. -digué la veu, que deixava un lleu eco d'ultratomba després de cada paraula. -Encara hi som a temps. Ho entens? Ho entens?


-----ALERTA. S'ha detectat una anomalia en el seu sistema oníric. Activant el sistema de protecció. ------------------